Si faig un #llegits, pq no un #escoltats? Aquí teniu el recull de petits comentaris sobre els àlbums guadits aquest 2024 i que he anat publicant en un fil a ‘X’, disponible aquí.

• Comencem pel més nou: Khruangbin i el seu ‘A la Sala’, publicat el primer trimestre de l’any. El trio texà broda un disc (quasi) instrumental, atmosfèric i addictiu.
• Un dels que té més números de figurar en el top personal de l’any. ‘Who will you belive’ dels estimats Pernice Brothers, pop canós, de llarg gust al paladar, tan intel·ligent com sempre, menys cínic que mai.
• Cowboy Carter és més una estratègia de clickbait, —construir una polèmica i un relat per articular un hype— que no pas una realitat en termes musicals. És a dir, que no és un disco de country! Problema? Cap. És un disco de la Beyoncé, potser un dels seus discos més pop. Actitud, art i bones cançons. I alguns minuts de més (com la Swift, Miss Knowles tampoc practica l’art de la concisió).
• ‘Balla la masurca’, el primer disc de Guillem Gisbert (Manel) és un disc molt adeqüat per aquesta setmana de Sant Jordi, perquè podria ser, també, un recull de narracions. Mitjos temps q premien els oients pacients, producció molt pensada, al servei de la història. Olé!
• El so singular de Vampire Weekend es desplega amb noves textures a ‘Only God Was Above Us’, un gran(diós) disc de pop contemporani i que és, també, una crònica intel·ligent i calidoscòpica del món que ens ha tocat viure. M’ha en-can-tat.
• Helado Negro, alterego del estatudinenc d’origen equatorià Roberto Carlos Lange, firma amb ‘Phasor’ (4AD) un disc elegant, eclèctic i una mica intrigant. Electrònica d’escala humana. (continua)

• Hasiera bat de Gorka Urbizu (ex Berri Txarrak): disco essencial (és a dir: no ‘accessori’) i que, per bé que exigeix una escolta atenta (no pas difícil), és tot un regal. Traducció de les cançons disponible al web i producció ‘erilera’ de Jordi Matas i Joan Pons.
• Bill Ryder Jones fa tota una demostració de ‘bona salut’ compositiva i arranjadora amb Lechyd Da (en gal·lès vol dir això mateix, bona salut), un àlbum amb moments de bellesa corprenedora.
• L’ex Alabama Shakes, Brittany Howard troba a ‘What now’ la manera de barrejar Prince, Nina Simone i Meshell Ndegeocello, i no perdre la personalitat en l’intent. Un disc texturat, intens i exigent però que roda bé i fa justícia al seu talentàs.
• ‘Daniel’, de Real State; aquells petits grans discos sense excessives pretensions que donen el que prometen: en aquest cas, pop-rock melòdic i ben dibuixat i una estela de llum que connecta amb els primers Shins i, especialment, amb uns preferits personals, els Feelies.
• En John Leventhal és guitarrista, compositor i un fiable i elegant productor amb més de 40 anys de carrera, reconegut per col·legues i indústria. Amb ‘Rumble Strip’ debuta en solitari en un disc fresc i sincer, en que es reivindica sense necessitat de sobreactuar.
• ‘The future is not what it used to be’, nou disc de Pájaro Sunrise, el vehicle amb què Yuri Méndez ens enamora des de fa una pila d’anys, en una de les trajectòries més elegants, lliures i sòlides del rock estatal… i tb de les més desapercebudes (avisats esteu).
• ‘A dream is all we know’, de The Lemon Twigs semblen una tribute band del millor pop dels seixanta i setanta… només que no fan versions. En cada disco defensen –de moment de manera convincent gràcies a una combinació d’energia, ofici i inspiració– el seu lloc, malgrat tot, al segle XXI.
• La cantant i líder dels Big Thief, Adrianne Lenker, se’n surt prou bé a ‘Bright Future’ per justificar un ‘solo’ album, que no entra a la primera, però coherent amb la seva trajectòria i amb un so i una actitud més crua, intimista i, clarament, més personal.
• És un disco amb classe, una festa que combina estil, ‘mili’ i molta punteria melòdica, q balla sota un enfilall de bombetes de colors amb sabor de Texas, Cuba i el L.A. més seductor. Per moments, sembla q els Mavericks, a ‘Moon & Stars’, conjurin el mateix Roy Orbison.
• ‘Light verse’ és un clàssic i distintiu disco d’Iron and Wine, tan elegant i afinat en la melodia com sempre. Però el projecte de folk de càmera de Sam Beam en aquest cas estrena uns arranjaments amb més color de l’habitual (a pesar del monocromisme de la portada).
• Quin discàs ha fet en Richard Hawley, amb ‘In this city they call you love’! Des d’una ciutat obrera i amb sincera perspectiva de classe (lluny del pamflet, això sí). Magestuós i convincent exercici d’artesania pop i genuina intensitat en el millor crooner del barri disponible avui.
• ‘The living kind’ del John Smith, un disc que és un regal pels que de tant en tant es pregunten com seria un disc de John Martyn produït per Joe Henry (i sí, és tot un regal, en efecte!).
• ‘Ship To Shore’, el nou de Richard Thompson, és el recordatori regular de la vigència d’un senyor artista amb 18 àlbums en solitari al sarró i un impressionant llegat com a guitarrista i compositor que manté viu i excitant sense necessitat de liftings impostats.
• Els Lake Street Dive recepten amb ‘Good Together’ ball i alegria en els (tan de bo no) USA de pre-Trump (el disc és intel·ligentment polític). Un fantàstic àlbum que exhibeix més múscul i urgència que els anteriors, però que de nou és un regal de soul, funk i pop.
• A ‘Untame the tiger’ la veterana i referent guitarrista Mary Timony (Helium, Wild Flag, Ex Hex) regala un disc de rotunda bellesa i sàvia urgència… que fa bona parella amb qualsevol àlbum de Richard Thompson (Dave Mattacks a la bateria, per cert).
• En Paul Weller és garantia sempre de gust, ofici i aventura… però a ’66’, el seu darrer àlbum (i edat) el trobem especialment inspirat. Un disc rodó, cuinat ‘mano a mano’ amb alguns dels grans referents pop britànics, i una mica per damunt la seva ja alta mitjana.
• Un disc que ja fa dies que va arribar a casa i que m’ha acompanyat moltes hores. ‘The past is still alive’, de la Hurray for the Riff Raff, publicat per Nonesuch, d’escolta obligada per als aficionats al (bon) rock de filiació estatudinenca.
• La Joana Serrat, una de les nostres artistes més internacionals, surt de la seva zona còmoda amb Big Wave, un disc majestuós, elèctric i menys difícil del que pot semblar a una primera escoltada.
• La incursió en els estàndars de jazz de l’Andrew Bird amb ‘Sunday Morning Put-On’ és, potser, massa conservadora, però en cap cas encarcarada o falsa. Un disc per disfrutar en els seus matisos i textures del qual esperava una mica més.
• No és una novetat, però la reedició de fa uns mesos del debut de les Haim ‘Days gone by’ mereix un lloc als #escoltats d’aquest any. Deu anys d’un disc q manté frescor, personalitat, energia i molta ironia en una fórmula perfecta q fusiona el millor pop setantero i el R&B d’avui.
• ‘Fruit del Deliri’, Oques Grasses, quin gran disc de pop. Àlbum de consens amb els petits de casa, a més. I que bé ens ho hem passat descobrint-lo, fent el burro i cantant-lo plegats!
• ‘Lives outgrown’ és un disc difícil, com ho són a vegades els bons discos. Un so orgànic, elegant i amb un vel de misteri, q és una troballa en ella mateixa q acompanya una de les veus més boniques i suggerents del rock de les darreres dècades. L’últim de Beth Gibbons (Portishead).
• Un àlbum q és una mica com una sobretaula musical plena de complicitat i inspiració de la millor ‘americana’. La punteria melòdica i la credibilitat interpretativa dels Bonny Light Horseman salven un disc (en realitat aplega dos àlbums, ‘Keep me on your mind’ i ‘See you free’ que podia haver naufragat en la dispersió i la durada excessiva.
• ‘Wild God’ és un disc exigent (demana concentració i un estat d’ànim receptiu) però generós (és tota una lliçó de poesia i vida, que manté l’estàndard de qualitat i autenticitat habitual de Nick Cave). Destaca aquí un disseny sonor eficaç i… lluminós.
• És un dels nostres més grans, avui. Roger Mas en un recull eclèctic i emocionant de cançons i llengües amb el ‘Volum 2’ de la seva col·laboració amb la Cobla Sant Jordi. Per escoltar ben alt, com faríem, si em permeteu, amb un bon disc de rock.
• ‘Indoor’ Safari’ és només parcialment un àlbum de ‘retalls’, en realitat és un senyor disc que reivindica (per si calgués) Nick Lowe com un dels artistes més inspirats i consistents d’avui. “… this kind of music is never quite new, but it never gets old.”
• Un projecte molt xulo (i reeixit), aquest de la Dawn Landes: un àlbum/llibre que reimagina la música del moviment d’alliberament de les dones, amb cançons que apareixen a ‘The Liberated Woman’s Songbook’, publicades originalment el 1971 i amb peces entre 1930 i 1970.
• Pocs com Paul Heaton (ex Housemartins, ex Beautiful South) saben combinar dolces melodies amb l’àcid retrat de l’Anglaterra treballadora… sense que el cinisme es mengi la seva humanitat desarmadora. ‘The mighty several’, àlbum un pèl dispers però enèrgic i sincer, i amb nous aliats.
• Lletrista original (única combinant humor, tendresa i un àcid sentit de l’observació a lo Ray Davies), amb una llarga carrera en la lliga del pop-rock més inquiet i interessant. És Amy Rigby, un tresor per descobrir, i amb un fantàstic disco nou, ‘Hang in there with me’, a les botigues.
• ‘Agorafília’, l’últim del Pau Vallvé manté l’estat de gràcia dels dos precedents i amb ells forma un gran tríptic de pop domèstic, madur i ben trenat, BSO d’un dietari personal (i generacional) a cor obert, de desbordant calat emocional. Aquí amb un so més orgànic i tensionat.
• La Meshell Ndegeocello continua desbordant etiquetes i talent amb ‘No More Water: The Gospel of James Baldwin’, aproximació (sense concessions però finalment gratificant) a l’intel·lectual i activista afroamericà James Baldwin. En Jordi Puntí en feia aquesta glossa (de l’escriptor) fa uns anys.
• Dos talents gegantins: Elvis Costello i T-Bone Burnett disfressats de ‘Coward Brothers’ en un disc a la seva olla, compendi de blues, folk, rockabilly i country, que defuig la grandiloqüència (per sort) i regala alguns tresors ben bonics.
• El nou del Michael Kiwanuka, ‘Small Changes’, és un àlbum més curt i, sembla, amb menys necessitat d’afirmació estètica. En realitat, el cantautor soul britànic continua meravellant-nos amb melodies i interpretacions que enllacen amb la millor black music, sense atributs temporals.
• “Brindemos deprisa, bebamos despacio”. ‘Ejército de Salvación’, l’últim dels Love of Lesbian. Per mi és un dels seus millors discos, i a aquestes altures ja no m’ho esperava massa. L’edició, a banda, és preciosa tant en cedé com en vinil.
• Waxahatchee, el projecte de Katie Crutchfield, regala ‘Right Back to It’ una de les cançons del l’any, en el seu rodó ‘Tiger’s blood’, acompanyat d’un altre dels joves artistes més prometedors d’aquest 2024, MJ Landerman.
• Quin regalàs el nou disc del Xarim Aresté, ‘Un Idioma nou’, un àlbum de rock clàssic, en l’escola Bob Dylan i (en especial) Van Morrison, ben amanit amb l’accent d’Adrià Puntí i Pau Riba. Aquest paio hagués nascut a Ashville o Austin i ja tindria un parell de grammy.
• ’12’, de White Denim. Un disco molt difícil de classificar que en realitat és un gran aparador de pop, soul, post-punk i jazz amb tota l’ambició (però sense creure-s’ho massa), i les orelles ben dretes de curiositat.
• ‘Mahashmashana’, el nou de Father John Misty, és excessiu, com sempre, però tan bo i singular com és habitual en l’ex bateria dels Fleet Foxes. El darrer #escoltats de l’any.

M’han quedat per escoltar amb detall els últims de Gillian Welch i David Rawlings, The Cure, Kendrick Lamar, Rae Khalil,