Entrevista sobre els reptes de l’#EixBesòs a L’Espiell, de Ràdio Barberà, un programa singular a l’#àreametropolitana sobre ciutats i drets socials. Són una mica més de 20 minuts, si us interessa el tema crec que us interessarà. Hem parlat de desigualtats, eines que podrien servir de més (Consorci del Besòs), el repte de la governança i el gran repte de dir les coses pel seu nom, i l’oportunitat (malgrat tot) del Catalunya Media City al sector de les Tres Xemeneies. Un plaer l’entrevista, Òscar Blanco!
“Badalonisme”: aquest és l’eslògan curt i aparentment neutre que, en la campanya del PP a Badalona al maig passat, jugava audaçment amb els colors corporatius dels seus rivals electorals, i amb el qual Xavier García Albiol va aconseguir un èxit electoral sense precedents, amb 18 dels 27 regidors presents al plenari. Des d’aquell moment, aquest “badalonisme” —entès com una declaració d’intencions que desborda sigles i ideologia— s’ha mantingut a la ciutat, tant de forma física (una gran lona amb el retrat de l’alcalde i la frase en qüestió continua presidint la plaça de la Vila) com ho ha fet en clau política (només cal repassar l’argumentari i el contraargumentari del govern i de l’oposició per veure la seva hegemonia abassegadora en el dia a dia al municipi). D’eslògan electoral a eix vertebrador del debat i de la política local, per tant.
Què hi ha rere aquest “badalonisme”? És realment, un moviment “sense ideologia”? És un fenomen nou en la sempre sorprenent política badalonina? És replicable? (continua)
Fa uns pocs dies, s’enderrocava el vergonyós i perillós mur que, al carrer d’Eduard Maristany, limitava la visibilitat i escanyava el pas de persones en un tram encara per urbanitzar del passeig marítim entre Badalona i Sant Adrià de Besòs… El govern badaloní celebrava l’ocasió com si es tractés d’una gran inauguració i no s’estalviava ni adjectius ni confeti. Era, certament, una bona notícia… però, a la vegada, també un trist indicador.
El fet serveix de recurrent exemple de la precària agenda transformadora de la ciutat que ha d’elevar a categoria d’històric l’enderroc d’un mur d’una antiga fàbrica. El llarg i tortuós procés per executar l’enrunament és una nova demostració de la rovellada capacitat de la maquinària municipal per fer front, en temps i forma, als problemes de la ciutat.
El cas és que l’hemeroteca al voltant de l’enderroc del mur que separa el sector de les Tres Xemeneies del carrer Eduard Maristany és copiosa i endinsa arrels en com a mínim fa una dècada. Des del 2014 fins avui trobem notícies que parlen d’enderroc imminent, apuntant sucessives i desacreditades dates en un continu marejador. (continua)
Des de finals de febrer m’he reincoporat a la presidència d’Òmium Barcelonès Nord, amb un equipàs de persones que, plegades, en proposem avançar en les lluites compartides per un país (i uns barris) més justos. Tota la informació, aquí i també en aquestes dues entrevistes als mitjans públics locals, en els que he exposat algunes de les línies de treball de l’entitat per aquest 2024. “Llengua, cultura i país; Òmnium necessita les tres potes per sostenir-se.”
Tres titulars de fa uns pocs dies a la comarca. El primer: la Constel·lació del Gorg, a Badalona, serà el primer projecte d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús del Barcelonès Nord, prefigurant un nou model de tinença en clau cooperativa cada vegada més habitual en altres zones del país, però que en aquesta part de l’àrea metropolitana encara no tenia un referent. El segon: el programa ACOL –acrònim d’acollida–, impulsat pel Govern, permet a les entitats socials contractar persones migrades que es troben enmig dels ‘kafkians’ processos de regularització. El Círcol i Càritas s’hi han acollit i ja han fet el primer i positiu balanç. El tercer: el festival itinerant d’arts contemporànies en català, el Límbic, es farà el maig d’aquest any a Santa Coloma de Gramenet, promogut per Òmnium Cultural situant el Baix Besòs en el mapa cultural del país.
Tres bones notícies que conviden a unes quantes reflexions, més enllà de la justificada satisfacció que, per elles mateixes, ens aporten: (continua llegint)
Badalona ha estat titular aquestes darreres setmanes al voltant d’un arbre, convertit a la desesperada en bandera d’un nou cicle polític a la ciutat i finalment evidència que l’indiscutible habilitat per generar titulars de l’alcalde de la ciutat no és, malgrat tot, un instrument infalible per dissimular tantes mancances i desigualtats (“i tan pobres com som”, deia el poeta). Però aquest no és l’enèssim article publicat a la ciutat sobre l’artefacte lluminós plantificat en la tossudament inhòspita Plaça Josep Tarradellas. Aquest és l’article, ja em permetreu el joc, sobre l’arbre que no ens deixa veure el bosc. O de com a vegades les llums —o més concretament, el seu excés— ens enceguen i ens impedeixen veure i gaudir el sentit més humà i cívic d’un Nadal entès com a metàfora d’allò que ens cohesiona com a ciutat.
Perquè és possible trobar als nostres barris i ciutats, desenes d’exemples d’un Nadal que va més enllà dels valors venuts al millor postor; un nadal alternatiu, que aconsegueix sonar amb harmonia enmig música estrident que sona en bucle des de la playlist més previsible; un nadal que es mostra malgrat les males còpies de Disney i que sobreviu a la gran orgia de consum i residus en què hem convertit aquests dies.
Tots aquests petits nadals al marge de la programació oficial i de l’omnipresent fil musical del capitalisme a l’ús conformen un itinerari –o un mapa, si ho preferiu– en què es mostren el compromís de ciutat i un sentit de comunitat que resisteix als algoritmes pensats per aixecar-nos la camisa i buidar-nos la cartera.
m’he reenganxat a Òmnium, mirant de trobar el meu espai per ajudar ciutat (#Badalona) i país;
m’he tornat a aficionar a llegir el diari en paper i una mica com tots m’he sentit impotent amb tanta injustícia i tanta violència a prop i lluny de casa…
Ah, i he vist molt de bàsquet amb el Círcol i la Penya;
Amb l’excusa del Dia Mundial del Flamenc, l’especial Cançons per explicar el món, a Badalona Matí de Ràdio Ciutat, se centra aquest mes en aquesta expressió artística i la petja que ha deixat a la ciutat. Un itinerari en què descobrirem com Rosalía tenia com a referent el fons de flamenc de la Biblioteca de Sant Roc o els milers de persones que van acomiadar Camarón de la Isla en les seves darreres hores al voltant de l’Hospital Germans Trias i Pujol on va morir, un juliol de 1992. Hi ha un ecosistema a la ciutat –format per hermandades, peñas, tertúlias, aficionats, periodistes i, és clar, artistes!– que han generat un terreny molt fèrtil del qual han sortit grans noms com Miguel Poveda, el Yiyo o Jesús Carmona. Això i molt més al programa:
Abans de començar, una advertència obligada. Aquest és el típic article en què un critica que es parli (massa) d’un determinat tema… parlant d’aquest tema (precisament). Però la cosa té, o hauria de tenir una dispensa, en la mesura que les línies que venen a continuació volen (ajudar a) plantejar una alternativa, un mecanisme de resposta a la pregunta que es va plantejant a la ciutat de Badalona en els darrers mesos: hi ha ciutat més enllà del que dicta la factoria de titulars de l’alcalde absolutíssim del municipi?
La resposta és sí, que hi ha ciutat i no amb pocs problemes! I hi és, la ciutat, encara que la realitat del debat públic a les xarxes, als mitjans i fins i tot al plenari municipal s’entesti per terra mar i ‘X’ a convèncer-nos que no, que no hi ha ciutat més enllà de l’hegemonia de relat del PP i la seva capacitat per catalitzar tota discussió en còmodes i afavoridores (per ells) disjuntives: les darreres de les quals es conjuguen amb accent nadalenc: arbre gegant sí/no; tornemis sí/no. (continua llegint)
Parlavem de persones (desnonaments), i ara tot és parlar de propietats (ocupacions). No és un canvi de focus menor o innocent. Els darrers mesos hem viscut una mena de competició política a veure qui demanava més canvis legislatius o es dotava de més eines per fer front a l’emergència habitacional, però amb un estudiat (i descoratjador) canvi de subjecte a objecte. S’han promogut textos legislatius i diferents ajuntaments han posat en marxa unitats de resposta i fins i tot han definit regidories específiques. L’objectiu, però, no ha estat –ni és– el d’abordar el drama humà vinculat amb la dificultat d’un nombre cada vegada més gran dels nostres veïns i veïnes a un habitatge en condicions, sinó el de simplificar aquest repte colossal en una crua qüestió de seguretat al voltant de la gestió i conservació d’unes propietats. L’habitatge vist com una mercaderia, un capital, no pas com un dret. Doncs sí: vam començar parlant de persones (desnonaments), i ara tot és parlar de propietats (ocupacions).
Però no només això. Veiem cada vegada més com passem de puntetes per les raons estructurals que expliquen la crisi habitacional (la falta d’un parc de vivenda social, el col·lapse dels serveis socials, l’encariment de l’habitatge i els lloguers, les dificultats de regularització a que sotmetem una part de la ciutadania, la precarietat laboral que afecta en especial dones i joves…), mentre s’imposa un frívol seguidisme de les estratègies incendiàries de l’extrema dreta i els interessos empresarials de fons d’inversió i fabricants d’alarmes i que, a còpia, de tik tok han acabat arrossegant un ampli espectre polític. (continua)
