Tots hem rigut, de la Vella Xiruca. L’associem a un temps passat, que avui ens sobta per la seva candidesa; a alguns fins i tot ens desperta un cert rubor. Hi veiem, potser, els nostres pares, i els amics dels nostres pares. Quins kumbes! Quins hippies! I amb això, ens quedem satisfets. Sí? Jo cada vegada menys.

Hem cregut –jo el primer– que la ingenuïtat ens feia dèbils i que el cinisme era la resposta intel·ligent. I tot plegat per acabar veient que el cinisme és en el fons una forma de covardia.

La vella xiruca, fa camí vers el cel blau i en té prou per descobrir la joia del bon temps. Perquè aquesta petita conquesta –assaborir la pau– és la més gran de les ambicions i cal agrair cada pas que fem, fins i tot al més modest dels protagonistes.

M’ha agradat la iniciativa de l’editorial badalonina Pont del Petroli. En Joan i en Paco han convençut en Joan Soler de recuperar algunes de les seves lletres i aplegar-les en un llibre. Aquest llibre es va presentar ahir al Betúlia, Badalona i es diu ’50 anys. 100 cançons, de la Vella Xiruca al Mar Mur passant per les Rondes del Vi’.

L’editorial està especialitzada en poesia. El poeta ens confronta sempre davant d’un laberint. I suposo que en Joan Soler n’és una mica, de poeta. Tant temps després, quan ja encaro la quarantena, he entès finalment la cançó de la Vella Xiruca. El laberint proposat a mi em va semblar massa evident, com una cosa de nens (o de pares!). I mira… tant temps després descobreixo que potser sí que sóc una mica ‘xirucaire’.

* Foto de Marta Membrives per a El Punt.