Proust, novel·la familiar de Laure Murat (Anagrama, 2025 | Traduïda per Valèria Gaillard). A mig camí de l’autobiografia, la memòria i l’assaig literari. Perfectament traduïda per Valèria Gaillard (que garanteix ritme, claredat i fluïdesa, tríada de 10) serveix com a introducció (o potser més aviat, invitació) a submergir-se en l’univers Proust (cosa que jo no he fet fins ara, ja veurem si m’hi acabo atrevint). A estones no és fàcil (per referències literàries i les cites i contracites) però el focus en la vida familiar de l’autora, filla de dues grans nissagues de l’aristocràcia francesa, manté, per bé que de forma intermitent, l’interès. El recomano, però amb l’advertiment que no és exactament una novel·la (almenys no en el sentit clàssic) i que requereix un cert esforç.

“En el seu estudi, Anne Simon formula la revolució proustiana en una equació límpida: «existència + imaginació = realitat». Perquè l’imaginari, al mateix nivell que l’engany o fins i tot l’error dels sentits, consubstancials de l’experiència, pertany de facto a la realitat. Amb Proust, jo entenia que no hi havia dos mons separats, tal com m’havien volgut fer creure: d’una banda, la vida quotidiana, material, laboriosa, en general reservada –en la mitologia familiar– a la «gent», i, de l’altra, els jocs del llenguatge, les especulacions verbals, en què s’encreuaven en un funest estrabisme la conversa i l’escriptura, la mundanitat i la literatura. Aquesta divisió estereotipada i profundament falsa, que subscrivien nombrosos contemporanis de Proust, es transforma a la Recerca en una exploració sota el signe del «canvi constant», del «lligam mòbil», del «vincle» permanent, interactiu, entre el sensorial i el mental, el cos i la ment, per tal de copsar l’experiència total de la nostra relació amb el món.”

“Aquest llibre, que s’obre i s’allibera, aquest llibre del món sensible i les experiències sensorials, el podia distingir en una ciutat on el cos mai es veu impedit, sempre lliure d’anar més lluny, en una línia d’horitzó que res no bloqueja. A. L. A. no hi ha centre, ciutat de la desconstrucció per excel·lència, com tampoc n’hi ha a la Recerca. Aventurar-s’hi és recórrer un text que no té una explicació definitiva, unívoca i transcendent, sinó que cal explorar una llarga cadena de significants amb un sentit que no deixa de proliferar.”

“En un capítol cèlebre de Nostra Senyora de París, Victor Hugo declara: «Això matarà allò. El llibre matarà l’edifici». Les catedrals que, amb la seva iconografia, des de les escultures fins als vitralls, oferien un relat únic a un públic que no sabia llegir, s’anirien de mica en mica eclipsant davant la invenció de la impremta per Gutenberg i la increïble difusió del llibre.”

“Com Swann i Charlus, el meu pare era un home escindit que, al final, va renunciar a sotmetre’s a l’art, «el més real de l’existència, l’escola de vida més austera, i l’autèntic Judici Final». Per melangia, per desocupació, que són formes de renúncia, però també, em sembla, per una mena de miratge al qual es va abandonar al final. La literatura, més que ajudar-lo a aprehendre el real, a explorar-lo i copsar-lo, sobretot a confrontar-lo, incloent-hi la seva dimensió imaginària, l’allunyava d’aquest real, talment una barca a la deriva en silenci. Vivia submergit en els llibres com d’altres en regions etèries en un somni sense fi, vibrant de lirismes fàcils i refulgents. «Anywhere out of the world», deia un dels seus mantres. La literatura era la seva vàlvula d’escapament més que la porta d’entrada a les profunditats. Coneixia perfectament la submissió a la veritat crua que suposa l’escriptura, aquesta recerca fins al moll de l’os a què alludeix al seu llibre sobre Michaux, però a la qual ell, personalment, refusava de doblegar-se. Per mandra, segurament, però també per por.”