[ Article publicat al diari Línia ]
Ens ha deixat en Joan Guerrero, fotoperiodista a i des de Santa Coloma de Gramenet, català d’elecció i també de convicció. Convicció en un país viscut des de la ciutat, des del barri, i també des de la mal anomenada perifèria. Un patriotisme en minúscula, el seu, i en canvi tan majúscul en mestratge i exemplaritat.
Poques mirades com la seva en el retrat de l’àrea metropolitana i la seva complexa i viva realitat… Inicialment, des d’aquesta gran escola de periodisme i transformació social que va ser Grama i, després, sense perdre en cap moment la connexió colomenca, també a través d’algunes de les grans capçaleres del país. En Joan ens deixa imatges plenes de força i intenció, i un missatge implícit que ens convida a mirar i remirar per veure més enllà en unes fotografies que defugen la condescendència i la cursileria. Fotografia a peu de carrer. En tots els sentits (i amb tota la força) de la paraula. (Continua llegint)
Ell sempre deia que no era un artista, però que sí, que de vegades, de l’imprevist, del detall insignificant, en podia sortir la bellesa. En aquest cas, la bellesa com a invitació a entendre (que potser, al capdavall, és una manera de reivindicar) una realitat urbana que desborda etiquetes i que reclama les persones que l’expliquen en primera persona. Perquè són moltes, i ben vigents encara, les lluites compartides pendents! Un fotoperiodista referent, i una mica també un fotomilitant!
L’any 2018, Òmnium Barcelonès Nord reconeixia el fotògraf amb un dels seus Singladura, el premi amb què distingeix persones en què obra i biografia lliguen en una trajectòria de gran valor afegit al territori. Un guardó necessari en una comarca que necessita els seus cronistes, sigui a cop d’imatge, com en Joan; sigui a cop de vers, com el també colomenc Màrius Sampere, que el va rebre en la primera edició l’any 2016; sigui amb un guix a la mà, com Lourdes Estévez; sigui pinzellada a pinzellada, com els germans Santilari o com Gerard Sala, que l’ha rebut aquest 2023.
La marxa d’en Joan Guerrero no deixa un buit. I això és positiu. M’agrada pensar que això és perquè ell no va ser mai una illa, sinó una baula. Una peça de moltes que fan gran el nostre país a través dels seus barris. Per això era tan estimat i reconegut entre els col·legues i els seus veïns, per l’esforç que sempre va fer per transmetre i per fer xarxa i comunitat.
Les fotografies d’en Joan són molt difícils d’imitar, perquè el seu valor va més enllà de la innegable tècnica que conserven. La seva força els la dona el punt de vista del seu autor. I aquest punt de vista, aquesta genuïna singularitat, és fruit d’una biografia exemplar que no s’ensenya en cap tutorial ni està a l’abast de cap eina d’intel·ligència artificial.
Ah, i parlant d’articles bonics…