Sàpigues ajudar els altres i deixar-te fer feliç, diu el Forever Young de Bob Dylan, aquí traduïda per Isidor Marí). I és així com la cultura pop (sigui beneïda, tan al cel com a la terra!) continua advocant per la família, i com això és fantàstic. És veritat que hi ha un cinema que ens vol empresonar amb esterotips, i tancar-nos en un món dolç i rosa (que nou de cada deu metges diuen que produeix colesterol); però no és menys cert que també hi ha un cinema que es presenta amb roba més còmoda, més adaptable als nostres cossos, que són ben diferents. Vet aquí tres apostes que, a la seva manera, defensen que la família ‘perfecta’ és un invent del Corte Inglés i que la disfuncionalitat és, en realitat, una altra manera de funcionar…
Amb el Fantástico Mr. Fox, Wes Anderson presenta una de les produccions més delicades de l’any i amb el seu protagonista, el senyor Guineu –fantàstica la veu del Clooney!, per cert– ens convida a pensar sobre si és possible ser un ‘pare’ sense deixar de ser un ‘nen’ (ep, i troba la fórmula!).
Toy Story 3 fa justícia a les dues parts que la precedeixen. Torna a ser una pel·lícula excel·lent, en serio. De nou, la patul·leia de joguines de l’Andy es miren al mirall, com el Hamlet aquell, per preguntar-se ‘què som?’. Ara hi afegeixen, a més, un ‘què serem?’ La cosa guanya interés. Fer-se gran és aprendre a morir. O és que encara penses que Toy Story és només una pel·lícula de nens…
Madres&Hijas, el nou film de Rodrigo García, és un altre conte, aquest sota l’aparença d’una pel·lícula seriosa, de les que agraden als pares. També hi ha, aquí, una família (unes famílies, de fet) que no s’assembla a la de cap anunci. Tanmateix, els seus membres hauran de descobrir el fil d’història que les cus, fins (re)descobrir que mort i naixement són les dues cares d’una mateixa moneda.
A l’home seriós de l’última dels Coen, el 
El Hollywood més moralista es calça les botes a