Poques persones com la MariaSisternas ens han fet (re)pensar tant la ciutat i l’#habitatge aquests dies. Em fa molta il·lusió explicar q avui començo una nova sèrie amb veus sobre #laCiutatQueEnsEspera i que la Maria Sisternas, arquitecta, articulista i una de les persones escollides per pensar l’estratègia de país post pandèmia, és la primera ‘convidada’.
En aquest enllaç podeu repescar alguns dels seus articles sobre urbanisme i habitatge i que són un bon complement al vídeo.
Transcripció del vídeo:
Avui començo una nova sèrie en el diari de confinament. Almenys un cop a la setmana tindré en aquest espai persones que aportaran la seva mirada sobre la Catalunya, sobre les ciutats que ens queden l’endemà de la pandèmia. Avui començo amb la Maria Sisternas, arquitecta, articulista al diari ARA, i també una de les persones que participen en aquesta en l’Estratègia Catalunya 2022 promoguda pel Govern de Catalunya. La mirada de la Maria ha estat molt present en el debat públic; de fet contribucions seves al voltant de com han de ser els habitatge en aquest món que ens espera, a com ha de ser l’urbanisme i sobre com hem de dissenyar les ciutats han estat molt presents. Avui és un honor començar aquesta sèrie amb les seves paraules.
Maria Sisternas:
Aquesta pandèmia malauradament ens ha fet prendre consciència sobre el parc edificat que tenim i ens hem adonat que hi ha moltes situacions d’infrahabitatge. Hem d’entendre quins són els barris que concentren les sobreocupacions i hem d’ajudar a construir aquest parc d’habitatge públic decents, generosos… que ens ajudin a mitigar aquestes situacions de crisi perquè de crisis com aquestes malauradament n’hi haurà més. El que passa és que si només tenim un 1,5% del parc d’habitatges públics és molt difícil que poguem ajudar a aquells llogaters que ara han perdut la feina o que tenen situacions econòmiques de més vulnerabilitat.
Una altra qüestió que ha aflorat en aquest temps de pandèmia és… no haver-nos de moure. Com baldufes, deu vegades al dia, tancats a casa, per tota la ciutat. He vist El Apartamento, de Billy Wilder i el protagonista explica com al seu edifici per arribar a la planta vint i vint-i-cinc tenen entrades esglaonades. Uns a les 9, els altres a les 9.10, 9 i 20… i ell explica que això és per no col·lapsar els ascensors. Això traslladat a escala metropolitana té molt de recorregut… perquè vol dir que ens podem plantejar flexibilitzar els horaris d’entrada: pensar que no totes les coses han d’obrir al mateix temps, ni totes les feines… Si som capaços d’abordar això com hem abordat la pandèmia segurament evitarem que hi hagi col·lapses a les 8h als ferrocarrils o al metro o que ens trobem tots a les rondes fent cua amb el cotxe.
Pensant que el 70% de la superfície de l’àrea metropolitana l’ocupen espais verds hi ha un projecte interessant a París, que és la recuperació del Bois de Bologne i del Bois de Vincennes… són parcs que fan dos o tres vegades el Central Park de NY, per tant boscos immensos als extrems, als límits est i oest de París… però que aquests dies han gaudit moltíssim els ciutadans, veient les seves zones humides, la biodiversitat i que dona espernça de que es poden reconcil·liar els espais naturals amb un ús intensiu de la ciutat.