[ ARTICLE PUBLICAT AL DIARI LÍNIA ]
Fa uns pocs dies, s’enderrocava el vergonyós i perillós mur que, al carrer d’Eduard Maristany, limitava la visibilitat i escanyava el pas de persones en un tram encara per urbanitzar del passeig marítim entre Badalona i Sant Adrià de Besòs… El govern badaloní celebrava l’ocasió com si es tractés d’una gran inauguració i no s’estalviava ni adjectius ni confeti. Era, certament, una bona notícia… però, a la vegada, també un trist indicador.
El fet serveix de recurrent exemple de la precària agenda transformadora de la ciutat que ha d’elevar a categoria d’històric l’enderroc d’un mur d’una antiga fàbrica. El llarg i tortuós procés per executar l’enrunament és una nova demostració de la rovellada capacitat de la maquinària municipal per fer front, en temps i forma, als problemes de la ciutat.
El cas és que l’hemeroteca al voltant de l’enderroc del mur que separa el sector de les Tres Xemeneies del carrer Eduard Maristany és copiosa i endinsa arrels en com a mínim fa una dècada. Des del 2014 fins avui trobem notícies que parlen d’enderroc imminent, apuntant sucessives i desacreditades dates en un continu marejador. (continua)
Aquest article agafa d’exemple el mur en qüestió; però també hagués pogut fer-ho amb la construcció d’un centre educatiu les obres del qual han de començar ‘pròximament’ any rera any; amb l’arranjament d’unes escales mecàniques a l’espera d’una peça de recanvi que fa mesos i mesos que s’espera sense èxit o amb la reobertura d’una biblioteca que s’ajorna un cop i un altre. En qualsevol d’aquests exemples, segurament, arribariem a conclusions similars.
Qualsevol decisió política ha de sotmetre’s necessàriament al pas de diferents tràmits (pantalles, en dirien ara), aquí i arreu!, que poden alentir (o a vegades fins i tot fer naufragar directament) qualsevol proposta.
Hi ha un planejament urbanístic pendent? hi ha algun element judicialitzable o ja directament judicialitzat en el procés administratiu de gestió urbanística? es té la disponibilitat del sòl? es disposa d’un bon diagnòstic del terreny on es vol actuar i del mapa de serveis que hi és present? hi ha un consens veïnal i polític? hi ha algun pla estratègic previ sobre l’àrea on s’actua? els hi ha interessos contraposats? com afectarà això al procés d’audiència associat amb cada tramitació? l’ajuntament actua amb criteris jurídics consistents i continuats? té diners per fer front a la inversió? disposa d’una bona àrea de contractació? té prou capacitat de resposta? hi ha una mínima estabilitat política en la política local?
La resposta a aquestes preguntes és variable, segur, en cadascun dels municipis catalans, però en el cas de Badalona i en particular en el cas de l’exemple recollit aquí la resposta és més aviat negativa. No, no, i no.
Cal assumir la complexitat que implica actuar en una ciutat com Badalona, on 1) els interessos sempre són contraposats i fa temps que no s’ha assolit (i mantingut) un mínim consens de ciutat; 2) on en els darrers deu anys s’ha viscut una inestabilitat política que ha implicat 5 plens d’investidura en sis anys; 3) on no es disposa d’una informació actualitzada del patrimoni municipal o de l’estat de carrers i edificis, ni es tenen plans estratègics actualitzats pel que fa als grans reptes del municipi; i 4) on l’aplicació dels marcs normatius que ens protegeixen de l’arbitrarietat i el malvarsament, s’han aplicat, massa vegades, de manera encarcarada o erràtica.
En el cas del mur, la línia recta que anava del problema a la seva solució va haver de resoldre: 1) un acord gens fàcil amb la propietat del terreny, sotmès a un procés de transformació urbanística, 2) una discussió jurídica sobre la manera d’abordar aquesta situació (un canvi de planejament? un conveni? les dues coses?), 2) l’habilitació de la partida pressupostària, 3) l’encàrrec del projecte d’urbanització, 4) la descoberta de condicionants tècnics desconeguts fins al moment (una galeria de serveis), 5) la negociació amb una servitud de la línia de tren, etc.
Una extraordinària zigazaga d’imprevistos en què la maquinària municipal va alentir encara més la solució, malgrat la millora d’urgència que es va fer l’any 2017 (ampliació provisional de la vorera i instal·lació d’un semàfor, aspectes que resolien el gruix de riscos de seguretat), i que cal posar en valor.
Arribats a aquest punt, sembla evident que la solució a aquest panorama no és només un tema d’’hágase’, ni tan sols és un tema de contractació (diners); és, principalment, una qüestió de governança interna, d’organització i estructura. És per això que a Badalona li senten tan malament les promeses fàcils i el jo això ho arreglo en res… perquè acaben precisament en això, en res.
La solució no té forma de vareta màgica, ni tan sols en les mans de l’alcalde de Badalona, el gran il·lusionista de la política a Catalunya. Les lliçons del cas del mur d’Eduard Maristany ens marquen un camí que passa per una transformació a fons de la governança municipal a Badalona, i que, em temo, no és compatible amb les ànsies de comunicació d’un govern que ho continua fiant tot a la publicitat.
L’any 2016 el govern alternatiu ja va alertar del ‘col·lapse’ de facto de la maquinària municipal i va compartir una proposta concreta i documentada per abordar el tema –l’anomenat informe Ramió–, i que, amb tot, no va tenir el suficient suport polític al ple municipal. I malgrat els avenços i les propostes de l’anomenada comissió de modernització el mandat passat sembla que, encara avui, el més calent és a l’aigüera.
I aquí estem, sí, redoblant tambors davant l’enderroc d’una paret d’uns quants metres –per important i necessari que fos tirar-la a terra, que ho era i molt!– mentre continuem tenint davant dels nassos el gran mur d’una administració local en fallida.