Hi ha una manera que m’agrada molt d’entendre la música. L’explica a vegades el fotògraf Jordi Vidal: la música com una successió de capes, en la qual unes poques cançons van passant de veu en veu, de la precària saviesa dels cabells blancs, a la vigorosa ingenuitat del que comença. Un cop i un altre. Aquestes poques melodies allarguen l’ombra en la història dels paisatges, en la història dels països, com un capital inclassificable, potser més valuós que el tresor més daurat del British Museum o el Louvre. És possible –bé que no és fàcil ni evident– traçar un mapa misteriós que va de Galway a Dakar, de les planes de Tennessee a la industrial Chicago, d’Honolulu a Kyoto, del port de Calella al malecón de l’Havanna. La música és, en realitat, més poderosa que els mateixos músics; la melodia, diríem, guanya sempre la paraula. Sempre. Aquest matí, a poques hores de la proclamació de Barack Obama com a nou president dels EUA, he pensat en una cançó de John Mellencamp, To Washington, un himne polític molt crític amb el mandat de “W” i que a la vegada era una versió d’un tema de Woody Guthrie (Baltimore to Washington), que a la vegada havia manllevat la melodia d’una cançó de la Carter Family (Cannonball Blues). ‘Tothom ha robat aquesta cançó’, confessava Mellencamp al New York Times el 2003, ‘ara em toca a mi robar-la’. Robar-la? És una manera de dir, naturalment. Perquè en aquest cas qui roba dóna, qui dona estén. I al final participa en el joc mil·lennari de fer córrer alguna cosa, una idea en forma de melodia, a la qual vestim cada vegada amb paraules diferents, segons el signe del temps. Canvi? Definitivament. Però sobretot, la cerca constant, un camí que va avançant. D’aquí uns pocs minuts, Barack Obama escriurà noves bits i paraules sobre una vella melodia, que ja ha començat a allargar l’ombra sobre els nostres paisatges. I és bonic observar quan passa això. No és res nou, naturalment; però impressiona poder-ho veure-ho en directe amb aquesta elegant convicció, amb aquesta inusitada potència.
Foto: Louie Palu for the New York Times.