Un assaig-assaig que sorprèn per l’erudició, l’eclecticisme dels referents i la singularitat del plantejament. És possible escriure un llibre sobre la fi del món que no sigui el ‘campi qui pugui’ darwinista de l’extrema dreta actual i que, ben al contrari, sigui una reivindicació a reimaginar la societat fallida actual per transformar-la? L’Eudald Espluga aconsegueix aquesta quadratura del cercle en un llibre que es presta a una llarga conversa i que és molt interpel·lador (a estones cal administrar-lo una mica per no reescalfar-se massa les idees!, o per deixar descansar el subratllador abans no esgoti la tinta).
“… defensaré la necessitat d’una imaginació apocalíptica —culturalment productiva, socialment utòpica i políticament transformadora— que serveixi de resposta a la crisi de sentit —realisme còsmic, terror climàtic— que envolta l’amenaça d’extinció sota l’escalfament global i l’acceleració tecnològica de la nostra existència. Parafrasejant Dorian Lynskey, defensaré que la imaginació apocalíptica és el millor instrument per discernir el que ens ha de preocupar en la «fi dels temps», així com les accions transformadores que haurem d’emprendre durant «el temps de la fi».”
“En joc hi ha, com en el relat de Cormac McCarthy o de Muller, «la veritat sobre la fi del món». No som només —que ja és dir molt— davant una crisi climàtica, geopolítica, tecnològica, energètica, econòmica o una suma de totes aquestes —una policrisi que tant pot expressar-se en el preu de la llum, la fi de la globalització, l’augment de temperatures o la proliferació de megacentres de dades.
Defensaré, per contra, que ens enfrontem a una crisi cosmològica, absorts davant un món que s’ha tornat cada cop més impensable. Parlaré de crisi cosmològica seguint la caracterització de Patricia Reed: un canvi simultani en l’ordre ontològic (què és el món), en l’ordre epistemològic (què podem conèixer), en l’ordre temporal (la direcció i escala del temps), en l’ordre cosmogònic (origen i història de l’univers) i en l’ordre teleològic (el lloc que ocupa la humanitat en relació amb el cosmos).”
“L’accelerada cancel·lació del futur: L’ansietat creixent generada pel Rellotge de l’Apocalipsi, que ens situa en un moment de crisi pitjor que durant la carrera atòmica o el desastre de Txernòbil, és símptoma d’una accelerada cancel·lació del futur. Sabem des de fa anys que, per a moltes persones, el futur —entès com la possibilitat d’accedir a una vida bona— s’ha tornat cada vegada més improbable. Especialment per als més joves, l’anomenada «lenta cancel·lació del futur»…”
“«Una conclusió que, potser, es podria anunciar de forma menys poètica: parlar de la fi del món és parlar de la necessitat d’imaginar, abans que un món diferent del present, una manera diferent d’actuar en present. Però això només serà possible si aconseguim deslliurar-nos de l’embruixament catastrofista, que assumeix que l’apocalipsi tan sols pot ser un col·lapse. Sobtat o progressiu, accelerat o desaccelerat, feliç o infeliç, consumat o esdevenidor, però col·lapse al capdavall.”
“… Per entendre a què refereixo amb el sintagma «imaginació apocalíptica», i en què es diferencia de les fantasies col·lapsistes i neoreaccionàries, és imprescindible tornar a la font bíblica. Només des d’una lectura minuciosa del text serà possible entendre que, més enllà del frenesí de ruïna i devastació, l’Apocalipsi és un artefacte subversiu que ajuda a donar resposta a la crisi cosmològica que travessem. Assetjats per un món-sense-nosaltres, pel realisme còsmic de l’horror climàtic i tecnològic, l’Apocalipsi encén la flama d’una esperança que requereix del concurs actiu dels condemnats de la terra per revertir les lògiques ecocides de la dominació tecnoautoritària.”
“… el Llibre de la Revelació, escrit el segle I dC, a l’illa grega de Patmos, és un manifest polític antimperialista. La revelació de Joan és un credo revolucionari concebut per circular com un mem o virus pels territoris colonitzats de l’Àsia Menor. És una incitació a l’aixecament, a la revolució, al derrocament de l’emperador i la reclamació dels béns comunals. És un pamflet en favor de la insurrecció violenta dels desposseïts. Una substitució de la temporalitat imperial per la temporalitat messiànica dels perseguits. És un text pensat per ser llegit en comunitat, perquè circuli com una convocatòria més del conflicte, que s’inscriu en la lògica de la justícia, però resta hostil a la llei i al dret establerts…”
“… com a imaginació de la fi, la visió apocalíptica no ha de confondre’s amb la visió catastrofista de pesta, els camps estèrils i abrasats, la humanitat infectada amb els camps exteriors i abrasats, la humanitat infectada amb els camps estèrils i abrasats, la humanitat infectada… Tampoc fantasieja amb una existència humana mínima, ruralitzada, replegada en comunitats autosuficients. Amb l’Apocalipsi, el futur no ha estat cancel·lat, sinó redirigit com un esdevenir ecosocialista. L’Apocalipsi ratifica món de ciutats sense temples, sense pobresa energètica ni inflació. I aquest futur és una cosa que hem d’agafar amb les nostres pròpies mans, arrabassant-lo violentament a les elits polítiques i econòmiques. Un futur que existeix no com a profecia abstracta d’un món millor, sinó com a potencialitat present i passada: l’apocalipsi és el temps de ruptura en el qual, sobtadament, hi ha «una porta oberta en el cel» (Ap. 4, 1). Per això, lluny de sublimar una narrativa de tancament, de clausura dels temps, l’Apocalipsi narra una obertura de futurs possibles…»”
“El que ens hauria de preocupar és que avui aquesta gran batalla escatològica pel sentit de la fi l’estan guanyant els exèrcits de l’Anticrist. És a dir, l’estan guanyant els qui volen neutralitzar la potència apocalíptica en favor de la fatalitat catastrofista, sigui en la seva versió neoreaccionària o en la seva versió col·lapsista. Aquest estancament de la imaginació apocalíptica ja l’havia detectat Ernesto de Martino a les dècades de 1950 i 1960, quan va constatar que a Occident la imaginació apocalíptica «apareixia desposseïda de qualsevol accent transformador i reintegradora. La imaginació apocalíptica s’havia reduït a una mera representació turmentada del final…”
“Com diu Rebecca Solnit, a vegades n’hi ha prou de mirar els «èxits sense victòries», és a dir, aquells avenços que ja són una realitat, si bé no gaudeixen de suficient densitat simbòlica per celebrar-los com una transformació: que serveixi com a exemple la captació fotovoltaica a gran escala, l’urbanisme ecofeminista, o els moviments socials que han expulsat els centres de dades del seu territori.”