Una societat s’explica pels debats públics que situa en l’arena pública en un moment donat, però sobretot per la manera com els converteix en polítiques efectives.En el nostre país, en viu procés constituent (malgrat l’intent de l’estat i els seus aparells de coartar el debat), hem aconseguit situar en l’agenda àmbits qüestions tan complexes i urgents com els reptes vinculats amb l’habitatge o la redistribució de la riquesa, en un context com l’actual de creixent desigualtat. El Parlament de Catalunya ha tramitat aquest darrer mandat diferents iniciatives legislatives en aquest sentit, encara que després el Tribunal Constitucional o l’aplicació del 155 les ha volgut blocar per la

força. Ha estat el cas de la suspensió de les lleis vinculades amb la dita emergència habitacional o la pobresa energètica; o la manera com s’ha entrabancat mitjançant la il·legítima aplicació del 155 el desplegament de la renda garantida.

Per tant, sí, el debat hi ha estat i hi és, amb exigència, amb rigor, amb compromís de molts; signe de maduresa d’una societat compromesa, capaç de trobar vies de col·laboració interessants entre l’àmbit legislatiu i els moviments socials. I tanmateix, el debat públic, imprescindible com és, no és suficient per si mateix. ¿Com poder respondre als reptes de la societat sense les eines per desplegar les polítiques?

El debat sobre l’encaix del país, que alguns volem en forma de república, no és una discussió sobre la identitat, sobre els símbols, és, principalment, una discussió sobre la governança, sobre com podem donar millor respostes a les necessitats dels nostres conciutadans. És un debat urgent, perquè necessitem, amb urgència, passar de les paraules a les solucions.

Des del món local, el fet de no disposar de les eines per fer efectives les polítiques té conseqüències cada vegada més insuportables.

El municipalisme ha estat una dels principals vectors de transformació del nostre país des del final de la dictadura; ajuntaments que avui es veuen situats a donar resposta, des de la trinxera,  al patiment de molts ciutadans; ajuntaments que poden ser, com han estat tantes vegades, agents de millora urbana i dinamització econòmica.

El món local necessita ja un govern restituït i reforçat per continuar avançant en l’atenció a les persones… però també cal aprofitar aquest moment tan dinàmic socialment i políticament (malgrat tantes repressions) per situar en el procés constituent els reptes de la governança local, que potser no han tingut fins ara el paper que es mereixien.

De quina manera donem resposta des del planejament urbanístic o la definició d’equipaments i serveis a la realitat del gran continu urbà que conforma la part més poblada del país, com fem que les nostres ciutats puguin articular-se millor per garantir entorns més saludables i inclusius, com fem més transparent i oberta la manera com decidim entre tots en un context de tantes transicions simultànies, com deslliguem el benestar del consum descontrolat de recursos… Són algunes preguntes, de tantes possibles, que necessiten respostes… en forma de polítiques a l’altura dels problemes que s’ens plantegen.

Més i millors instruments en el marc de la República i ajuntaments més eficients i compromesos amb el benestar de la gent. Aquest és el repte.

Al voltant de la Diputació de Barcelona, que a través dels seus serveis té una llarga trajectòria de suport actiu als municipis, trobarem moltes bones pràctiques d’interés i, en general, també algunes pistes per enriquir la discussió de fons sobre els municipis en la Catalunya del futur.

Oriol Lladó, diputat d’Esquerra Republicana a la Diputació de Barcelona