Ja han passat unes setmanes des del desallotjament de l’antic Institut B9 a Badalona; prou temps per agafar una mínima perspectiva d’uns fets que han omplert titulars, minuts de ràdio i televisió, i incomptables interaccions a les xarxes.

Quina és la ciutat que emergeix d’aquella llarga matinada del 17 de desembre? (continua)

Desplaçament i agreujament del conflicte

Les advertències de molts s’han complert (era força obvi) i la problemàtica no s’ha solucionat, només s’ha desplaçat tot just uns metres —sota el pont de l’autopista, en una metàfora cruel— i la ciutat continua tenint amb les persones sense llar una assignatura pendent multiplicada i encara més complexa. I pel camí, hem vist com s’esquerdaven els consensos mínims (que han resultat ser més fràgils del que esperàvem) i com el Nadal a Badalona, que l’alcalde imaginava sota un rutilant rètol lluminós, s’ha projectat al món com un decorat buit i fosc, orfe de tota humanitat. Fins i tot el Papa Lleó XIV, que coneix bé la realitat de Sant Roc de les seves visites anteriors, s’ha referit a la gravetat del que ha passat a la nostra ciutat. Espero que no soni frívol –en un tema tan lamentable humanament com aquest– però el clar dany reputacional a la imatge de la ciutat pel tema B9 és una altra de les derivades a tenir en compte en aquest “endemà”. El cas de Badalona ha esdevingut quasi una categoria en ell mateix, trist referent per parlar de les polítiques socials més regressives.

Resposta cívica contra la indiferència

Amb el B9, l’executiu local ha errat en els càlculs: en primer lloc, en menystenir la capacitat organitzativa de la societat civil –tota una lliçó–; i, en segon lloc, en no saber modular —ni tan sols per hipocresia— les crues imatges d’un desnonament enmig de l’onada de fred i a les portes de Nadal. Van creure que n’hi hauria prou amb el tòpic de: “Si tant et preocupen, per què no te’ls emportes a casa”, una premissa infantil que va xocar contra la resposta solidària de voluntaris que han ofert mans, recursos i allotjament. De fet, la xarxa era prèvia: Badalona Acull i les entitats de la Taula sense Llar treballaven des de feia anys per gestionar l’impacte del sensellarisme a la ciutat mentre aquesta situació s’anava enquistant. Polítiques d’abandonament desplegades a plena consciència: per una banda, la gran màquina de la propaganda amplificant els discursos més deshumanitzadors a través dels perfils de la primera autoritat de la ciutat; per altra banda, el progressiu tancament de serveis, el menysteniment de les entitats, la supressió de programes, la gestió de dades personals irregular…

El sensellarisme, al cor de l’agenda política

La “ciutat invisible” s’ha fet visible i ha impactat en el saló de plens, on el govern ha hagut de rescatar projectes que havia desestimat, indicador del seu error de càlcul. Caldrà veure fins on arriba la voluntat política real; no soc gaire (gens) optimista. Pel que fa a la Generalitat, després d’una passivitat inicial, ha acabat assumint una primera (i necessàriament incompleta) resposta gràcies a la pressió de les entitats.

El drama del sensellarisme és la conseqüència de múltiples fracassos: la crisi de l’habitatge, un model econòmic que genera treballadors pobres i les traves administratives

El cas B9 no és un fet puntual, és estructural. Al Parlament, aquesta situació hauria de reactivar la Llei contra el sensellarisme, actualment en tràmit. I caldria que totes les administracions amb presència i xarxa a peu de carrer activessin programes i polítiques efectives. El govern de Catalunya, informen els mitjans aquests dies, treballa en un pla per reforçar la xarxa d’atenció a les persones sense llar a Catalunya. Veurem. Aquest drama és, en realitat, la conseqüència de múltiples fracassos: la crisi de l’habitatge, un model econòmic que genera treballadors pobres (n’hi havia al B9) i les traves administratives que pateixen molts veïns. Factors que se sumen al sensellarisme estructural lligat a la salut mental o les addiccions i que s’arrossega des de sempre.

El laboratori de l’extrema dreta

La resposta cívica ha conviscut amb la virulència de manifestacions contra l’acolliment, ben orquestrades, com les viscudes a l’església de Sant Crist, l’endemà del desnonament, o el tall recent de l’autopista a Sant Roc. L’alcalde, que torna a enfrontar-se a una investigació per delicte d’odi, s’ha encarregat de “llançar la pedra i amagar la mà”, una pràctica hàbil, però perillosa: és fàcil encendre la metxa, però difícil apagar l’incendi un cop s’ha propagat l’odi.

Amb les municipals a l’horitzó i l’ascens de formacions com Vox o Aliança Catalana (a qui sembla que les enquestes pronostiquen capacitat de penetració a l’àrea metropolitana), el caldo de cultiu intolerant té altaveus interessats. L’estratègia d’Albiol necessita la polarització per guanyar notorietat i cobrir determinats fronts, però corre el risc de trencar el seu perfil de “badalonisme” transversal si la tensió al carrer es desborda. De moment no està trobant el punt d’equilibri, amb el qual ha excel·lit en altres ocasions.

I més des del moment en què la crítica a la seva política guanyi vigor i capacitat de discutir-li el relat general.

Continuarà…

L’assentament del B9 creix després de l’incendi de la nau del Gorg, de la mateixa manera que les barraques i tendes de Badalona Sud sorgeixen principalment després dels desallotjaments de Barcelona. Aquesta és una història de realitats trenades i de moltes falses solucions. Desborden tot terme municipal i reclamen tant coordinació i continuïtat institucional (dues flaqueses en les actuals polítiques públiques), com la valentia d’entendre les raons estructurals del problema i abordar canvis legals de fons (bona notícia aquí, el recent anunci de la regularització).

Hi ha, segur, avui, altres “B9” que esperen a ser descoberts després d’una desgràcia. A Badalona, a Barcelona o a Montcada i Reixac (on hi ha un autèntic poble de barraques a tocar del riu, com si encara continuéssim atrapats als seixanta del segle passat). La principal lliçó del desallotjament del B9 és que ara és molt més difícil mirar cap a una altra banda. Però caldrà molt més que fiar-ho tot a la “confrontació fàcil” amb l’Albiol de torn, les bones paraules i els compromisos polítics per quedar bé en la roda de premsa del dia.