Si faig un #llegits, pq no un #escoltats? Aquí teniu el recull de petits comentaris sobre els àlbums guadits aquest 2024 i que he anat publicant en un fil a ‘X’, disponible aquí.
- Comencem pel més nou: Khruangbin i el seu ‘A la Sala’, publicat el primer trimestre de l’any. El trio texà broda un disc (quasi) instrumental, atmosfèric i addictiu.
- Un dels que té més números de figurar en el top personal de l’any. ‘Who will you belive’ dels estimats Pernice Brothers, pop canós, de llarg gust al paladar, tan intel·ligent com sempre, menys cínic que mai.
- Cowboy Carter és més una estratègia de clickbait, —construir una polèmica i un relat per articular un hype— que no pas una realitat en termes musicals. És a dir, que no és un disco de country! Problema? Cap. És un disco de la Beyoncé, potser un dels seus discos més pop. Actitud, art i bones cançons. I alguns minuts de més (com la Swift, Miss Knowles tampoc practica l’art de la concisió).
- ‘Balla la masurca’, el primer disc de Guillem Gisbert (Manel) és un disc molt adeqüat per aquesta setmana de Sant Jordi, perquè podria ser, també, un recull de narracions. Mitjos temps q premien els oients pacients, producció molt pensada, al servei de la història. Olé!
- El so singular de Vampire Weekend es desplega amb noves textures a ‘Only God Was Above Us’, un gran(diós) disc de pop contemporani i que és, també, una crònica intel·ligent i calidoscòpica del món que ens ha tocat viure. M’ha en-can-tat.
- Helado Negro, alterego del estatudinenc d’origen equatorià Roberto Carlos Lange, firma amb ‘Phasor’ (4AD) un disc elegant, eclèctic i una mica intrigant. Electrònica d’escala humana. (continua)
