En el camí de festivals més nets

El 2008 ha estat l’any dels festivals musicals al nostre país [a la foto, el Doctor Loft, de Castelló d’Empúries – al meu compte de flickr]. El fenòmen, però, té abast europeu. Al Regne Unit, on aquest format va ser pioner al vell continent, els Greener Festival Awards reconeixen les iniciatives més eficients per reduir l’impacte d’aquests macroesdeveniments en qüestions com, per exemple, el consum energètic, els residus o l’impacte en el territori. No és fàcil, per als festivals. El festival de Glastonbury, que aplega 177.000 persones, treballa amb Greenpeace i recicla el 40% dels residus. Aquest 2008 fins i tot ha estrenat estaques per clavar tendes biodegradables. Tanmateix, els organitzadors de l’exemplar festival reconeixen que l’any 2007, van recollir vint tones de roba, tendes i sacs de dormir… abandonats pels assistents! Vint tones, en efecte, no ha estat cap error. Ho diu el Guardian.

PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT

Contra l'"sprawl", a Califòrnia

SB 375 és el nom de la iniciativa legislativa que Darrell Steinberg, senador a Califòrnia pel districte de Sacramento, vol fer aplicar en un dels estats més rics i influents als EUA, que és com dir, és clar, un dels estats més rics i influents al món sencer. Aquesta iniciativa, que de moment no ha trobat ressò més enllà de les pàgines locals dels grans mitjans de l’estat, vol fer front a un problema ‘made in USA’ però que s’ha estés, mai més ben dit, a bona part del món occidental, també a casa nostra: vet aquí la urbanització difusa, per a la qual els americans fa temps que van haver d’inventar un nom, l’sprawl, i que a Califòrnia va ser model de felicitat i progrés durant moltes dècades. Aquestes confiades casetes, disposades capritxosament en forma d’urbanització, han conquerit deserts i carenes, amb les seves tanques, els seus jardins de gespa impecable i les seves blavíssimes piscines. La iniciativa d’Steinberg, sobre la qual el governador Schwarzeneeger guarda per ara una prudent distància, delimita de forma molt clara els efectes d’aquest model urbanístic: ocupació excessiva del sòl, destrucció d’hàbitats i necessitat de construir més infraestructures (autopistes, escoles, serveis de neteja, sanitaris, etc). Al capdavall, més diners, més emissions de CO2… una mala eqüació en aquest segle que comença. Fa un temps, els orgullosos habitants d’aquestes mini-mansions cremaven les externalitats a la barbacoa: poc importava, aleshores! Però i ara? Les conseqüències de la dependència del petroli i el sobreescalfament de la terra espatllen la ingènua –potser millor, irresponsable– postal d’abans.
 

Caldrà veure si la iniciativa d’Steinberg progressa, ja que un primer intent es va quedar en paper mullat per les pressions dels constructors. Al seu favor, però, hi ha el compromís de l’estat de reduir les emissions d’un 30% respecte les del 1990 per al 2020. Fonts del govern de Califòrnia deixen clar, d’acord amb Los Angeles Times, que per complir aquest compromís no n’hi haurà prou amb cotxes més eficients i normes que afectin la indústria… caldrà discutir l’ús del sòl, les autopistes que caldrà construir i el lloc on es posen els centres comercials. Tot per reduir l’estona que els californians passen al cotxe. Conduir menys, viure millor. A Califòrnia ho comencen a tenir clar.

* Foto: Detall a Beverly Hills, Califòrnia. Per veure la foto més gran, aneu al meu compte de flickr, aquí

El preu de l'ecologia

L’editorial de Le Monde del 19 d’agost se centra en un debat que no per conegut i comentat té menys interés i és menys necessari. Quin és el preu de l’ecologia? El rotatiu francès prén com a excusa les desavinences que aquestes darreres setmanes s’han evidenciat entre el ministre de l’ecologia, Jean-Louis Borloo, i el de finances, Eric Woerth: ‘És necessari gastar més (diners públics) per consumir menys (CO2)?’, es pregunta l’editorialista en les primeres línies de la peça. El debat s’origina, explica Le Monde, amb les condicions fiscalment aventatjoses per als compradors de cotxes menys contaminants, una mesura que implica deixar d’ingressar 140 milions d’euros a les caixes públiques, un regal fiscal difícil de justificar en un context de crisi econòmica, es queixa Woerth. Un regal fiscal? Com si la lluita contra el canvi climàtic fos un capritx de quatre ciutadans maniàtics. Potser caldria recomanar a Woerth la lectura de l’Informe Stern, obra d’un economsita de gran prestigi i gens sospitós de ser un d’aquests ‘ciutadans malversadors de fons públics’: cal una inversió equivalent a l’1% del PIB mundial per mitigar els efectes del canvi climàtic, però el cost de no fer res pot arribar al 20% del PIB global. L’editorial de Le Monde apunta finalment, amb una lucidesa d’agrair, perquè sap anar més enllà del debat concret entre els dos ministres, que la clau potser no està en si consumim millor, sinó de si trobarem la manera de consumir menys. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Tours radioactius

Estem de vacances… i a Los Angeles Times ens parlen d’un tour turístic extrem. És el que ofereix Pat Welle, propietari del Columbia Kayak Adventures. Cada mes, almenys tres grups de persones recorren el riu Columbia per apropar-se a les restes del complex nuclear més contaminat dels EUA. Això passa a Hanford Reach, a l’estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, paradoxalment enmig d’un entorn natural plè d’interés. Actualment, les velles instal·lacions nuclears, que encara es troben en fase de desmuntatge, estan envoltades per un perímetre generós, on s’ha mantingut una necessària moratòria que ha portat a un enfortiment de la vegetació i la fauna. De fet, l’any 2000, prop de 200.000 acres van ser declarades monument nacional. Ara es parla de permetre l’entrada a l’històric reactor B, on es va preparar el plutoni per a la bomba després es va llençar a Nagasaki. Tanmateix, està clar que no ens trobem davant d’un espai visitable qualsevol. Aquesta indústria va portar un milió de morts amb un sol click. [NOTÍCIA EXTRETA DE SOSTENIBLE.CAT]

Contra el màrqueting verd

L’autoritat britànica de regulació de la publicitat (ASA) ha prohibit l’emissió d’un anunci en el qual el grup petrolier Shell qualificava de pràctica sostenible l’extracció de petroli a partir del tractament de sorres bituminoses o asfàltiques a la regió d’Alberta, a Canadà. Aquesta pràctica, explica Libération, té forts impactes sobre el medi, tant pel que fa a l’afectació de zones naturals d’interès com pel que fa a l’emissió de gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle. La decisió de l’ASA s’ha donat arrel d’una queixa de World Wild Fund (WWF) a Anglaterra i suposa un cop important, i ben significatiu, atesa la importància del grup empresarial, al màrqueting verd. Ara caldria demanar a aquesta autoritat, a més de la contundència i claredat demostrades, regularitat. Regularitat en la denúncia d’aquesta oportunista pràctica de neteja d’imatge corporativa. Caldria demanar-ho a l’ASA… i a les autoritats equivalents en la resta de països. També, naturalment, el nostre.

Article publicat a Sostenible.cat.

Greenpeace i els boscos calents

A Greenpeace no cal que li parlin de tempos periodístics… els domina a la perfecció, de fa anys, sense discussió. La seva última pensada té la forma d’un vídeo de youtube (el podeu veure, aquí) i crema, literalment. Mostra els arbres d’un bosc en explícita actitud amorosa: fulles i branques que juguen a besar-se. Es van fent pessigolles i la cosa va animant-se i, finalment, en un divertit crescendo, acaben fent l’amor arbres, arbustos i altres elements vegetals. La metafòrica orgia verda subratlla eloqüentment el poder de fèrtil transformació que tenen els boscos. Diuen els de Greenpeace, informa Liberation, que amb el vídeo volen pressionar els polítics europeus que, al setembre, han de discutir una legislació que afecta la protecció dels boscos tropicals contra la tala il·legal. Veurem aleshores l’eficàcia d’aquests boscos libidinosos. De moment, però, l’oenegé ecologista per excel·lència ja ha aconseguit situar el seu nom als diaris. De nou.
[ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Caravanes políglotes

Los Angeles Times dedica un complet article  al ‘dissabte negre’, que va col·lapsar les carreteres de França el primer cap de setmana d’agost. És un article força complet, en general ben escrit, i que comença de forma impagable, recordant el tantes vegades citat conte de Julio Cortazar. Aquell de la caravana del judici final, la que converteix els conductors atrapats en els fundadors d’un nou ordre social… El periodista del principal diari californià, Sebastián Rotella, entrevista alguns dels enginyers que, a l’estat veí, tenen cura del sistema de mobilitat. Una qüestió complexa, aquesta. El periodista passa per alt la perspectiva europea. Els Estats Units tenen complexe d’illa. Això es nota en la mirada de Rotella. Els països que conformen la Unió Europea no són pas cap illa, formen part d’un continu indiscutible. Els llegendaris embussos a l’autorroute du soleil poden atribuir-se al particular -i pintoresc, suposo, a ulls d’un californià- caràcter dels francesos. Però formen part d’un fenòmen clarament transnacional, que sobrepassa les fronteres dels estats: els ciutadans d’arrel africana, per exemple, aprofiten aquestes dates per tornar a casa, els europeus assedegats de sol que fan cap a la península ibèrica o itàlica no són només francesos, sinó belgues, holandesos, alemanys… I la concentració de les vacances en unes poques setmanes no és tampoc un problema únicament francès. Avui la ‘societat’ nascuda del col·lapse circulatori imaginada per Cortazar seria clarament políglota. [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

McCain fa la campanya a Obama

Quina és la paraula que més surt al blog de John McCain? Obama! Els nordamericans gasten tant en assessors d’imatge que a vegades se’ls deu oblidar el més bàsic (bé, això els passa als americans, i ens passa a nosaltres!). O potser és que la inèrcia de la realitat és tan potent que ni la consultoria més solvent de relacions públiques i estratègia política pot fer res per reconduir les coses. El Boston Globe ha publicat un suculent gràfic (el podeu veure aquí), que mostra els resultats d’aplicar una de les aplicacions de l’internet 2.0, els word clouds, als blocs dels dos polítics. Els núvols de paraules recullen els mots més utilitzats d’una determinada pàgina i els presenten amb tamanys proporcionals al seu ús. Vet aquí que en el blog del candidat republicà es destaca el cognom del seu oponent, però també altres paraules, relacionades amb el futur candidat demòcrata. Al costat d’això, es subratllen igualment altres mots en negatiu (cancelled, opposite, drilling, coal…). Ben poc engrescador, no els sembla? El gràfic contraposa aquest núvol al núvol generat a partir dels continguts de la web d’Obama. I quina és la paraula que més surt al blog d’Obama? Obama! I d’altres: futur, esperança, canvi, inspiració, país, donació, arrels, lideratge, suport… Els gràfics mostren amb eloqüent obvietat que McCain va a remolc i que s’ha quedat sense paraules pròpies. Pecat capital per un polític.

'És això, el que volia?'

“Després de graduar-se a Brown el mes de maig, David Noriega, un llicenciat en literatura antiga comparada de Binghamton, Nova York, va mudar-se a uns pocs quilòmetres del campus i va començar a llegir alguns dels llibres als quals no s’havia pogut dedicar a la facultat. Mentre molts dels seus companys de classe ja estaven buscant feines en noves ciutats, ell va decidir pagar un lloguer petit, tocar en una banda de noise-rock, començar a la traducció de dues novel·les mexicanes –una feina voluntaria dins el marc de la seva tesi–, i començar a buscar una feina de dia, segurament ‘gens motivadora, gens coherent amb la seva carrera'”. El New York Times dedica un article als joves graduats d’universitats americanes que decideixen allargar la seva estada en les tranquil·les i interessants ciutats-campus nordamericanes, mentre decideixen què fer amb la seva vida. La història de David Noriega obre la peça, que conté algunes cites previsibles, i estudiadament culpabilitzadores. “Aquesta generació no sap què fer amb la seva pròpia llibertat”, hi diu Ethan Watters, autor de “Urban Tribes: A Generation Redefines Friendship, Family and Commitment.” Em sembla un argument fàcil, o potser directament erroni, aquest. Perquè, al capdavall, em sembla que en David Noriega sap molt bé el que vol fer amb la seva vida, només que, és clar, no és el que s’espera d’ell. Diria que jo m’assemblo més a en David Noriega, que no pas als pares que surten als anuncis dels ‘Ous Kinder’, aquells que arriben amb la corbata i el pesant maletí a l’impoluta casa adossada tot cridant ‘ja sóc aquí’, mentre besen a una dona somrient de cabells llargs i brillants i abracen uns menuts rossos i polits. Més de la meitat de les meves amistats han decidit viure a fora un temps, o fer algun viatge llarg; han deixat ‘bones’ feines que els ‘convenien’ per d’altres d’incertes… Desorientats? Irresponsables? Segur, si. Però és que tenim el monopoli de la desorientació i la irresponsabilitat? És que som els únics que no sabem què fer amb la pròpia llibertat? Fins i tot el pare-kinder sorpresa es deu preguntar alguna vegada: és això, el que volia?

Foto: Sara D. Davis per al The New York Times

Viure amb només '100' coses

L’excés de consum és pràcticament una religió americana. Amb aquesta frase tan provocativa comença ‘How to live with just 100 things’ (Com viure només amb 100 coses), l’article que la revista Time publicava fa un parell de setmanes, signat per Lisa McLaughlin. No és aquell clàssic article llegit tantes vegades. Vegeu: americans grassos i amb camises hawaianes, obsessionats amb l’acumulació en les seves formes més excèntriques. L’article, ben al contrari, mostra l’altra Amèrica, tan real com la dels ‘white trash’, i en canvi tan oblidada per una Europa indolentment segura d’ella mateixa. És l’Amèrica transformadora, incisiva, activista. Si el consum és una religió… l’autora ens presenta la reforma, els singulars Martí Luter i Calví de la societat de consum, la gent que opta per desprendre’s de coses i limitar no tant sols la compra, sinó la possessió. Es pot viure només amb 100 coses? [CONTINUEU LLEGINT L’ARTICLE A SOSTENIBLE]


* FOTO: un racó del meu estudi, en el qual diria que només en 1 metre quadrat ja trobaríem més de 100 coses!

PUBLICAT EL 7 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.