• Escolta el programa.
• Llista a Spotify i Tidal.
• Accedeix a la resta de capítols.

A Cançons per explicar el món, a Badalona Matí (94.4 FM) us proposo, de nou, un viatge musical, però amb una petita particularitat: serà un trajecte sense allunyar-nos gaire de nosaltres mateixos. Ens endinsarem en una mena de meta-reflexió per parlar de composicions que parlen de la cançó en si mateixa, entesa com a objecte, com a ofici, com a sentiment o com a metàfora. De quan la música es mira al mirall. I la cançó… és sobre la cançó. (continua)

El punt de partida és un estàndard de Jerome Kern que amb un títol ho diu tot: The Song is You. Ens acostem a aquesta peça a través de la interpretació d’un dels autèntics gegants del jazz, Benny Carter (aquí acompanyat de l’Oscar Peterson Trio), en una gravació de mitjans dels anys cinquanta. “Només jo he escoltat aquesta tornada joiosa? Per què ha de quedar dins meu per sempre? No te la puc fer saber? Les paraules són de veritat, la cançó ets tu”. Aquí la cançó és adjectiu.

La primera parada és una celebritat, la Selena Gomez que amb The Scene publicava l’any 2014 Love you like a love song. “Si ja està tot dit i fet, i si cada pensament bonic ja ha estat cantat… doncs aquí en tenim un altre. T’estimo com una cançó d’amor”. La cançó d’amor com a metàfora d’una història d’amor reeixida. Que l’hàgim escoltat tantes vegades d’una manera o l’altra sembla importar ben poc.

Viatgem una mica més enrere, fins a l’any 1982, i fem lliscar l’agulla sobre un dels grans discos dels vuitanta, Night and Day, de Joe Jackson, un dels grans noms del pop britànic. A Slow Song, de quan la cançó esdevé remei, arma o instrument definitiu per tancar la nit. “Només ens cal un ball més per marxar d’aquí plegats, si us plau DJ, posa’ns una cançó lenta”, canta Jackson.

Seguim? Darrere d’un piano elegant i d’una veu tan desarmadorament dolça com la de Paul Heaton trobem una de les cançons més cíniques que mai s’han escrit. És el cas de Song for Whoever. Aquesta cançó ‘per a qui sigui’ és obra de The Beautiful South, i formava part del seu disc de debut l’any 1989. Sembla una resposta amb mala bava a Your Song d’Elton John; però principalment és la confessió d’un cantant de pop que reconeix al seu públic que l’únic que realment l’anima a escriure cançons són els xecs dels royalties que rebrà. Al llarg de la lletra es va desgranant una llarga llista de noms de dona, rematada amb un fred ‘i forgot your name’ (he oblidat el teu nom) que funciona com antídot per matar el sucre de tota cançó romàntica tradicional. Aquí la cançó es despulla com a ‘negoci’ i com a objecte per fer diners.

Somedays you write the song és el següent tema, una peça inclosa dins d’un àlbum de 2009 de Guy Clark que portava un títol cap i cua: Somedays the song writes you. No hi ha tantes composicions que gosin reflexionar sobre el mateix fet d’escriure en si mateix. Per fer-ho, hi ha pocs creadors com Guy Clark, considerat pel mateix Bob Dylan com un dels millors cantautors de la història de la música. Cal posar en valor que Clark va debutar en exclusiva a l’estat espanyol actuant al festival Blues i Ritmes, en una de les seves poquíssimes i rares actuacions fora de la seva terra natal de Texas.

Hi ha arrencades de cançó que són, senzillament, insuperables. Un gran exemple és La puta canción de amor en la que el chico gana, el tema que va marcar el debut en solitari de Miqui Puig l’any 2004 amb el disc Casualidades, després de la dissolució de Los Sencillos. El títol és, sí, un gran reclam, tot i que cal dir que no descriu del tot la realitat, bàsicament perquè els nois ja acostumen a guanyar en la gran majoria de les cançons. En aquest cas, però, s’ha d’entendre des de la particular perspectiva de Miqui Puig, a qui tradicionalment li ha tocat rebre carabasses. Aquí la cançó s’activa com la promesa d’un canvi, pura anticipació il·lusionada davant de la persona que estimes.

Hem vist com Guy Clark es preguntava si tu escrius la cançó, o és la cançó la que t’escriu i això convida potser a fer-nos una altra qüestió: de qui és, en realitat, una cançó un cop s’ha lliurat i arriba a mans del públic?

Això és justament el que es planteja Lluís Gavaldà a No vull que t’agradi aquesta cançó, una de les peces que trobem a Som, l’àlbum que Els Pets van publicar l’any 2018. El tema se centra en una situació que tots hem viscut d’una manera o una altra: què passa quan una parella té una cançó compartida, però arriba la separació? Què se n’hi fa, d’aquella melodia? Pot ser que aquella cançó també pugui ser adoptada pel teu ‘contrincant’ emocional? Està molt bé tenir cançons compartides, d’acord, però potser s’hauria de signar un contracte o un acord previ per dictaminar amb qui es queda la cançó, perquè ja sabem que l’amor no sempre és per sempre. D’aquesta manera, la música se’ns revela com un record punyent, o fins i tot com un refugi emocional necessari.

Per cloure aquest recorregut, Paul Simon, un creador que es manté admirablement actiu i curiós fins i tot ara que camina pels 84 anys. L’any 2006, Simon va fer tàndem amb Brian Eno per fusionar la seva veu amb els cèlebres paisatges sonors del productor a Everything About It Is a Love Song. En aquesta peça, la cançó es transforma en una mena de fletxa capaç de connectar el temps. Simon escriu que, quan els cables es queden silenciosos i no hi ha ones d’internet ni de ràdio a l’aire, la cançó, malgrat tot, roman. La melodia fa el que calgui per sobreviure i pren, si cal, la forma d’un arbre, d’un corb o de la mateixa pols bufada pel vent. És poesia pura per recordar-nos que, al cap i a la fi, tot el que es pugui dir o expressar acaba sent una cançó d’amor.

Hem encetat aquest camí assegurant amb determinació que “la cançó ets tu”, sembla de justícia poètica tancar-lo sota la premissa que, en realitat, “la cançó és tot”. Everything About it Is a Love Song.