Cada vegada que el telenotícies parla de cristianisme surten unes imatges d’arxiu amb una senyora ferint-se els genolls a la setmana santa andalusa, seguida d’un pla general dels timbalers de Calanda tintant de vermell la tela de la percussió. Cada vegada que es tracta la qüestió de l’església, es seleccionen les paraules d’un d’aquells bisbes tan caritatius, dels que mosseguen a la dona despertar baixos instints en l’intocable mascle. I quan toca parlar de família… ai, que no falti l’expert de torn recitant el llistat de dones mortes per cristians gelosos, facció catòlics, des que va començar l’any. No, no; això no passa als nostres mitjans. Els cristians no són presentats d’aquesta manera. Ens ho guardem, això, per parlar dels veïns del sud. Demonitzem l’Islam: cada dia, en prime time. No en la difusió d’informació falsa (que també), sinó en el filtratge grotesc i tenebrós d’informacions reals. L’estereotip es cuina en la selecció de notícies, i amb el foc ben viu: hi ha pressa, hi ha guerra, ells són aquí per quedar-se, etc. El xoc de civilitzacions es basa en la impossibilitat del diàleg: com ens hem d’entendre, amb aquesta gent? Tots sabem que no cal fer-se sang per ser un bon cristià i que la violència de gènere és un problema gravíssim però que no està generalitzat a totes les famílies. Tots ens indignem amb les paraules del bisbe d’Osca, però coneixem el capellà del barri i com ajuda la gent que més ho necessita, o pensem en la feina que va fer Joan Carrera, i sabem que no, que tots no són iguals.

Però… hi ha altres maneres de ser musulmà? Amreeka, la pel·lícula amb la que debuta la palestino-estatudinenca Cherien Dabis, és un film rodó i molt recomanable, no pas per les seves virtuts artístiques (raonables, bé que no espectaculars) sinó pel seu valor cívic: ens recorda (o ens mostra) que no tots els Palestins van amb un cinturó d’explosius al voltant de la cintura, i que en allò que anomenem els països de l’islam hi ha un món complex, mirall del nostre. Dabis declarava fa uns dies al diari Público que “Hay más oportunidades para la verdad en la ficción que en el documental”. I sí, potser sí.