- Selecció de notícies i articles sobre les eleccions del 28M a Badalona (a destacar les peces de Xavi Tedó per l’ARA, Jesús Bueno per a El País, Tomeu Ferrer per a l’Independent, Pablo Díaz per al mateix mitjà, Lluís Girona per al Nació o Gerardo Santos a El Periódico).
- Altres articles i notícies sobre les municipal en clau general
- Reaccions dels principals a Televisió de Badalona: ERC, Guanyem, PSC, Comuns, Junts.
- Article de Sílvia Soler al diari ARA.
- Entrevista interessant a Dolors Sabater a Vilaweb.
👇 Article publicat a Crític el 30 de maig de 2023
La campanya multicolor Xavier Garcia Albiol i el seu eslògan ‘de bon rotllo’ (quin cínic contrast amb el Limpiando Badalona) s’ha transformat en qüestió d’hores en un prepotent i aclaparador blau Gènova imprès al mapa de la ciutat, almenys durant els propers quatre anys. El PP té des d’ahir el doble de regidors que tota l’oposició sumada i s’ha imposat en tots els barris de la ciutat. De fet, en 23 dels 28 barris electorals (administrativament la ciutat està dividida en 34 barris) el polític populista ha situat el seu hàbil ‘Badalonisme’ per sobre del 50% dels vots, pulveritzant totes les prediccions i enquestes publicades.
Tres dels cinc barris per sota de l’omnipresent 50% conservador són al cor de l’anomenat centre de Badalona (Casagemes, Centre i Dalt de la Vila), zona zero del sobiranisme a la ciutat, i on tanmateix el PP ha aconseguit situar el seu projecte per sobre 30% tot obtenint, sí, la fita simbòlica de ser-hi primera força. Als barris del Centre de Badalona, Garcia Albiol duplica el percentatge respecte 2019: és el cas de Casagemes, el gran graner independentista de la ciutat, en què passa del 14,02 al 32,70%
Són les dues Badalones que tant han explicat la política a la ciutat durant tants anys i que (continua)
han quedat més difuminades que mai aquest darrer diumenge de maig.
La conquesta del ‘centre’ administratiu i cultural de la ciutat, també la seva zona més benestant, és una de les claus de l’èxit del Partit Popular, però en realitat la seva majoria absolutíssima ja estava assentada (i assegurada) amb els tants per cent de vertigen obtinguts en alguns dels barris més poblats i densos de la ciutat, i en què el PSC acostuma a imposar-se en totes les eleccions a les quals no es presenta… Garcia Albiol.
Els percentatges de La Salut (64,4% ahir, 51,40% 2019), La Pau (64,95% / 48,57%), Sant Joan de Llefià (67,61% / 55,35%) són prou eloqüents i indiquen un salt molt important respecte els resultats ja excel·lents de fa quatre anys. Hi ha una correlació que es manté resistent, la que lliga els millors resultats dels conservadors amb els barris amb més pobresa (aquesta és l’estratègia que els conservadors van començar a desplegar el 2007, emmirallats amb el FN en ciutats com Marsella).
És el cas de Sant Roc (53,25% dels vots), –per cert, el barri de la ciutat que, amb diferència, té la participació més baixa–, però també de La Salut, Pomar, Sant Roc que tenen un índex de vulnerabilitat urbana extrem (indicador confegit per l’Institut Metròpoli i que aplica a l’àrea metropolitana). Als barris del Centre aquest índex es desploma de 10 a 3. Els barris de Mas Ram (en especial) i Canyet són l’única zona benestant on Garcia Albiol ha superat el 50% dels vots; aquí l’índex de vulnerabilitat és de 2 i la renda per persona s’enfila fins als 18.000 euros, tot un contrast amb els 9.053 de la Salut, els 8.477 de Sant Roc o els 11.075 euros de Pomar, on ha tret el 70% dels vots.
El trist ‘premi’ de ser segona força
A Badalona la victòria del PP es donava per descomptada, però majoritàriament s’assumia que no assoliria la majoria absoluta i que per tant podria reeditar-se el govern alternatiu. Un dels temes de campanya basculava precisament al voltant de quina seria la força per liderar-lo (és a dir, quina seria la segona força). El 2019, la suma Guanyem i Esquerra (que van concórrer plegades en la mateixa candidatura) va defensar aquesta posició alternativa, amb amb prop de 25.000 vots per la formació independentista d’esquerres (contra els 37.506 vots del PP, primera força). El PSC aleshores quedava en tercera posició, per bé que va jugar molt bé les seves cartes per acabar tenint una curta i accidentada alcaldia.
Malgrat ERC ha propugnat els darrers dies que estava en disposició de fer el ‘sorpasso’ al PSC i per tant de liderar el govern alternatiu, ahir el PSC quasi va duplicar els vots dels republicans (13.167 versus 6.855). Això sí, el de ser segona força, en l’actual context, és un trist premi davant la majoria amplíssima del PP.
La resta de partits amb representació conformen un bloc força igualat en el qual ERC, Comuns (només separats per 585 vots) i Guanyem (amb resilients resultats a la zona Centre, a 1.379 vots d’ERC, ja que eren molts els que auguraven la desaparició de l’espai liderat per Dolors Sabater).
Per cert, en la bancada de la dreta, Albiol de nou demostra no tenir rival, i esdevé un candidat molt competitiu alhora de neutralitzar Ciutadans (0,29% vot), Vox (1,35% del vot) i Valents (0,57% del vot).
Contrastos que expliquen coses
Si observem el mapa per secció censal, només Guanyem va imposar-se al PP en alguna secció censal, concretament la dels pisos de la Caixa, a Can Mercader, de nou justificant la seva fama de ‘llogarret’ de l’Astèrix. El PSC, curiosament, obté un percentatge molt alt en les dues seccions més abstencionistes de la ciutat, situades al vell Sant Roc (la del carrer Alfons XII, amb un 26,15% (atenció!) de participació, i la dels carrers Càceres i Córdova). Genera una certa perplexitat comprovar com allà és primera força amb un 36,9% i un 43,62%. El PP obté tants per cent per sobre del 70% en seccions de Nova Lloreda, Sant Joan de Llefià i Pomar. A l’illa dels Músics (carrers Wagner, Liszt, Mozart i Mendelssohn), al cor de la Serra d’en Mena, s’enfila fins al 73,64%.
A tan sols un carrer, Santa Coloma de Gramenet. Just a pocs metres de la secció censal on més percentatge de vot a tret Garcia Albiol trobem les seccions censals del barri del Fondo, amb una realitat socioeconòmica idèntica, i en què el partit de Núria Parlón s’ha situat amb molta comoditat per sobre del 50% dels vots. Un contrast que explica sense gaires paraules la singularitat de Garcia Albiol i del cas Badalona.
La cruel abstenció diferencial
Els tres barris més indepes de Badalona (Centre, Dalt de la Vila i Casagemes) van tenir una participació del 74,79% el 2019; mentre que el 2023 aquesta es va desplomar al 63,22%. Un diferencial en la participació molt més atenuat en els barris on el PP treu millor resultat (Pomar, La Salut, Sant Joan de Llefià): 56,97% participació el 2019 i 52,05 % el 2023.
La fórmula Badalona Valenta (ERC + Guanyem) va maximitzar vots indepes l’any 2019, –amb significativa major participació i un context polític diferent, això sí. En el cor indepe de Badalona, es van assolir 6.422 vots que sumats als 1.947 de Junts implicaven un resultat de 8.369. L’any 2023, el vot absolut indepe en aquests barris (Centre, Casagemes i Dalt de la Vila) ha estat de 4.933; per tant, 3.436 vots que s’han quedat a casa o han passat a votar altres formacions només en aquests tres barris.
Junts, curiosament, és la força que manté en aquesta part de la ciutat (el seu feu històric) més vots absoluts entre 2019 i 2023, de fet només en perd 157. La lògica de la participació i la pèrdua de vots en altres llocs a la ciutat expliquen que no arribi al tall del 5% (de fet, el 2019 ja hi va arribar pels pèls). És difícil de valorar fins a quin punt, la polèmica del seu candidat amb un hipotètic suport al PP davant del candidat ERC li ha passat especial factura. Jo m’inclino a pensar que sí, que aquest ha estat un factor determinant. Junts s’ha quedat a les portes de la representació amb el 4,79%.
Les claus de l’èxit
La fórmula Albiol ja portava abans d’ahir almenys 4 eleccions eleccions de solvència contrastada: campanya permanent, mantenir la porositat de la frontera amb el PSC, comunicació emocional i la flexibilitat en els principis (per cert, que al voltant d’aquests cinc factors fa un any i mig vaig escriure aquest article: https://www.oriolllado.cat/les-cinc-claus-del-fenomen-garcia-albiol-i-una-pregunta-oberta/ ).
S’ha afegit en aquesta fórmula el ‘concepte’ crossover del Badalonisme amb l’objectiu d’ampliar el radi de vot, un concepte intel·ligentment dissenyat per emetre en freqüències ben diferents: al Centre de la ciutat, una campanya digerible i que ha acabat associada amb estabilitat (cinc investidures des del 2015 han convertit la política badalonina quasi en una caricatura) i una capacitat de gestió, que ha aconseguit generalitzar com a percepció (per bé que, amb dades a la mà, ha estat clarament insuficient). A la Badalona perifèrica (ja em disculpareu l’adjectiu, trampós i injust com és), el ‘Badalonisme’ ha estat un mer eslògan, més estètic que altra cosa, perquè de fet la campanya en aquesta part de la ciutat ja estava feta prèviament. Han estat molts els mesos en què Garcia Albiol ha anat inflamant conflictes i estigmatitzant les persones vulnerables, per exemple amb la cançó de l’enfadós de les ocupacions. És a dir, que ja no li ha calgut ni emfasitzar la mà dura ni la seva agenda autoritària davant una part importantíssima de l’electorat. El ‘limpiando Badalona’ ja se li pressuposava. Per tant, no és tant que Garcia Albiol hagi ‘domesticat’ el seu projecte polític sinó que ha excel·lit en la gestió dels tempos polítics i la segmentació de discursos.
Tanmateix, Garcia Albiol no ha guanyat només per la seva sempre ben finançada persistència i per la qualitat tècnica de les seves campanyes… també per la incompareixença de la resta. La precarietat del PSC local li va obrir les primeres portes ben entrats els 2000 que va reblar amb l’escàndol de la detenció del seu alcalde enmig del confinament. Les tensions vinculades amb l’octubre de 2017, la qüestió de confiança provoca el desallotjament forçat del govern del canvi amb l’acord PP-PSC, la fragmentació dels espais polítics –significatiu quan ERC trenca la coalició amb Guanyem pocs dies després de les eleccions–… Tot plegat factors que han jugat també un paper que ha acabat afavorint Garcia Albiol (per cert, immune fins ara a escàndols i causes judicials).
La baixada general de la participació, amb l’evident desmobilització independentista, l’orgue de gats en què ha acabat el govern alternatiu de la ciutat i factors contextuals de la política catalana, han fet la resta per explicar l’èxit rotund d’ahir del PP a la quarta ciutat del país.
I ara què?
La ciutat aborda un canvi de cicle, ho vulgui o no.
Caldrà veure quina lectura fan les formacions polítiques que han concorregut a les eleccions, és a dir, fins a quin punt es fa autocrítica i fins a quin punt es precipiten relleus. I principalment, també de quina manera es van articulant els nous relats polítics ara que s’ha vist finalment el col·lapse del ‘tots contra Albiol’. Caldrà estar al cas també de la forma com impacta en tot plegat l’acceleració dels cicles electorals (amb la convocatòria d’avui pel juliol, veurem com aguanta la legislatura al Parlament). Les vicissituds judicials del futur alcalde també poden ser un factor determinant en el mandat que començarà el proper 17 de juny.
Una de les claus de la societat civil mobilitzada i dels partits transformadors serà, potser, la d’aprendre a entendre i escoltar les raons (tan diverses, tan viscudes, tan patides, tan canviants segurament) dels 50.000 vots que ha aconseguit el candidat del PP, més que no pas a intentar jugar al joc binari del bons/dolents en el qual sempre excel·lirà el populisme. No només serà un tema de tenir projecte, sinó d’actitud, d’escolta activa i capacitat de suma.
I mentrestant, Garcia Albiol previsiblement començarà a caminar amb una certa prudència, encara en la lluna de mel ‘badalonista’, conscient que l’espectacular resultat se sustenta en un vot prestat que necessitarà revàlida.
El líder populista ha sustentat el seu projecte polític en la victimització i la campanya permanent, al preu que calgui, peti qui peti. Ara, però, se li redueix el marge i se li acaben les excuses per donar la culpa al fins ara sempre convenient ‘pacte de perdedors’. Ara dependrà d’ell i els seus 18 regidors. I així haurà d’abordar la realitat d’una ciutat ferida, desvertebrada i amb unes ferides socials d’altíssima complexitat. No ho tindrà fàcil.
Nota al lector:
No ha estat un article fàcil de fer des del punt de vista de l’analista. He estat actor en aquesta història (del 2015 al 2021 vaig ser regidor per ERC, fins que vaig deixar l’acta en desacord, entre altres qüestions amb el trencament amb Guanyem). A dia d’avui, sóc militant de base republicà. Assumeixo errors i he fet i faig autocrítica (per bé que no era l’objectiu d’aquest article). Disculpes si en algun moment he barrejat papers.
Algunes reaccions a les xarxes:
Pingback: Post 28M a Badalona - oriolllado.catoriolllado.cat