El Hollywood més moralista es calça les botes a 2012, de Roland Emmerich. Aquesta pel·lícula porta l’etiqueta de ‘Disaster Movie’ a un nou nivell i alguns crítics, de fet, ja han començat a parlar de ‘porno d’efectes especials’. I sí, és cert: la destrucció de California i la caiguda del crist de Rio de Janeiro mostren la maduresa de l’animació digital en algunes seqüències atronadorament espectaculars. Però que això no ens faci perdre la perspectiva: 2012 no és una pel·lícula sobre la destrucció del món propiciada per un pervers accident natural, és una pel·lícula sobre la família, la quintaessència del que és –o potser voldríem? que fos– ‘natural’. El món cau a trossos (literalment) i aquesta és l’oportunitat per descobrir el que compta de veritat, la família. Aquest és l’hiperbòlic recurs que el guionista s’ha empescat per fer-nos adonar que hi ha un intrús que ha de ser expulsat de la foto modèlica: la del pare i mare (naturals) i els dos fills (la parelleta puntua doble). L’intrús és el nou marit de l’exdona del protagonista. L’heroi, l’home ‘rebutjat’ demostrarà finalment, mitjançant un heroisme sobrenatural, que ara ja està preparat per ser el pare i el marit ideals. Salvarà els ‘seus’ de la mort… deixant enrera el 99% de la humanitat convertida en un gran cadàver sense cara. No us preocupeu, aquí les persones són com les ‘taquetes’ que veia Harry Lime al Tercer Home; l’anècdota, l’excusa. I al final mor també l’usurpador, l’intrús, que d’això es tractava, i la família pot restar unida, i fins i tot pot somriure enmig de l’ensulsiada general. L’endemà de l’apocalipsi, una migradíssima selecció de la humanitat es dirigeix en tres grans arques a un renascut continent africà, l’únic espai habitable després dels grans moviments tectònics. Pare i mare es feliciten perquè ja fa uns dies que la nena no es fa pipí al llit. Almenys que la destrucció de la humanitat serveixi per això…