• Escolta el programa a iVoox.
• Aprofundeix en la llista a Spotify i Tidal (ampliada).

En aquests temps en què les prestatgeries es van buidant per fer lloc a terabytes al núvol, i en què passem pàgines fent scroll en comptes de passar-les amb els dits, la música també ha canviat de suport, d’espai i, potser, també de ritme. Les llistes de reproducció automàtiques —calculades per algoritmes que coneixen els nostres gustos (diu la propaganda tech) millor que nosaltres mateixos— han guanyat terreny al ritual, gairebé litúrgic, de fer lliscar una agulla damunt del vinil.

És en aquest context que prenc partit —i poso en marxa el tocadiscos— per reivindicar la dimensió física de la música. Des del meu espai Cançons per explicar el món, conduït per Núria Rodríguez a Badalona Matí (94.4 FM) proposo un recorregut musical que vol ser més que una mirada nostàlgica: una defensa del disc com a objecte, com a artefacte cultural, com a memòria tangible. Un viatge sonor que vol fer valdre l’art des de la forma en què se’ns presenta, un art que exigeix atenció i complicitat. (continua)

Comencem amb “45” d’Elvis Costello, una peça cabdal del disc When I Was Cruel (2002), que marca el retorn del músic britànic al seu so més cru. La cançó juga amb múltiples capes de significat: el número 45 com a edat clau, com a any del final de la Segona Guerra Mundial, però sobretot com a format —el dels singles de vinil a 45 rpm— que durant dècades va donar forma a la memòria musical de generacions. Costello parla del seu pare, director d’orquestra de swing a l’Anglaterra de postguerra, i d’aquell moment fundacional en què un fill tria el seu primer single. És impossible separar la vida dels discos.

I això ens porta a Todd Snider i la seva “Vinyl Records” (New Connection, 2002), on el cantautor americà desgrana un catàleg d’austeritat vital —una cadira malmesa, un matalàs, una forquilla— contrastat amb una pila de discos de vinil. Són més que objectes; són refugis. El seu so polsegós, reiterat una dotzena de vegades o més, es converteix en companyia i testimoni del pas del temps.

Aquesta capacitat del vinil per esdevenir paisatge emocional queda ben reflectida també a “Record Lady” de Lyle Lovett (I Love Everybody, 1994), una deliciosa escena de flirteig dins d’una botiga de discos. El vinil com a escenari íntim, com a espai de trobada i de mirades que s’entrecreuen entre portades de LPs i estanteries atapeïdes. Tota una fantasia sorgida que sembla sortida d’un llibre del Nick Hornby, per cert.

Però el vinil és també metàfora. Ho canta Ian Hunter a “Old Records Never Die” (Short Back ‘n’ Sides, 1981), amb una emoció crua i directa: “Et pots curar amb una cançó, just quan tot se’n va en orris”. I si algú se’n riu de tu, diu Hunter, és que mai no ha somiat aquells somnis. Perquè els vells discos no moren, malgrat que el món canviï de format i d’urgències.

No tots els formats, però, han tingut la sort del vinil. Alguns, com els discos de goma laca de 78 rpm, sí que han desaparegut gairebé del tot. I aquí entra Richard Thompson amb la seva “Don’t Sit on My Jimmy Shands” (Rumor and Sigh, 1991), una peça entranyable dedicada a l’acordionista escocès Jimmy Shand. Una oda als antics discos trencadissos, a la seva fragilitat com a metàfora de la memòria i l’arrelament. “No t’hi asseguis”, demana Thompson, perquè allò que sona en aquells discos forma part d’una cultura que s’esvaeix però que encara batega.

El contrast arriba amb “Spin the Black Circle” de Pearl Jam (Vitalogy, 1994), un himne elèctric que exalta la devoció pels discos de vinil com si fossin una addicció. L’agulla del tocadiscos esdevé eina de viatge, transport cap a una altra realitat —una agulla que punxa cors.

I tanquem amb Lloyd Cole i la seva “Like a Broken Record” (Broken Record, 2010), on el disc ratllat esdevé imatge d’un amor que ja fa temps que ha marxat, però que insisteix a repetir-se: “Ja vam cantar aquella cançó… i comencem a sonar com un disc ratllat”. Potser sí que els qui encara defensem una relació física amb la música, els que encara remenem portades i punxem discos, ja sonem una mica així: com un disc ratllat. Però ja em permetreu, benvinguda sigui la repetició si és així de bonica i excitant!