És un instant, només, però el que compta és la seqüència que el fa possible. La foto és d’ahir, a l’arribada de colònies i campaments de l’Esplai Cra-crac de Badalona (tot i que el lloc, i l’esplai o cau aquí és una mica el de menys) i mostra en Quim, un dels monitors que ‘es jubila’ aixecat al vol per alguns dels nois i noies amb qui ha fet camí els darrers anys. És un acte d’alegria genuïna, però també, penso que principalment, d’agraïment. D’això va aquest petit text… que a partir d’un instant bonic reconstrueix una seqüència de compromisos i il·lusions teixida pel grup de monitores i monitors que han dedicat hores, energia, imaginació i molt d’amor a fer possible unes colònies i uns campaments que, segur, quedaran marcats al passaport vital de mainada i joves arreu.

Cada any escric una mica el mateix, però aquí la repetició té sentit, perquè el cor del missatge és ben vigent: primer, agraïment: el compromís i el rigor de tantes monitores i monitors que, un estiu rere l’altre, asseguren que els infants puguin fer casals, colònies i campaments segurs, divertits i enriquidors. Jovent i voluntariat quan sumen (sumen, sí; i de quina manera!) són una autèntica estructura d’estat.

Ho vaig començar a escriure el 2020, un estiu d’assenyalaments i estigmatitzacions, per reivindicar una història que s’explicava poc: la del rigor amb què monitores i monitors van fer possible el lleure enmig de la incertesa. Els anys següents la idea la vaig anat madurant, i viag fer guanyar pes a una segona part, menys amable: la feinada pendent perquè el lleure educatiu sigui, de veritat, a l’abast de tothom.

Perquè és un privilegi tenir uns equips tan compromesos i amb tanta energia — i, alhora, és un problema que l’accés a aquest lleure tingui encara un fort biaix de classe (per cert, quina gran feina aquí l’esplai Borinot de l’Ateneu de Sant Roc, i la motxilla de la Salut Alta).