‘La Gran Caminada’, d’Stephen King, escrita com a Richard Bachman (Les Males Herbes, 2020) No és gens difícil entendre (i gaudir) del fet que és possible ser un dels escriptors més venuts dels EUA, i alhora, amb ofici i originalitat, també un dels més interessants. És impossible deixar aquesta novel·la distòpica, que és també un mirall de les alienacions actuals i passades (el referent que sembla més clar és la guerra del Vietnam). La traducció de Martí Sales és EXCEPCIONAL. Ara començo la batalla perquè també se’l llegeixi el meu fill adolescent. Si algú vol saber si me’n surto i què en pensa, ja m’ho dirà.
Odissea, d’Homer (La casa dels clàssics, 2026 | Traducció de Pau Sabaté). Va començar com un desafiament estiuenc autoimposat i ha acabat en forma d’autoregal. No ha estat fàcil, però la prodigiosa traducció de Pau Sabaté ha estat el millor aliat, com també l’imperdible pròleg de Roger Aluja i l’epíleg de Dolors Miquel (que recomanaria llegir abans, no després). Estic molt content de la lectura –i no només per poder dir la meva sobre la pel·li del Nolan, que encara no he vist– sinó per completar una peça en un puzle del qual no era molt conscient que necessitava acabar. Després de llegir aquest monument, entens moltes referències, i aprens a gaudir d’una lectura, i una llengua, que requereix més temps i més esforç, però que dona claus i obre algunes finestres. La lluita d’Odisseu per tornar –mai content, enlloc–, en un món que s’enfonsa i en el qual l’èpica i l’honor se substitueixen per ardits i astúcies (la primera expressió de Carles Riba, la segona de Pau Sabaté), i en la qual la violència física i de classe és extrema… ressonen en el món d’avui. Odisseu és un heroi força políticament incorrecte (egoista, inconstant, envejós i irat) però també té a les mans alguns miralls on veure’s i entendre’s una mica. L’estiu que ve intentaré l’Ilíada… i pel camí miraré d’estirar el fil de la lectura de Penèlope (quin gran personatge!) que va fer Margaret Atwood (reivindicada per Dolors Miquel).
‘Peixos’, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2026). És, de nou, tota una experiència deixar-se dur per la prosa d’Eva Baltasar, i els seus personatges femenins, amb tots els seus vels. En aquest cas, la cosa comença com una història d’amor, però com sempre en aquesta escriptora personalíssima, el millor és el clímax, que en les últimes pàgines es desplega ple d’intel·ligència i sensibilitat i que, al capdavall, és alguna cosa més que el típic final inesperat. M’hi he reconciliat una mica després del xoc d’Ocàs i Fascinació (potser més un conte llarg que una novel·la).
Proust, novel·la familiar de Laure Murat (Anagrama, 2025 | Traduïda per Valèria Gaillard). A mig camí de l’autobiografia, la memòria i l’assaig literari. Perfectament traduïda per Valèria Gaillard (que garanteix ritme, claredat i fluïdesa, tríada de 10) serveix com a introducció (o potser més aviat, invitació) a submergir-se en l’univers Proust (cosa que jo no he fet fins ara, ja veurem si m’hi acabo atrevint). A estones no és fàcil (per referències literàries i les cites i contracites) però el focus en la vida familiar de l’autora, filla de dues grans nissagues de l’aristocràcia francesa, manté, per bé que de forma intermitent, l’interès. El recomano, però amb l’advertiment que no és exactament una novel·la (almenys no en el sentit clàssic) i que requereix un cert esforç.
Maria Stuart d’Stefan Zweig (Segona Perifèria, 2026): Una altra de les grans biografies de Zweig: la combinació feliçment habitual d’intel·ligència, erudició, humanitat, ritme i afinat sentit de l’observació. Com passa en quasi totes les seves obres de ‘no-ficció’ es pot llegir també com un manual de ciència política (aquí molt centrada en el lideratge organitzacions complexes –partits polítics– i la gestió dels entorns), ben vigent.
Un assaig-assaig que sorprèn per l’erudició, l’eclecticisme dels referents i la singularitat del plantejament. És possible escriure un llibre sobre la fi del món que no sigui el ‘campi qui pugui’ darwinista de l’extrema dreta actual i que, ben al contrari, sigui una reivindicació a reimaginar la societat fallida actual per transformar-la? L’Eudald Espluga aconsegueix aquesta quadratura del cercle en un llibre que es presta a una llarga conversa i que és molt interpel·lador (a estones cal administrar-lo una mica per no reescalfar-se massa les idees!, o per deixar descansar el subratllador abans no esgoti la tinta).
‘Mil cosas’ de Juan Tallón (Anagrama, 2025). Té la lògica (i també el final, i quin final!) d’un conte curt. Es llegeix d’una revolada i és un autèntic plaer fer-ho amb la llengua afilada i afinada de l’autor jugant (però sense abusar) d’aquelles frases-epitafi que ve de gust subratllar. És la metàfora macabrament perfecta del nostre món d’avui, mirall d’allò que Momo de Michel Ende avançava fa dècades: el robatori del temps!
Una petita gran novel·la en què excel·leix la traducció de P.J. Hernàndez que té un encàrrec que sembla impossible: portar al català el basc de Miren Amuriza, un autèntic prodigi de llengua, ple de matisos i capes, ritme i imaginació, ple d”impureses’ (faig servir la mateixa expressió que en el pròleg). Pleibac és la història de lleialtats, dependències i amistat entre dues adolescents, la Polly i la Jone, en l’Euskadi rural (i poligoner) dels noranta, contaminat de violència i desesperança. La novel·la creix i esdevé un autèntic tour de força, des d’un racó de món cap al planeta sencer, amb un plantejament en crescendo, molt hàbil en la dosificació d’informació, enmig d’imatges d’una gran potència quasi poètica, a estones, també, mig onírica… Una ‘prosa parlada’ que t’atrapa i que et fa devorar les pàgines.
El rellotge verd, de Julià Guillamon (Anagrama, 2025): Un llibre feliçment caòtic, retrat impressionista d’una Barcelona que ja no és (però que jo d’alguna manera recordo i una mica enyoro, ni que sigui agafant prestats alguns dels records dels meus pares). El que podria ser un tou exercici de nostàlgia és aquí un text efervescent i sincer (és crítica i autocrítica, també) i una exhibició d’àgil i imprevisible erudició, que funciona com a peces d’un puzzle a punt per ser completat i a la vegada com a invitació per llençar les peces pel terra i tornar a començar. Identitat, família, classe i la construcció de la cultura… alguns dels grans temes de Guillamon en un llibre amb un (bon) humor especial. M’ho he passat teta!
Entre amics, de Hal Ebbott (Periscopi, 2026): a estones l’he trobat una mica massa afectat, amb un excés d’adjectius. Els meus ‘problemes’ amb la forma s’han anat temperant a mesura que avançava en el llibre, certament addictiu, i he entrat a fons en una història d’altra complexitat que dissecciona amb molta intel·ligència i sensibilitat com un esdeveniment violent desestabilitza les precàries relacions de poder i dependència d’un grup d’amics de tota la vida i els seus fills. És un llibre aspre, dur, cosa que el text de la coberta no acaba de reflectir (suposo que per convertir-lo en una peça més interessant a l’aparador de la llibreria). El final (que sembla una mica aquells de ‘esculli la seva aventura’) m’ha sorprès una mica, però no invalida un llibre d’aquells que fan pensar i que, crec, deixarà una certa petja.
