La foto de la foto

8637420984_72b02b3be4_z

La foto del moment de fer la foto. Màgia i precisió, com cantaven els Nacha Pop. La família, la meva família, somriu amb la despreocupada i feliç expressió d’un dissabte de primavera a una ciutat bonica. Una cadena de petites i grans consecucions tècniques aconseguiran, del click de la càmera, al click de la seva pantalla, que l’efímer gest esdevingui una declaració de principis que quedarà com un tresor de bits, en forma de memòria compartida.

La Natalia, en Miquel i jo mateix, fa una setmana a l’Adonis Cafè, al carrer de Bailèn, 188.

Per sempre jove (“Repesca” 3)

toystoryfoxmadres

Sàpigues ajudar els altres i deixar-te fer feliç, diu el Forever Young de Bob Dylan, aquí traduïda per Isidor Marí). I és així com la cultura pop (sigui beneïda, tan al cel com a la terra!) continua advocant per la família, i com això és fantàstic. És veritat que hi ha un cinema que ens vol empresonar amb esterotips, i tancar-nos en un món dolç i rosa (que nou de cada deu metges diuen que produeix colesterol); però no és menys cert que també hi ha un cinema que es presenta amb roba més còmoda, més adaptable als nostres cossos, que són ben diferents. Vet aquí tres apostes que, a la seva manera, defensen que la família ‘perfecta’ és un invent del Corte Inglés i que la disfuncionalitat és, en realitat, una altra manera de funcionar…

Amb el Fantástico Mr. Fox, Wes Anderson presenta una de les produccions més delicades de l’any i amb el seu protagonista, el senyor Guineu –fantàstica la veu del Clooney!, per cert– ens convida a pensar sobre si és possible ser un ‘pare’ sense deixar de ser un ‘nen’ (ep, i troba la fórmula!).

Toy Story 3 fa justícia a les dues parts que la precedeixen. Torna a ser una pel·lícula excel·lent, en serio. De nou, la patul·leia de joguines de l’Andy es miren al mirall, com el Hamlet aquell, per preguntar-se ‘què som?’. Ara hi afegeixen, a més, un ‘què serem?’ La cosa guanya interés. Fer-se gran és aprendre a morir. O és que encara penses que Toy Story és només una pel·lícula de nens…

Madres&Hijas, el nou film de Rodrigo García, és un altre conte, aquest sota l’aparença d’una pel·lícula seriosa, de les que agraden als pares. També hi ha, aquí, una família (unes famílies, de fet) que no s’assembla a la de cap anunci. Tanmateix, els seus membres hauran de descobrir el fil d’història que les cus, fins (re)descobrir que mort i naixement són les dues cares d’una mateixa moneda.

L’home seriós, el ‘Job’ sense brúixola

0-a-serious-man-de-joel-coen-y-ethan-coenA l’home seriós de l’última dels Coen, el Serious Man que dóna nom a la pel·lícula, li passa de tot. Els germans Coen descriuen amb la mala bava habitual la desventura d’aquest professor de física del mig oest nordamericà castigat per una cadena de desgràcies. Larry Gopnick, un Job sense brúixola ni èpica. El malaurat professor s’afegeix a la galeria de grans personatges dels germans Coen. Aquest jueu devot confronta la seva malastrgança en el mirall de la religió. I és interessant, el que proposen els dos directors. Aquesta és, de fet, una pel·lícula sobre la fe. Però ho és des d’una perspectiva molt singular. Els cineastes nordamericans s’interessen en el misteri de la trascendència a partir d’un cerebral gignol del grotesc. Rera el joc del disbarat que pateix el protagonista… i ha les preguntes que, malgrat la cerca diligent, resten sense resposta… no és la mirada del descregut, la dels Coen; no exactament. És la mirada del que ha entés que la religió no és tan creure, com acceptar que hi ha preguntes que restaran sense resposta per sempre més.

Sobre infants? Per a infants?

coralinewildthings

Són dues pel·lícules ambicioses i reeixides. Coraline, de Harry Selick, i Where the wild things are, d’Spike Jonze. Les dues transiten una línia primeta, la que separa un film per a infants d’un film sobre infants. En aquesta distinció tan volàtil basteixen dues reflexions imprescindibles sobre el món dels més petits. Dues reflexions en forma d’hipòtesi: què passa en el cap d’un nen? On van els petits de la casa quan desapareixen en l’huracà d’una rebequeria? Què miren quan sembla que no miren res? Amb qui ‘lluiten’ brandant espases invisibles? A qui acotxen amb paraules inventades entre els coixins del sofà? Les dues pel·lícules miren de respondre aquestes preguntes. Però són preguntes formulades des de la majoria d’edat, qüestions animades pel difícil camí d’esdevenir adult… pels que ja són adults (o almenys ho intenten). Perquè aquests dos contes infantils; esplèndidament coreografiats, exquisitament dibuixats; ens parlen també –i no sé si sobretot– dels dubtes (les pors?) dels grans: perquè aquí els pares no ho saben tot i se’ns mostren estressats, desbordats, profundament humans. Els petits han d’aprendre acceptar que el pare o la mare no arriba a tot, que no és omnipotent, vaja. I aquesta és, d’alguna manera, l’aventura que expliquen els dos ‘contes’: la manera com es ‘pacta’ l’espai familiar al segle XXI. L’aposta dels dos directors és plenament contemporània. Les dues pel·lícules es proposen fer un assaig de la paternitat apressada, accidentada, negociada i finalment reeixida. Lluny dels Grimm, lluny de Disney. Coraline i Where the wild things are excel·leixen en l’anàlisi de la família vista com la suma d’individus complexos. La complexitat no té edat, diguem. I aquesta perspectiva és interessant en aquestes pel·lícules sobre infants que, suposo que sí, també són pel·lícules per a nens.

Tenia raó Harry Lime…

Captura-de-pantalla-2009-12-02-a-las-17.45.48El Hollywood més moralista es calça les botes a 2012, de Roland Emmerich. Aquesta pel·lícula porta l’etiqueta de ‘Disaster Movie’ a un nou nivell i alguns crítics, de fet, ja han començat a parlar de ‘porno d’efectes especials’. I sí, és cert: la destrucció de California i la caiguda del crist de Rio de Janeiro mostren la maduresa de l’animació digital en algunes seqüències atronadorament espectaculars. Però que això no ens faci perdre la perspectiva: 2012 no és una pel·lícula sobre la destrucció del món propiciada per un pervers accident natural, és una pel·lícula sobre la família, la quintaessència del que és –o potser voldríem? que fos– ‘natural’. El món cau a trossos (literalment) i aquesta és l’oportunitat per descobrir el que compta de veritat, la família. Aquest és l’hiperbòlic recurs que el guionista s’ha empescat per fer-nos adonar que hi ha un intrús que ha de ser expulsat de la foto modèlica: la del pare i mare (naturals) i els dos fills (la parelleta puntua doble). L’intrús és el nou marit de l’exdona del protagonista. L’heroi, l’home ‘rebutjat’ demostrarà finalment, mitjançant un heroisme sobrenatural, que ara ja està preparat per ser el pare i el marit ideals. Salvarà els ‘seus’ de la mort… deixant enrera el 99% de la humanitat convertida en un gran cadàver sense cara. No us preocupeu, aquí les persones són com les ‘taquetes’ que veia Harry Lime al Tercer Home; l’anècdota, l’excusa. I al final mor també l’usurpador, l’intrús, que d’això es tractava, i la família pot restar unida, i fins i tot pot somriure enmig de l’ensulsiada general. L’endemà de l’apocalipsi, una migradíssima selecció de la humanitat es dirigeix en tres grans arques a un renascut continent africà, l’únic espai habitable després dels grans moviments tectònics. Pare i mare es feliciten perquè ja fa uns dies que la nena no es fa pipí al llit. Almenys que la destrucció de la humanitat serveixi per això…