+Podeu escoltar el pòdcast amb el capítol en aquest enllaç.

Arrenquem un nou capítol de «Cançons per explicar el món», l’espai musical del Badalona Matí, que ja enfila la sisena temporada. I ho fem parant l’orella als lligams de família, als family ties: cançons que ens permeten acostar-nos als parents d’artistes que tothom coneix —una Dolly Parton, un Bob Dylan—, descobrir el fil que uneix estrelles del hip-hop i del dance amb el free jazz, retrobar germans impossibles en un supergrup dels vuitanta i seguir el rastre de les grans nissagues del soul.

Tot, això sí, amb el permís dels Wainwright, que ja van tenir capítol propi a la segona temporada: probablement la família amb més artistes i col·laboracions compartides de la història. Vuit cançons i vuit històries en què la música és, gairebé sempre, cosa de família.

Comencem, precisament, per la família Parton. Aquest estiu s’ha parlat molt de Dolly, però potser ha passat desapercebuda la seva família musical, amb qui va tenir la mateixa relació d’amor que amb el seu país i, en especial, amb els més vulnerables. La seva germana petita, Stella Parton, ens presenta a The Danger of a Stranger, del disc «Country Sweet» (1977), una joia pop-country que encomana felicitat. Les germanes Parton van acompanyar la famosíssima Dolly fins al final, en discos, espectacles i tota mena d’aventures. La Frieda, convertida en ministre de l’església.

Del country de Tennessee saltem al hip-hop i al dance de finals dels vuitanta, però amb una arrel gens esperable: el free jazz. Neneh Cherry és filla de l’artista sueca Monika Karlsson i fillastra d’un dels pioners del gènere, de qui precisament ha pres el cognom, Don Cherry. Germans i fills també es dediquen a la música. La Neneh va revolucionar la música negra amb «Raw Like Sushi» (1989), i Buffalo Stance va ser l’èxit que la va donar a conèixer arreu. Des d’aleshores ha seguit fent grans discos, sense defugir mai el risc, del qual ha fet bona bandera.

I ara toca un dels cognoms més pesants que es poden portar a l’esquena. Jakob Dylan, fill de Bob Dylan, ha bastit una carrera que ha sabut resistir el pes de la motxilla familiar —que no era gens fàcil— reivindicant un rock d’arrels amb personalitat pròpia. Lluny de la genialitat del pare, però amb àlbums sòlids i ben recomanables, com aquest «Seeing Things» (2008), el seu primer disc en solitari, produït per Rick Rubin, d’on rescatem Something Good This Way Comes. Aquí hi haurien pogut jugar també, amb arguments semblants, els fills de Paul Simon, en Harper, o el de John Lennon, en Julian.

Ens quedem a la casa Dylan, però des d’un angle inesperat. Abandoned Love és un gran tema que Bob Dylan va compondre el 1975 i que va descartar del disc «Desire»; el va repescar més tard per a la seva caixa de cares B i inèdites, «Biograph» (1985). Un any després, els germans Don i Phil Everly hi van saber veure la gràcia i el van incloure a «Born Yesterday» (1986), produït per Dave Edmunds. Les harmonies dels Everly, que van influir de ple els Beatles i el mateix Dylan, li donen una llum nova. Un altre tresor, no fàcil de trobar ni d’escoltar a les plataformes.

Un altre relleu de pare a fill, aquest marcat per la tragèdia. Avui recordem sobretot Jeff Buckley, autor de «Grace» (1994), un dels grans discos dels noranta, amb un rock confessional i d’alt voltatge que defugia les etiquetes fàcils. D’alguna manera agafava el testimoni del seu pare, l’inclassificable Tim Buckley, que va experimentar amb el folk i el jazz. Tots dos, pare i fill, van morir joves, rondant la trentena, amb una vida torturada i accidentada a les espatlles. Un detall per als fins: Forget Her no era a l’edició original del «Grace» —Buckley la va substituir per So Real— i no es va rescatar fins a la Legacy Edition (2004).

I ara, els germans impossibles: un afer de família fins i tot quan no hi ha cap lligam de sang. Vet aquí un dels grans supergrups de la història del rock, quan ja ningú esperava supergrups. Bob Dylan, George Harrison, Tom Petty, Roy Orbison i Jeff Lynne es van disfressar de germans Wilbury en una aventura que va escalar amunt a les llistes. Tot va començar gairebé per casualitat: Handle with Care havia de ser només una cara B de Harrison, però va resultar ser una peça massa bona per enterrar-la així i van publicar el «Traveling Wilburys Vol. 1» (1988). Per cert, que va ser un dels últims treballs de Roy Orbison, mort pocs mesos després.

Continuem amb les grans nissagues del soul. Teardrops és part d’una cadena fabulosa que arrenca de Sam Cooke, un dels grans soulmen de la història, continua amb la seva filla i el seu gendre —els Womack & Womack— i arriba fins a les que havien de ser les seves netes, les Womack Sisters. El disc «Conscience» (1988), gravat als Compass Point Studios de les Bahames, és tot un referent de soul-funk, amb molta personalitat i tota la classe del món.

I tanquem amb la Reina del Soul, però parant l’orella a les veus que l’acompanyen. Vet aquí Do Right Woman, Do Right Man, del seu debut a Atlantic, «I Never Loved a Man the Way I Love You» (1967), l’àlbum de Respect, perquè hi canten Carolyn i Erma Franklin, totes dues vocalistes i molt bones compositores —cosa que de vegades s’oblida—, acompanyant la seva germana. I als cors, a més de les germanes, hi suma Cissy Houston, mare de Whitney. Ja es veu que és cosa de família.