Maria Stuart d’Stefan Zweig (Segona Perifèria, 2026): Una altra de les grans biografies de Zweig: la combinació feliçment habitual d’intel·ligència, erudició, humanitat, ritme i afinat sentit de l’observació. Com passa en quasi totes les seves obres de ‘no-ficció’ es pot llegir també com un manual de ciència política (aquí molt centrada en el lideratge organitzacions complexes –partits polítics– i la gestió dels entorns), ben vigent.
Continue reading
Un assaig-assaig que sorprèn per l’erudició, l’eclecticisme dels referents i la singularitat del plantejament. És possible escriure un llibre sobre la fi del món que no sigui el ‘campi qui pugui’ darwinista de l’extrema dreta actual i que, ben al contrari, sigui una reivindicació a reimaginar la societat fallida actual per transformar-la? L’Eudald Espluga aconsegueix aquesta quadratura del cercle en un llibre que es presta a una llarga conversa i que és molt interpel·lador (a estones cal administrar-lo una mica per no reescalfar-se massa les idees!, o per deixar descansar el subratllador abans no esgoti la tinta).
Continue reading
‘Mil cosas’ de Juan Tallón (Anagrama, 2025). Té la lògica (i també el final, i quin final!) d’un conte curt. Es llegeix d’una revolada i és un autèntic plaer fer-ho amb la llengua afilada i afinada de l’autor jugant (però sense abusar) d’aquelles frases-epitafi que ve de gust subratllar. És la metàfora macabrament perfecta del nostre món d’avui, mirall d’allò que Momo de Michel Ende avançava fa dècades: el robatori del temps!
Gràcies Gerard Remendo per la referència a Momo.
Una petita gran novel·la en què excel·leix la traducció de P.J. Hernàndez que té un encàrrec que sembla impossible: portar al català el basc de Miren Amuriza, un autèntic prodigi de llengua, ple de matisos i capes, ritme i imaginació, ple d”impureses’ (faig servir la mateixa expressió que en el pròleg). Pleibac és la història de lleialtats, dependències i amistat entre dues adolescents, la Polly i la Jone, en l’Euskadi rural (i poligoner) dels noranta, contaminat de violència i desesperança. La novel·la creix i esdevé un autèntic tour de força, des d’un racó de món cap al planeta sencer, amb un plantejament en crescendo, molt hàbil en la dosificació d’informació, enmig d’imatges d’una gran potència quasi poètica, a estones, també, mig onírica… Una ‘prosa parlada’ que t’atrapa i que et fa devorar les pàgines.
El rellotge verd, de Julià Guillamon (Anagrama, 2025): Un llibre feliçment caòtic, retrat impressionista d’una Barcelona que ja no és (però que jo d’alguna manera recordo i una mica enyoro, ni que sigui agafant prestats alguns dels records dels meus pares). El que podria ser un tou exercici de nostàlgia és aquí un text efervescent i sincer (és crítica i autocrítica, també) i una exhibició d’àgil i imprevisible erudició, que funciona com a peces d’un puzzle a punt per ser completat i a la vegada com a invitació per llençar les peces pel terra i tornar a començar. Identitat, família, classe i la construcció de la cultura… alguns dels grans temes de Guillamon en un llibre amb un (bon) humor especial. M’ho he passat teta!
Tres fragments que m’han agradat:
Continue reading
Entre amics, de Hal Ebbott (Periscopi, 2026): a estones l’he trobat una mica massa afectat, amb un excés d’adjectius. Els meus ‘problemes’ amb la forma s’han anat temperant a mesura que avançava en el llibre, certament addictiu, i he entrat a fons en una història d’altra complexitat que dissecciona amb molta intel·ligència i sensibilitat com un esdeveniment violent desestabilitza les precàries relacions de poder i dependència d’un grup d’amics de tota la vida i els seus fills. És un llibre aspre, dur, cosa que el text de la coberta no acaba de reflectir (suposo que per convertir-lo en una peça més interessant a l’aparador de la llibreria). El final (que sembla una mica aquells de ‘esculli la seva aventura’) m’ha sorprès una mica, però no invalida un llibre d’aquells que fan pensar i que, crec, deixarà una certa petja.
També a Goodreads.