Hi ha un moment a Manhattan, de Woody Allen, on es pot escoltar la següent línia: “I feel like we’re a Noel Coward play, someone should be making martinis”. Jo tinc una d’aquelles postaletes amb la imatge del famós pont novaiorquès i la frase en qüestió sobreimpresa amb elegància en un racó. La tinc penjada al menjador de casa, on la tinc ben present. És una frase divertida, que m’agrada molt, des de fa anys, perquè segurament vol dir moltes coses a la vegada. Una de les coses que ve a dir: d’acord, la vida és complicada, però tendeix a ser bonica, i més si tenim a mà algú que sap preparar un bon martini. El compromís amb el moment -la joie de vivre-, filtrat per una ironia d’escala ben humana. Fa dies que volia escriure sobre Easy Virtue (Una família con clase), el film que Stephen Elliot va estrenar fa unes setmanes sobre l’obra del tal Noel Coward. La pel·lícula té el seu què, de veritat, i no només per les interpretacions de Colin Firth i Kristin Scott Thomas (que estan perfectes, clar) sinó per un guió equilibrat que sap estimar els seus personatges i amb aparent superficialitat ens ve explicar perquè és tan important que, en un moment determinat, algú sàpiga deslliurar-se de les disfresses socials (la gàbia d’or) i, amb un bon esmòquing, i un gran somriure, es disposi a preparar un bons martinis.