M’agrada com Philip Larkin comença el seu poema ‘Condolença en blanc major’. ‘Quan deixo caure quatre glaçons dringant en un got, hi afegeixo tres raigs de ginebra, una rodanxa de llimona, i hi aboco la tònica a glopades escumejants que ho envaeixen tot fins que s’enfilen a la vora, en brindis privat alço el got: (…)” Adoro aquests versos, efervescent recepta d’un gintònic. M’agraden tant que tendeixo a oblidar que el poema continua. Que la cosa continua tortuosament, vull dir, i que no acaba massa bé. De fet, res acaba massa bé, en el món de Larkin: gris, segur, petit, veritable, conservador, lúcid… valent? o covard? Ningú, en tot cas, ha vestit la tristesa amb la desmanegada elegància del gran Philip Larkin.
* Extret de ‘Finestrals’, traduït per Marcel Riera i editat per La Breu aquest 2009 dins la seva col·lecció Alabatre.
M’ha agradat.