És d’aquells novel·les que acaben amb desenes de marques i subratllats. Ressona especialment avui la reivindicació que Lea Ypi fa de la persona per damunt de pàtries i els fanatismes que els fan de guardespatlles. Aquell món d’ahir, en plena mutació, a cavall de l’Imperi Otomà, les dues grans guerres del segle passat i l’arribada del comunisme als Balcans… pot recordar-nos l’espiral d’incertesa i violència que vivim ara. Vet aquí una història familiar que es va completant (i a la vegada deconstruint) a través de les visites que l’autora / protagonista fa a diferents arxius d’una Europa que ja no existeix i que en part també és una qüestió d’arxiu. La literatura (la paraula, al capdavall) connecten amb la memòria per il·luminar la dignitat de totes les persones, robada per la brutalitat del poderós. Hi ha moltes capes i diferents nivells de lectura, però s’agraeix l’agilitat de l’escriptura i la seva claredat. Hi ajuda, segur, la traducció de Míriam Cano.
Algunes cites del llibre:
“… perquè no són capaços de tenir pensaments desconnectats de la seva existència immediata. En diem dignitat, d’això. En aquells temps, encara podia parlar per ella mateixa. Ara que és morta, és impotent, incapaç de modelar o defensar el seu llegat. I, tanmateix, hi ha una versió d’ella que encara existeix, d’alguna manera, al costat d’aquells comentaris, igual que la fotografia sobre una tomba profanada continua existint al costat del munt d’ossos escampats al fang. ¿La dignitat requereix l’existència continuada d’algú, la capacitat activa de defensar-la, de protegir-la de l’ofensa, d’erigir-se en el seu nom? ¿És una relació que depèn del reconeixement extern, del compliment dels nostres compromisos, una manera de ser al món, tant individualment com amb els altres? ¿O és, potser, una qualitat inherent, que posseïm pel simple fet de ser qui som, una voluntat disciplinada pel lliure albir, i per això mateix també susceptible d’error? I si la preservació de la dignitat exigeix estar viu, ¿vol dir, això, que la dignitat no és tan immaterial com solem creure, que una persona morta ja no pot tenir dignitat, que és una mena de propietat que es converteix en pols, com els cabells, la pell o les ungles d’algú?”
“Potser m’importa massa la veritat: una veritat que percebo fràgil, dolorosa, incompleta, accessible només després d’un gran esforç d’interpretació. M’estimo més pensar-me com una espectadora imparcial, una arqueòloga dins del temple del coneixement mutilat, una xamana inclinada sobre un cadàver en descomposició. Vull avançar amb prudència per l’arxiu.”
“Odio les normes a què ens sotmetem només perquè no tenim alternativa. Prefereixo el propi judici, el joc lliure entre sentiment i raó, l’alliberament lent dels lligams heretats de la família, de la nació, de la pertinença instintiva. Potser direu que m’estic prenent massa seriosament. Però per veure-hi clar, hem de ser capaços d’imaginar.”
“—Mademoiselle Leman, teniu la mania de complicar-ho tot —va dir l’Elias, rient—. Tot el contrari que el vostre avi, l’Ibrahim Paixà! No cal que us penseu que només podeu ser d’un lloc. De fet, és un avantatge. Els francesos estan obsessionats amb la seva pàtria. La patrie, la patrie, no paren de repetir-ho. Però nosaltres tenim la sort de tenir-ne moltes. De la mateixa manera que es pot estimar més d’un fill, també es poden estimar diferents països i diferents pobles. És una benedicció, no pas una condemna.
—He d’escriure una redacció per a l’escola —va dir ella—. Cada mes ens fan respondre la mateixa pregunta: «Què fa que algú sigui un bon ciutadà?». I no sé què posar-hi…
—¿Us preocupa, això? —va esclatar a riure el doctor Elias—. No és gens difícil! Un bon ciutadà és una bona persona.”
“En deia «decisió», però segurament no era altra cosa que el resultat inevitable de tantes nits donant voltes a preguntes que es passejaven amunt i avall de la seva ment com sentinelles: preguntes que la nena d’abans no sabia respondre i que la jove d’ara ja no volia contestar.”
“La Leman no creia en la sort. Estava convençuda que el que la gent viu com a sort, o anomena així, no és altra cosa que una manera de transformar les decisions humanes en forces naturals misterioses, per reconciliar-se’n amb les conseqüències. Insistia que, sigui com sigui, sempre hi ha una elecció: pot ser bona o dolenta, presa a la lleugera o a un preu alt, fruit de la voluntat d’una sola persona o de moltes actuant a l’uníson, presa recentment o en un passat llunyà. Però sempre, sense excepció, fem una tria.
Era temptador dir-ne sort, explicava, perquè la sort és impersonal: no hi ha ningú a qui agrair-li quan ens afavoreix, ni cap motiu per estar ressentits quan ens falla. La sort és, ras i curt, un altre nom per a la negació de la responsabilitat.”
“Cada sopar es convertia en una sessió parlamentària, i cada sessió parlamentària s’assemblava a un sopar. Polítics, funcionaris, periodistes, intel·lectuals i aspirants a intel·lectuals feien vida als cafès i bars acabats d’obrir, les úniques empreses que encara resistien, on es quedaven fins tard a la nit.
Sense parar d’omplir-se la copa, els homes acabaven entaulats en discussions polítiques a crits, amb la mateixa espontaneïtat que solen reservar per al cant a les bodes.”
“He intentat sovint imaginar-los junts, reconstruir aquells dies, els més feliços de la seva vida, segons deia la meva àvia. Pensar en els membres de la família en un temps anterior a la nostra existència és com pujar en una atracció de fira: saps que acabaràs on has començat, però l’objectiu del viatge no és el destí, sinó l’emoció del trajecte. Són personatges abstractes, les seves històries estan tenyides inevitablement per la nostra imaginació, sovint pel que voldríem que haguessin estat, o fins i tot pel que voldríem ser nosaltres si haguéssim estat al seu lloc. A mesura que em vaig anar fent gran, vaig començar a entendre que la meva àvia idealitzava els seus dies a Cortina, que sentia nostàlgia, però no tant per un lloc al qual tornar com per un temps, aquell temps en què, per fi, havia sentit que pertanyia a algun lloc, encara que fos només una estona.”
“Pot repetir-se, la mort? Potser és aquest, el repte a què m’enfronto amb la meva àvia: salvar-la d’una segona mort. Des de la primera vegada que vaig visitar l’Arxiu General d’Albània, m’he obsessionat amb la seva vida, oscil·lant entre la curiositat, la frustració i el ressentiment. El seu passat s’alça davant meu com un agent implacable de frontera: «Quin és el propòsit de la teva visita?», sembla que em pregunti.
«Dignitat», continuo repetint-me dins del cap. El que distingeix els humans dels arbres i de les pedres. El que fa que una persona sigui humana, fins i tot quan, com la meva àvia, ja no ho és. Dignitat. Per què mai no havia pensat en el passat així, mentre ella encara era viva i hi podia accedir a través seu? Fins i tot quan m’explicava històries de la seva joventut a Grècia i després a Albània, era com escoltar un conte de fades, una successió d’esdeveniments tràgics culminant amb el final feliç del meu naixement. Sempre coneixia els personatges: l’Ibrahim Paixà, la Mediha Hanim, la Selma, l’Asllan, en Xhafer, el doctor Elias. Recordo com, sovint, tancava les seves històries amb la mateixa tornada: «Va haver-hi molt de patiment, molt de patiment», amb el mateix to amb què deia «Hi feia molt de fred, a fora» després d’anar a fer quatre encàrrecs un vespre de tardor. Mai no se’m va acudir que aquelles històries no eren seves, sinó meves; que no eren la seva autèntica experiència, sinó un relat pedagògic, reorganitzat perquè em fes servei a mi…”
“—Els aliats guanyaran la guerra —va dir la Leman, amb més convicció.
—Els aliats, sí. Però vostès no.”
“—Jo mai no he perdut la llibertat —va protestar—. El que la majoria de la gent entén per llibertat és, en realitat, una mena d’esclavatge davant la passió: la por, la cobdícia, l’enveja. Crec que només som lliures quan intentem fer el que és correcte.
Però ara em pregunto què vol dir exactament això, si és possible viure una vida correcta dins d’una vida equivocada.”
“Alguns diuen que els morts conserven interessos després de morir, fan testaments, per exemple, i nosaltres ens sentim obligats a complir-los. A vegades penso que això no és altra cosa que allò que la meva àvia en deia une façon de dire, una manera de parlar, una mena de llicència poètica que els vius utilitzem per dissimular el que potser seria més incòmode admetre: la nostra irresistible tendència a manipular-ho tot, a instrumentalitzar tothom per als nostres propis fins. Tothom, fins i tot els morts.”
“Jo només sé d’ella a causa d’un error burocràtic, una cosa que al començament vaig viure com una confusió, després com un problema de classificació, i finalment com un dilema moral. Aquesta altra Leman és una desconeguda a qui no em lliga res, només la simpatia abstracta que podem sentir per un personatge d’un relat, potser perquè ens recorda a nosaltres mateixos, o a algú que coneixem, o a algú que voldríem ser. Però no és un personatge de ficció: va existir, va tenir una vida, de la qual en queden fragments escampats pel dossier de la meva àvia com copes de xampany mig plenes al final d’una festa. A diferència de la meva àvia, aquesta desconeguda, aquesta altra Leman Ypi, no té cap neta que pugui deixar-ne constància, ningú que pugui reflexionar sobre el sentit de la seva dignitat. I, tanmateix, aquella vida també mereix ser recordada d’alguna manera. Que potser no hauria volgut, aquesta dona, si hagués pogut, que algú també digués unes paraules al costat de la seva tomba?
Al final, decideixo adoptar-la, donar-li la neta que mai no va tenir, donar-me a mi mateixa una altra àvia. Potser això em donarà dret a reinventar la seva vida, a atorgar-li la dignitat de la memòria. Com que totes dues dones eren prou semblants per confondre els agents secrets que van envair les seves vides, en lloc de suprimir-ne una i immortalitzar l’altra, decideixo escriure sobre totes dues, incorporant al relat la fusió d’identitats que vaig trobar als arxius. Em torna al cap la frase de la meva àvia: l’important no és què recordem, sinó com.”