Això de la samarreta groga és important. Una pila de pares i mares de la ciutat es van trobar ahir a la Rambla per reclamar més atenció (i més recursos) per a l’ensenyament públic. L’ensenyament és, potser, l’eina més important de la que disposa una ciutat que es troba en una situació econòmica tan precària com la nostra, on plou sobre mullat de fa tant de temps. L’ensenyament públic de qualitat és el millor i més eficient instrument de cohesió i construcció cívica del qual podem disposar. Retallades en aquest eix estratègic? Ara? Aquí? 

Aquest moviment és important, però no ho és tant (crec) per la seva capacitat de reconduir les actuals polítiques del govern català (que tan de bo!) sinó pel que suposa de ‘canvi de xip’. Hi ha orgull (i moltes raons), en aquestes samarretes grogues. Els mestres les duen, els nanos també, i els pares i les mares… Segur que ja les heu vist! Desafien amb un somriure –malgrat això desperti determinades susceptibilitats— el ‘retorn als vuitanta’ que sembla estar impulsant un govern català amb un discurs ben poc engrescador.

Jo he estudiat sempre a l’escola pública. Fins i tot la meva primera escola, que no era pública quan jo hi estava matriculat, era una de les més actives del país en el procés per voler-ho ser. Ep, que va haver-hi un temps que les escoles privades volien ser públiques. Imagineu! 

De fet, les samarretes grogues d’avui em fan pensar en aquelles escoles de la ciutat que formaven part del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana que al 1983 van aconseguir el reconeixement (via llei) del treball de suplència que aquestes escoles privades havien realitzat sota el franquisme, amb una tasca pedagògica caracteritzada per la catalanintat, l’ensenyament actiu, el funcionament democràtic i l’estreta relació amb les famílies (més informació, aquí) 

Ha passat molt de temps i la situació no és la mateixa. D’acord. 

La notícia no és la samarreta en sí, ni tan sols la cojuntura política (amb l’inevitable soroll derivat de la precampanya per les municipals)… La notícia és que un col·lectiu significatiu de persones han dit prou i s’han compromès a activament per a trobar solucions (siguem professors, alumnes o pares i mares). No és la queixa de sempre, això. Hi ha un saludable orgull per reivindicar allò que és de tots.