El turisme és la gran indústria mundial, l’exemple més eloqüent d’una realitat globalitzada. L’any 2005, representava el 10% del PIB mundial i un 8% dels llocs de treball del món. [Llegiu l’article a Sostenible.cat].
La logística per assegurar-nos la capacitat de transmetre informació d’un ordinador a l’altre és enorme i, en realitat, no és gens invisible. La planificació per fer front al repte d’una societat que es va tornant cada vegada més dependent de l’accés a internet és, igualment, cada vegada més complexa (…)
El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l’hora d’encarar la crisi amb el sector de l’automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com (…)
“Nosaltres, els líders del G20 farem servir cada centau que no tenim per salvar el capitalisme de les seves contradiccions i per tornar l’economia mundial al seu camí habitual de creixement insostenible. De fet, ja ens hem gastat milions i milions de dòlars dels vostres diners per ‘sanejar’ els bancs de manera que aquests puguin tornar a les seves funcions d’esprémer els pobres i posar al límit els sistemes naturals del planeta. I ara ens proposem invertir molts més milions en el mateix. Com a càstig exemplar per la seva feina solvent en promoure crisis arreu, continuarem servint més milions al fons monetari internacional i al Banc mundial. Aquestes accions constitueixen una mobilització de recursos sense precedents per donar suport al cicle del diner. Ah!, i quasi ens n’oblidem: hem de fer alguna cosa amb el medi ambient. Però no tenim un pla definit, encara. Això sí, prometem pensar-hi, ens hi posarem sobre la marxa”. D’aquesta irònica manera comença l’articulista de referència del Guardian Georges Monibot el seu article “G20 forgets the environment”, el G20 s’oblida del medi ambient. La crònica de Monibot és molt àcida, però apunta algunes realitats que més enllà d’aquesta ironia sagnant tenen una necessària lucidesa.
El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l’hora d’encarar la crisi amb el sector de l’automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com aquests conceptes entraven en l’agenda dels polítics més poderosos i que en els editorials dels diaris anglosaxons més conservadors començaven a trobar-s’hi reflexions absolutament impensables a les renovables i al compromís amb l’entorn. Segurament, és comprensible que hom hagi volgut disfrutar un temps d’aquesta petita conquesta… fins que la realitat ha tret el nas, com la més gran aixafaguitarres. La realitat és el G20, que ha evidenciat la distància que, avui, encara separa la intenció de l’acció. Monibot es queixa que de la reunió a Londres n’ha sortit un detallat pla d’acció que, quan arriba a les qüestions ambientals, no és més que un vague recull de frases boniques. I això és inquietant. Diners per continuar fent el que fèiem? És que no n’hem après? Sembla que no, que ens hem quedat en el maquillatge.
I de maquillatge va una altra de les seccions de capçalera del rotatiu britànic: el Greenwash deFred Pearce. L’espai en el que aquest periodista es dedica a denunciar les empreses que ‘maquillen’ amb màrqueting i publicitat pràctiques dubtoses ambientalment. És el torn d’Ikea, en el seu article de principis d’abril. Pearce es fixa en una iniciativa de ‘carsharing’ per accedir als supermercats del moble i la ‘redecoració de vides’ i en dubta l’eficàcia. Al capdavall, denuncia l’anglès, l’empresa sueca continua sense oferir una informació adequada i fiable dels materials dels seus mobles, però en canvi inverteix en diverses campanyes de publicitat i fa apropaments a grans oenegés verdes, com WWF. Ai… un tema delicat, senyor Pearce. L’article és incòmode, necessàriament incòmode. Planteja, des de dins, dubtes molt entenimentats no sobre les pràctiques de ‘rentat verd’, ja prou conegudes i documentades, sinó sobre la complicitat que aquestes pràctiques tenen, cada vegada més, en el món de l’activisme ambiental.
ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT.
Dissabte passat vaig visitar l’exposició ‘Le Corbusier, the art of Architecture’. Aquesta mostra repassa la vida i l’obra del genial arquitecte suís, una de les grans figures de la cultura al segle XX, i es pot veure al Barbican de Londres fins a finals de maig. Hi ha objectes que, disposats en una casa, provoquen una reacció poètica, teoritzava Le Corbusier; els ‘objets à reaction poètique’, formulats en la seva llengua original. Totes aquestes pedretes que vaig apilant en lleixes i tauletes; les ampolles de vidre amb sorra i petxines; el trossos de coral; les xapes de cervesa; els fragments de vidre polits per les onades que guardo en aquella caixeta (que fa temps que no localitzo, per cert!)… Així doncs… ¿què és això? ¿És poesia? Mmmm… M’agrada veure el meu desordre com una mena d’assaig en vers. ‘Objets à reaction poètique’… voilà! La teoria en qüestió no només exculpa la meva ànsia acumuladora, és que li dóna sentit i tot!
Le Corbusier tenia una curiositat inacabable per la forma i el color i una gran habilitat per saber mirar de nou. De les formes rectes i austeres del principi de la seva carrera a l’interès per les formes orgàniques. De la puresa de l’intel·lecte afilat de les seves construccions dels anys vint, a l’incertesa i el misteri inspirat per les velles cultures mil·lenàries que es mostra en obres com la capella de Ronchamp o els seus edificis a Chandigarh, a l’Índia, ja als anys cinquanta. És bonic comprovar com Le Corbusier, malgrat la seva enorme altura intel·lectual, va saber mantenir fins al final un respecte meravellat per l’inexplicable, pel que no es pot ‘fabricar’ ni ‘dissenyar’. Els objectes de reacció poètica… la pedra, la fusta, la petxina…
PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT
L’Independent abordava fa uns dies un tema incòmode: la seguretat de les noves centrals nuclears. D’això, i d’alguna cosa més, va el meu últim article a Sostenible.cat.
L’article de Lean defuig el tremendisme, cosa que s’adiu amb la sòbria capçalera que l’acull. Però assenyala de forma clara l’augment de la capacitat destructora de les nuclears (bé que també reconeix que amb la nova tecnologia un accident és més difícil). Lean desemmascara als accionistes d’una indústria que ha sabut situar-se, inexplicablement, a la lleixa de les energies netes. El debat sobre les nuclears no s’ha d’evitar, però ens hi hem d’aproximar sense ‘oblits’ sospitosos: els residus, els riscos, la difícil gestió en el territori… La nuclear és, de fet, una tecnologia usada en moltes parts del món i que forma part del mix energètic de molts països, també el nostre. És pertinent i necessari parlar-ne. L’article de l’Independent és un oportú recordatori que cal desconfiar de les solucions màgiques.
Una altra de les indústries que s’apunta al ‘greenwashing’, la paraula que els anglesos han hagut d’inventar per descriure l’ecologisme com a eslògan publicitari, és la del carbó. Al Guardian, fa uns dies, es creuaven dos contundents articles sobre les polítiques verdes d’Escòcia… o, millor, sobre les polítiques pretesament verdes d’Escòcia. L’autor d’un dels espais més interessants del sempre recomanable rotatiu anglès, el Fred Pearce’s Greenwash, denunciava que el govern escocès es vol presentar com a líder de l’energia neta al món, però que ho fa sense renunciar a la potent indústria del carbó present, històricament, en la vella -i ben verda- nació europea. Pearce recorda que la tecnologia de captura de carbó, defensada pel govern Salmond, es troba en un estat molt incipient -i que per tant no es pot vendre encara com a alternativa- i remarca també que és cert que les noves centrals de carbó contaminaran menys que les antigues, però tot i així continuen embrutant més que altres tecnologies disponibles. És agosarat, prematur i cínic parlar del carbó com una energia neta, per tant. La columna de Pearce ha estat resposta pel ministre de medi ambient, Jim Mather. La polèmica entre Pearce i Mather està tractada amb molta cura pel diari: el lector pot contraposar una i altra visió, però no ho fa sol: un seguit d’enllaços a pàgines específiques del diari (per exemple, aquesta) l’orienten i l’ajuden a formar-se una opinió. El lector no és el mer espectador que es mira la discussió perplex i progressivament desanimat, sinó que és el ciutadà que s’interessa i fa ‘clic’ per saber-ne més, cada cop més compromès.
¿Has hagut de sortir de la dutxa tot ensabonat per canviar l’emissora de ràdio, cansat de la competició de cridanera ignorància en la qual s’havien engrescat uns esvalotats tertulians? ¿T’ha estranyat llegir en un diari que els ecologistes representen el nou pensament únic i has corregut a comprovar la correlació de forces al parlament i, sense entendre res, t’has adonat que, en efecte, no se t’havien passat per alt unes eleccions i que tot continua igual? ¿T’has sentit dir que formes part d’una minoria privilegiada que governa obscurament els destins de la gent de carrer (la pobre gent de carrer!) per la boca d’un poderós director de diari que mossega un rotund havà amb les dents mentre dicta editorials i titulars? (… continua llegint …)
Tot plegat, i malgrat el soroll ambiental reflectit en les preguntes amb les quals he iniciat l’article, ve a demostrar que les coses es mouen, que el consens social va avançant, malgrat tot, en la bona direcció. Els conservadors i els reaccionaris, que són els dos temps d’una mateixa cosa, van fent la seva des de les grans tribunes de l’opinió general: són els vigilants del castell… Els vigilants d’un castell en runes.
PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT
“Vaig volar de Charlotte, North Carolina, a Amsterdam, Holanda, tot sabent que només tindria temps per visitar una coffee shop i veure alguns Van Goghs; vaig volar de Los Angeles a Nova York per contemplar la Cinquena avinguda i Central Park un vespre amb el sol objectiu d’admirar-ne la decoració nadalenca. En uns pocs minuts ja tornava a ser al JFK per agafar el vol de tornada. Vaig volar de San Diego a Las Vegas per quedar-m’hi 20 hores -no vaig necessitar ni hotel!- abans de prendre l’avió de tornada a casa. El meu nom és Michael i sóc addicte als programes de viatgers freqüents”. Los Angeles Times explica en el reportatge Hi, I’m a frequent-flier addict un fenomen que afecta centenars de persones usuàries de les opcions de fidelització que algunes companyies de vols tenen en marxa per captar clients. (… continua ….)
Aquestes empreses ofereixen als clients habituals programes de punts mitjançant els quals aquests poden obtenir descomptes o viatges de franc segons utilitzin i combinin els itineraris d’aquestes companyies i el seu núvol d’aliances.
El reportatge en qüestió explica els trucs i les trampes que alguns d’aquests usuaris patològics s’empesquen per aconseguir el màxim nombre de quilòmetres sense pagar. El reportatge carrega les tintes aportant exemples certament extrems i molt cinematogràfics, moltamericans, vaja: gent que viatja milers de quilòmetres per passar un parell d’hores prenent un cafè… com en la pel·lícula més romàntica, com el tal Michael. Naturalment, si rebaixem el grau d’excentricitat tots hem fet -i fem- coses que ens recorden aquesta addicció. No són exclusives dels EUA, aquestes coses; el que és exclusiu dels EUA seria, en tot cas, la intensitat del fenomen.
Però és una addicció, realment? O hauríem de parlar, més aviat, del model social i dels oblits del nostre sistema econòmic -vet aquí l’os de la qüestió?- que faciliten aquestes opcions. L’hàbil periodista del rotatiu californià no tindria un material tan divertit, però potser el seu article allargaria la data de caducitat si fixés la mirada en el context. El món té, avui, fronteres més imprecises (menys les econòmiques, que, ai las, mantenen ben dretes les seves parets) i la mobilitat s’ha generalitzat i potser, d’acord, s’ha banalitzat. El nostre sistema econòmic obvia allò que tècnicament definim com a externalitats, però que col·loquiament podem descriure com els números vermells. És l’addicció al vol, o és l’addicció als preus irreals?
La petjada ecològica dels vols és massa potent per passar-la per alt, bé que durant molt temps hem fet com si res. Caldrà deixar de viatjar per ser respectuosos amb el planeta i el seu futur? Jo que sóc una mica addicte a l’avió fa temps que compenso les emissions… però n’hi ha prou? La crisi energètica -i el sentit comú- allarga una ombra inquietant sobre aquest món.
El viatge és oportunitat, és tolerància, és progrés… i tanmateix ¿pot ser una de les víctimes de la nova cultura de l’energia, una nova cultura que a aquestes altures demana comprensiblement i amb justificada urgència, polítiques decidides, canvis transcendents en la nostra quotidianitat? Les emissions relacionades amb el trànsit aeri estan creixent sostingudament en el mateix moment que tots ens omplim la boca amb grans paraules contra el sobreescalfament de la terra. Té sentit, això? Té sentit que fem com si res? Però si hi hem de fer alguna cosa… què podem fer? Apujar els preus, per intentar apropar-nos al preu real? Encaminar-nos cap a un model turístic que primi l’afeccionat per la diferència al mer col·leccionista de llocs? Millorar les tecnologies per fer xarxa debusiness a cop de teclat?
El viatge és un valor, però no es compta pels quilòmetres recorreguts. El viatge pot ser també un viatge en tren, o en autobús, fins i tot un viatge al poble del costat. El viatge és en la mirada, no la brúixola. Però mira, cada avió que agafem agreuja una mica més el problema (són més emissions) i a la vegada ajuda a solucionar-lo (enriqueix el nostre argumentari). Una paradoxa de difícil resolució. Una paradoxa… engrescadora?
ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE
Les persones afectades per l’empitjorament dels temporals podran denunciar les companyies petroleres i del sector de l’energia que, amb les seves emissions, han contribuït a empitjorar l’efecte d’hivernacle, el qual, a la vegada, pot estar portant a un increment de la intensitat dels fenòmens climatològics extrems. Així ho sostenen almenys un grup d’experts de la Universitat d’Oxford, a Anglaterra, al rotatiu britànic The Guardian. Les primeres denúncies es produirien en la pròxima dècada, sostenen els citats experts, i a mesura que les eines per mesurar l’impacte (la culpa!) de l’activitat humana en el canvi climàtic es facin més precises. L’equip del professor Myles Allen ha fet servir una nova tècnica per valorar fins a quin punt el canvi climàtic va empitjorar les inundacions de la tardor de l’any 2000, que van perjudicar 10.000 propietats i que van comporar l’evacuació de 11.000 persones. De moment, la tècnica consisteix a creuar dues simulacions: una assumeix les actuals emissions, l’altra fa com si la revolució industrial -amb tots els gasos que va deixar anar- no hagués passat mai. Els científics han d’afinar una mica les seves tècniques, –perquè a ningú se li escapa que ‘fer com si la revolució industrial no hagués passat mai’ ha de tenir, forçosament, importants interrogants metodològics. El que ens mostra aquesta notícia, però, és que la pilota del canvi climàtic no està només en la teulada de l’acadèmia científica o dels polítics. El canvi climàtic als tribunals? Als EUA segur que ja estan “esmolant ben bé les eines”. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]