Ahir al vespre vaig moderar un sopar-tertúlia (nota al marge: tinc com la intuïció que som el país que més sopars-tertúlia fa del món) amb el periodista Iu Forn. Va ser a la Sargantana, a Badalona, davant d’una sala força plena i amb molt de periodista entre la concurrència. La xerrada de l’Iu ben aviat es va convertir en un diàleg un pèl accidentat, però ric i interessant, en la qual van participar bona part dels presents. La mirada dels periodistes –en la qual hi havia les mostres habituals de cínic derrotisme, però també defenses abrandades de la professió– va poder contrastar-se amb la veu dels que llegeixen, escolten i veuen; és a dir, “els altres”, amb la seva ben popular perspectiva de la premsa com obscur ‘Gran Germà’. Com a moderador, vaig patir força, perquè el debat, de tan viu, semblava desordenat. La conclusió? Impossible, ho reconeixia el mateix Iu a l’acabar el sopar. Però no em puc estar de consignar una sensació, potser alguna cosa més que una sensació: bona part dels periodistes vam actuar, en la tertúlia, a la defensiva, com si tinguéssim el terreny amenaçat (crec que és així, tot i que no crec que això sigui necessàriament negatiu), mentre els ‘altres’, els consumidors dels nostres articles i peces informatives, mostraven, malgrat el lloc comú citat unes línies més amunt, una significativa curiositat (corresponsabilitat?) en el procés d’elaboració de les notícies. És normal, i és bo que sigui així: al capdavall, el ciutadà és (o pot ser, almenys), cada cop més, una mica periodista. El periodisme, de fet, fa temps que ha compartir amb més estaments l’abans indiscutit patrimoni d’explicador de la realitat. El seguiment de la investidura d’Obama per part de milers d’internautes a Facebook o twitter és el darrer exemple d’una mirada més diversa i complexa. És una amenaça, això? Crec que no. Però en vam parlar poc. Potser vam parlar massa de present (i de passat). No ho sé. Segur que en tindrem més ocasions.