- Escolta l’espai en versió pòdcast aquí.
- Aprofundeix en les cançons a Spotify o a Tidal.
- I continua pels altres Cançons per explicar el món emesos.
La lluna és l’astre metàfora per excel·lència. Fa unes setmanes, la missió Artemis ens hi ha tornat a connectar i el satèl·lit de la terra ha saltat de poemaris i discos, on ocupa un lloc destacat des de temps immemorials, als titulars de tots els diaris. I així hem gaudit durant uns dies —i això no és poca cosa enmig del caos i violència arreu del planeta— amb les fotografies impressionants de la NASA, que ens han descobert la seva cara oculta. Unes imatges que ens serveixen d’invitació per reprendre el viatge de l’Artemis i explorar la lluna com la quintaessència de l’amor inassolible i esquiu, aquesta altra cara que es resisteix a ser vista.
Aquest és el tema del Cançons per a explicar el món d’aquest abril, l’espai mensual que s’emet a RCB, dins Badalona Matí, amb Núria Rodríguez, i que també trobeu disponible en versió pòdcast.
Aquest recorregut sonor comença amb la veu seductora de Raul Malo i els seus The Mavericks a “Blue Moon”, un tema de 1995 inclòs al seu Music for All Occasions. Hi ha pocs intèrprets amb la capacitat d’emular la presència vocal de mites com Elvis Presley, Frank Sinatra o Billie Holiday. La cançó, escrita originalment per Richard Rodgers i Lorenz Hart als anys trenta, ens parla de la soledat i la desesperació fins que la lluna intervé amb la seva màgia a favor de l’enamorat. És en aquest moment quan l’astre canvia el seu color del blau trist al daurat més alegre.
Si parlem de veus seductores, n’hi ha poques com la de Roger Mas a la seva peça “La Lluna”, extreta de les Cançons Tel·lúriques (2008). En aquesta ocasió, el cantautor solsoní música el text de Jacint Verdaguer, ple de troballes. La lletra ens presenta una imatge xulíssima on la lluna esdevé un “carbó apagat” a causa d’un sol que, gelós de la seva bellesa, l’eclipsa; estirant el fil, quasi podríem veure-hi un retrat metafòric de la masculinitat tòxica.
El ritme canvia amb la fusió de jazz, rock, soul i folk de “Moondance”. Aquesta música i aquest fraseig tan reconeixible té un copyright indiscutible: el de Van Morrison. El clàssic del lleó de Belfast, que donava títol al seu disc de 1970, sona aquí en la versió en directe de 1995 amb el Hammond de Georgie Fame. La lluna en aquest tema és sinònim de passió en una nit màgica on l’astre crea l’atmosfera per a una dansa compartida.
I si parlem de cançons de pel·lícula, no pot faltar R.E.M. amb “Man on the Moon”. Tot i el títol, el protagonista no és un astronauta sinó el peculiar còmic Andy Kaufman, i la peça va acabar servint de base per a la banda sonora de la pel·lícula homònima de Milos Forman l’any 1999. Inclòs a l’Automatic for the People (1992), el tema està ple de referències culturals i juga amb els dubtes històrics sobre l’aterratge lunar, no pas des d’una òptica conspiranoica, sinó com una oda poètica a un personatge inclassificable.
Per la seva banda, Paul Simon ens ofereix una lliçó de composició a “Song About the Moon”, del seu àlbum Hearts and Bones (1984). Simon ens suggereix que si vols escriure sobre el cor has de pensar primer en la lluna, perquè és la metàfora perfecta d’allò que se’ns escapa i no acabem de conèixer. L’altra cara de la lluna serveix, amb poques paraules, per explicar els misteris de l’amor. Potser l’Artemis ens ajudarà a entendre-hi una mica més, o potser no, perquè aquestes fotos plenes de detall no desvelen, diria, els grans secrets de l’astre. El cor pot udolar com un gos a la llum de la lluna o explotar com una pistola en una nit de juny en la seva recerca de parella (canta Simon), i en això l’Artemis sembla que ha passat de llarg.
La cara més amenaçadora arriba amb “Bad Moon Rising” de la Creedence Clearwater Revival (1969). Lluny del romanticisme, aquí la lluna és una advertència del final del món i dels desastres que s’apropen. Però fins i tot la lluna ha hagut d’empetitir-se davant l’astre Rosalía, que al tema “Que no salga la luna” (El Mal Querer, 2018) uneix ambdós universos. Amb un marcat caràcter flamenc i referències a Bodas de Sangre de Lorca, la cançó celebra l’amor mentre n’explora la cara més fosca.
Enfilant el tram final, The Waterboys ens regalen una metàfora sobre el coneixement a “The Whole of the Moon” (1985). El contrast entre qui veu només una part de la lluna (the crescent) i qui és capaç de veure-la completa serveix per homenatjar els poetes que han sabut veure més enllà. I acabem amb el romanticisme televisiu elevat a la màxima potència: “Moonlighting”, interpretada per Al Jarreau l’any 1987 per a la cèlebre sèrie protagonitzada per Bruce Willis i Cybill Shepherd. Una atmosfera nocturna i sofisticada que funciona com el millor rellotge i que tanca aquest viatge abans de tornar al planeta terra.