Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A Juliet Naked, el seu nou llibre, editat per Empúries, tornem a assistir a la construcció d’un d’aquests inicis.

Vet aquí la història d’una parella grisa i esgotada, en Duncan i l’Annie, residents de Goolness, al nord d’Anglaterra, un poblet sense res més que un vent furiós que gela els ossos. Ell és un die-hard fan obsessiu, l’expert mundial en Croweologia, la ‘ciència’ al voltant de Tucker Crowe un obscur cantant de rock desaparegut misteriosament de l’escena musical després d’un disc mític, el tal Juliet Naked, que dóna nom al llibre. Un dia l’Annie, tan discreta, tan callada, discuteix a Duncan una opinió musical al voltant d’unes noves gravacions aparagudes de Crowe. Ai! Qui s’ha cregut que és, l’Annie?, es queixa el seu company. El comentari que ella publica en una pàgina especialitzada, ateneu virtual de quatre nàufrags del rock, acaba connectant a través d’internet (la xarxa, l’altre subtema del llibre) els tres personatges: Duncan, Annie i el yankee Tucker Crowe. Tres personatges en l’abisme, tres persones que cerquen a les palpentes el botó del ‘reset’.

Hi ha una mena de ‘tòpic’ que assenyala el senyor Hornby com l’escriptor dels singles, homes a la trentena, pillats de música, amb ulleres de pasta, camises de quadres i bla, bla, bla… Crec que Hornby mai ha estat això. A l’anglès li interessa aquest ‘home’ només en la mesura que el pot confrontar amb un projecte que, necessàriament, el sobrepassava: el de la família. La paternitat, l’amor en la parella estable, fer-se gran, el triomf i el fracàs en la vida professional, la mort… És un camí que anem fent sense deixar de preguntar-nos: i si és un laberint?

És en aquest trajecte vital sense gaires referents que Hornby tira, terapèuticament, del millor santoral: els sants d’avui carretegen guitarres i les escriptures tenen forma de cançó rock. La vida torna a començar amb la mateixa facilitat que podem tornar a fer play o almenys això és el que defensa l’escriptor.