“Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades. Té com a mínim un parell de feines cada dia, a a vegades tantes com sis o set, i sempre que ell i els seus companys entren en una altra casa es troben cara a cara amb les coses, amb les innombrables coses velles que hi han deixat les famílies que n’han marxat. Tots els absents han fugit apressats, avergonyits, confosos i és segur que els llocs on viuren ara (si és que n’han trobat cap i no es passen el dia al carrer) són més petits que les cases que han perdut. Cada casa és una història de fracàs -de fallida i impagament, de deute i execució hipotecària- i ell s’ha proposat documentar els últims rastres que queden d’aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d’aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides.”
Així comença Sunset Park, la nova novel·la de Paul Auster. Aquest primer paràgraf descriu perfectament què és Paul Auster com a novel·lista… i és també un punyent recordatori -a través d’aquestes cases buides i aquestes coses abandonades- de la crisi que no surt als titulars dels diaris.