Aquest són els meus llibres de 2022, bàsicament novetats, bàsicament ficció, bàsicament (de nou) veus femenines… però no només. Ah, que consti que no és un llistat dels ‘millors’ ni té cap voluntat d’exhaustivitat més enllà que resumeix d’alguna manera allò que durant aquests 365 dies més m’ha interpel·lat, entretingut, divertit i interessat en forma d’aquest màgic objecte tecnològic que no necessita carregar bateries.

Tots aquests llibres els he anat comentant també a Twitter i a Instagram amb l’etiqueta #llegits.

Menció al meu principal subministrador, la Saltamartí de Badalona, amb accéssit especial a la Mitja Mosca de la mateixa ciutat i a la Vitèl.lia de l’Escala, a l’Alt Empordà.

Vet aquí la llista, en principi situats amb un cert (i tanmateix reversible) ordre:

• No me’n recordo de res – Nora Ephron (L’Altra Editorial): Sota l’aparença de menor divertimento he trobat i gaudit un llibre d’aquells que no vols que s’acabin mai, una oda a la vida des de l’ocàs, ple de sana ironia i tendresa. Espectacular traducció de Carlota Gurt, plena de swing.
• Cuina o barbàrie – Maria Nicolau (Ara Llibres): un llibre inoblidable que està tan ben escrit, i explica tantes coses de qui som i hem estat, que salta de la prestatgeria de llibres de receptes a la de grans llibres de l’any. 
• Al llac. Maria Barbal (Columna): amb una prosa de virtuosa simplicitat… vet aquí una novel·lassa. El darrer llibre que llegeixo aquest 2022 i que és, sens dubte, un dels millors que he tingut entre les mans.
• ‘Ai, William!‘, de Liz Strout, publicada per Edicions 1984, tantes preguntes on mirar de trobar resposta. Fabulosa ‘segona part’, que diria que millora i tot ‘Em dic Lucy Barton’. “Jo tampoc no sé què pots fer. ¿Potser pots simplement gaudir del paisatge?”
• La princesa sou Vós – Blanca Llum Vidal (Club Editor): Un torrent de llengua imparable i absorbent en el qual no s’entén res, perquè de fet s’entén tot. M’ho he passat molt bé amb ‘La princesa sou Vós’ de la Blanca Llum vidal. Una autèntica joia! 
• Obra Maestra – Xoan Tallón (Anagrama): M’ha agradat (i m’ho he passat molt bé): retrat calidoscòpic; mig novel·la, mig assaig, mig reportatge; sobre la desaparició d’una escultura de Richard Serra (pesava 38 tones!), propietat del Museu Reina Sofia.
• Guilleries – Ferran Garcia (Les Males Herbes), majúscula obra q funciona també com un díptic amb Terres Mortes de Núria Biendicho. Amb tocs de gòtic, western a redós del ‘rei de l’avern’ (Goethe via Roger Mas). Al final, fora etiquetes, una novel·lassa. 
• Kennedyana, l’últim de Vicenç Pagès Jordà, és un llibre molt recomanable, que es llegeix ràpid, però que deixa un pòsit llarg, q convida a moltes reflexions. És en el fons és una reflexió també sobre el món d’avui, q d’alguna manera va començar aquell matí a Dallas.
• Més enllà del mite, l’home i els seus dies. L’excel·lent bio de Gabriel Ferrater parida per Jordi Amat convida a anar +enllà del poeta i el fet literari. Peces d’un puzzle intepel·lador i gens obvi. Com en el cas Quintà, reflexió de fons sb país i indústria cultural. 
• Mamut – Eva Baltasar (Club Editor): “No hi ha res meu, fora de mi.” Una road-movie direcció al final de tot (o era al principi?). Permagel, Boulder i ara Mamut… quin prodigiós tour de força, l’Eva Baltasar. I com s’arrapa en la memòria la cerca incansable de les dones dones q transiten la triologia!
• La trena de la meva àvia – Alina Bronsky (Les Hores): un llibre sobre el dol i viure sense por; complexa reflexió sobre les víctimes de les víctimes. I malgrat la duresa del tema: un text preciós, emotiu i amb un sentit de l’humor finíssim, addictiu.
• Els grans optimistes de Rebecca Makkai, un llibre poderosíssim sobre l’epidèmia de la Sida als vuitanta, al capdavall una guerra. Retrat humà, incisiu i molt commovedor, homenatge als que van deixar-hi la vida; i original reivindicació dels ‘guardians del record’.
• Brillo – Raven Leilani (Blackie Books): Una novel·la intensa, incòmoda i dura q, amb tot, deixa petja i moltes pistes x entendre q és ser avui dona jove negra als EUA. Desconcertant és, en aquest cas, un bon elogi. Un debut comentadíssim a les lletres anglosaxones. 
• Els nois de Hidden Valley Road de Robert Kolker (Editorial Periscopi), entre l’assaig, la novel·la i la biografia. Una mirada punyent i molt humana, gens previsible, a l’equizofrènia, el seu patiment, el seu tractament i la seva percepció social. 
• M’hi nego – Per Petterson (Club Editor): una aproximació subtil i fonda a la infància i les seves ferides. Tríptic de tres supervivents, que són també una mica nàufrags. 
• Les altures – Sebastià Portell (Edicions 62): sobre la vida i l’obra d’un maleït, l’escultor (i tantes altres coses) Ismael Smith. Una reflexió sobre Art, sistema cultural, fama, malaltia mental i compromís en unes mutants Barcelona, París i Nova York.
• Rellotge sense agulles – Carson McCullers (L’Altra Editorial): Magistral. Una escriptora clàssica i que l’Altra Editorial està recuperant i reivindicant amb rigor i encert. De nou una ‘miniatura’ gegantina. L’he disfrutat molt! 
• La veïna del costat – Yewande Omotoso (Editorial Les Hores), traduïda per Àfrica Rubiés. Molt interessant el retrat de dues dones, ben diferents, q al final de les seves vides es busquen i s’interroguen sobre felicitat, compromís i memòria en la Sud-àfrica postapartheid. 
• Love Song – Carlos Zanón (Ediciones Salamandra): Una novel·la urbana ben carregada de rock’n’roll. Més enllà de les moltes cites i referències que conté, una obra molt personal en forma d’una impossible road-movie sobre l’amistat, la malaltia, el pas del temps i la imperfecta perfecció del pop.
• Reunió – Natasha Brown (L’Altra Editorial): “Vincla els ossos fins que s’estellin i es trenquin i acabis encaixant.” Una novel-la curta però original i molt punyent. Ajuda a veure (enfocar, al capdavall) el món més enllà dels privilegis de classe, gènere i raça.
• La Vila Perduda – Max Gross (Edicions Periscopi): La vila del títol segurament no està tan perduda… en realitat és un exercici ben estimulant trobar en aquesta sàtira més humana que cínica reflexos del nostre dia a dia. Boníssima traducció de Ferran Ràfols. 
• L’instant abans de l’impacte – Glòria de Castro (Edicions Periscopi): tractat antropològic d’urgència sb un món petit –però q m’és proper–. De Peter Pans, d’expectatives impossibles i del màrqueting de la buidor. I de persones imperfectes q busquen (i troben) +enllà de l’impacte. 
• Divorci i aventura – Leticia Asenjo (Segona Perifèria): segon títol de la nova editorial Segona Perifèria, una novel·la que podria ser una d’aquelles comèdies made in Sundance, plena de complicitats i humor, i que va subvertint els tòpics amb els que juga.
• La Presidenta – Alicia Giménez Bartlett (Alfaguara): no ha complert expectatives (se m’ha fet inevitable no pensar com haurien abordat el tema F.Torrent o R.Chirbes). Tanmateix, llegidor, interessant i amb ganxo potencial si l’autora manté les inspectores Miralles.

Llibres que he llegit aquest any i que també m’han agradat tot i no ser novetats: 

• M’he estrenat amb la Natalia Ginzburg i la seva darrera novel·la, La ciutat i la casa, publicada per Club Editor el 2017. Un diàleg epístolar q descriu amb detall, intenció i sensibilitat un retaule ric de relacions humanes. Un món petit, q l’autora fa gegantí. 
• Passen a #llegits les prop de 600 pàgines de la magna El primer emperador i la reina lluna, de Jordi Cussà, publicada per Comanegra, una novel·la-novel·la, viva, emocionant, lliure i poètica. Plena també de lliçons polítiques q ressonen des d’un món q era fa més de 2.000 anys.
• Complement indispensable al Món d’ahir i els Moments estelars de la humanitat, Els dietaris d’Stefan Zweig, fantàsticament editats x Quaderns Crema, obren una nova mirada (ben actual!) a l’humanisme de l’autor, amb la mateixa capacitat de fer-nos pensar i emocionar. “En aquests Dietaris ‘sentim’ com avançava el sectarisme i la raó fanàtica i anava acorralant i flagel·lant aquest escriptor humanista que intentava crear ‘contra el seu temps’ una obra sublim de tolerància i comprensió.” Del prefaci de Mauricio Wiesehthal.
• La història d’en Shuggie Bain, de Douglas Stuart, una novel·la duríssima. Cru retrat de la pobresa en l’Escòcia dels 80’s; mirada amb lupa a l’impacte de Thacher sb l’economia i el benestar, amb focus a les víctimes més vulnerables, els infants, i tanmateix lluitadors. 
• El señor Wilder y yo de Jonathan Coe és més q una novel·la cinèfila, q tb; és una història divertida i commovedora q ens fa l’ullet des d’aquell moment de la vida en q els trucs perden efecte i, tanmateix, encara pots dir amb elegància: un altre martini, si us plau!
• “Deu ser així com la majoria de nosaltres ens les empesquem per tirar endavant en el món, mig coneixent, mig sense conèixer…” Addictiva veu narrativa, la de Lucy Barton (Edicions 1984), al voltant de la qual es dibuixen grans personatges. Fan de Liz Strout.
• “El temps no és res en un moment com aquest.” L’accidental (publicada fa quatre anys per Raig Verd) m’ha funcionat com una mena de pròleg del quartet estacional d’Ali Smith: una novel·la incòmoda i juganera sobre una família, que podria ser la teva, o la meva, avui.
• L’Imperi del dolor de Patrick Radden Keefe (Editorial Periscopi) és un reportatge de gran format (700 pàgines!) q va més enllà d’una ‘biografia’ a la dinastia Sackler o del retrat de l’epidèmia d’addicció als opioides. És un retrat cru i precís a l’avarícia com a motor capitalista.