… t’assalta d’imprevist, només sortir de casa. Un globus terraqui desinflat a la vorera de l’avinguda Morera, a Badalona.
Tag Archives: ciutat
L’ombra de la torre d’ivori
En Peter Eisenman és un gran arquitecte, però al final ni el més gran dels arquitectes pot deixar de ser això, l’encarregat de la caixa, el recipent, el contenidor. Amb el disseny de la Cidade da Cultura de Galicia, a Santiago de Compostela, el nordamericà ha volgut resoldre, –ep, i amb tota la bona intenció, bé que amb un èxit discret–, un error de partida que és polític, no pas tècnic. Eisenman ha plantejat un conjunt espectacular i arquitectònicament reeixit al Monte Gaiàs, a uns quilòmetres de la capital. La coberta d’aquest equipament múltiple (Arxiu de Galícia, Biblioteca, sala de concert i d’exposicions, etc.) és una rèplica intel·ligentment deformada de la trama urbana del centre de Santiago (veure foto). Eisenman subratlla així la connexió entre les dues ciutats, segurament conscient que aquesta és, en realitat, una de les principals vulnerabilitats del projecte: la insuficient vertebració entre la cultura -diguem-ne- del carrer i la cultura d’èlit representada en els flamants nous espais. Quanta intenció política, aquí: vet aquí la ciutat fora de la ciutat, la cultura reduïda a una agenda bonica, però sense fons ni xarxa. La Cidade és un parc temàtic controlat i calculadament inaccessible. Eisenman ja treballa en un altre projecte, però la Cidade queda pels gallecs, com l’exemple d’una oportunitat perduda (més).
“Quiero vivir en la ciudad”
“Me gustan las luces de los coches,
un millón de guirnaldas decoran la noche,
son estrellas fugaces con cielo de asfalto.
Quiero vivir en la ciudad.”
POSTALS DE MADRID (i)4 Només Quiero vivir en la ciudad podia tancar aquest quartet de postals sobre Madrid. Els Mecano tenen un dels millors himnes a una ciutat –a qualsevol ciutat. També, especialment, a Madrid.
“Un agujero en el cielo”
“Nunca vuelvas a pensar que lo nuestro
no tiene solución,
porque vamos a excavar un agujero
en el cielo.
Porque vamos a trepar tierra adentro,
vamos a luchar hasta caer muertos,
y al final en la habitación
sólo se escuchará el eco
de un jadeo.
Y un suave perfume que sólo tú y yo
sabremos apreciar.
Nunca vuelvas a pensar…”
POSTALS DE MADRID 2 L’arquitectura transparent del Palacio de Cristal, al Retiro, m’ha fet pensar en ‘Un agujero en el cielo’, una de les cançons més romàntiques (també menys críptiques) dels enyorats Esclarecidos. Està en el seu disc de 1987, ‘Por amor al comercio’.
De l’escombra vella al… cavall
Hi ha un nen que cavalca dalt d’una escombra vella aixecant la pols davant del portal de casa. L’escombra és un cavall, en realitat; i les partícules de brutícia que fa voleiar, i que en uns minuts provocaran la queixa del quiosquer de la cantonada, són la misteriosa bruma matinal d’un bosc encantat. El menut és al bell mig de l’Eixample, però el nen que cavalca dalt d’una escombra es dirigeix decidit a un combat a tot o res amb un drac ferotge, o amb l’exèrcit poderós d’un bruixot temible en un país que només existeix dins el seu cap. El nen encara no ha decidit amb qui s’enfrontarà amb la seva espasa invisible. Però nosaltres decidim per ell. I no sempre ho fem bé. La il·lustració que acompanya aquest article és obra del pedagòg italià Francesco Tonucci, un dels primers a reivindicar una mirada al món amb ulls d’infant. En Frato, la seva versió de ninotaire de Tonucci, mostra com, sovint, no sempre el que és fet amb la millor intenció funciona. [Continueu llegint a Inspira, el blog de la Fundació Roger Torné]
L’omnipresència de la còpia
El barri badaloní del Progrés, escenari de les novel·les de Julià de Jòdar, va mudant la pell cada dia. Un anunci d’un centre d’estètica reflecteix uns velles parets mitjeres, al carrer Indústria. La força del que és únic –la vella finca, avui ja anècdota entre els nous blocs– ho té difícil davant l’omnipresència de la còpia –aquest anunci barat però amb un poder indiscutiblement multiplicador. La capacitat de reinventar-se caracteritza totes les ciutats. Però la capacitat de reinventar-se a partir de la singularitat és només pròpia de les grans; de les grans ciutats.
El bar de l’hotel, immunitat diplomàtica
Els bars dels hotels tenen immunitat diplomàtica. Rera les seves pesades portes i grans finestrals, sempre protegits per vels de discreció i misteri, trobem el purgatori de la gent que hom no sap si va o vé. I està bé, això, perquè aquesta incertesa, ni que sigui en el temps que ens reservem per a prendre-hi un cafè, ens exculpa l’ànsia de l’interrogant. Que a vegades necessitem observar amb ulls de visitant, parlar en llengües estranyes i escoltar de lluny el brogit de la ciutat.
Les vistes de la foto són les de l’Hotel Miramar. Són notables (ja es veu), bé que no espectaculars (caldrà que ho comproveu vosaltres mateixos).