Odissea, d’Homer (La casa dels clàssics, 2026 | Traducció de Pau Sabaté). Va començar com un desafiament estiuenc autoimposat i ha acabat en forma d’autoregal. No ha estat fàcil, però la prodigiosa traducció de Pau Sabaté ha estat el millor aliat, com també l’imperdible pròleg de Roger Aluja i l’epíleg de Dolors Miquel (que recomanaria llegir abans, no després). Estic molt content de la lectura –i no només per poder dir la meva sobre la pel·li del Nolan, que encara no he vist– sinó per completar una peça en un puzle del qual no era molt conscient que necessitava acabar. Després de llegir aquest monument, entens moltes referències, i aprens a gaudir d’una lectura, i una llengua, que requereix més temps i més esforç, però que dona claus i obre algunes finestres. La lluita d’Odisseu per tornar –mai content, enlloc–, en un món que s’enfonsa i en el qual l’èpica i l’honor se substitueixen per ardits i astúcies (la primera expressió de Carles Riba, la segona de Pau Sabaté), i en la qual la violència física i de classe és extrema… ressonen en el món d’avui. Odisseu és un heroi força políticament incorrecte (egoista, inconstant, envejós i irat) però també té a les mans alguns miralls on veure’s i entendre’s una mica. L’estiu que ve intentaré l’Ilíada… i pel camí miraré d’estirar el fil de la lectura de Penèlope (quin gran personatge!) que va fer Margaret Atwood (reivindicada per Dolors Miquel).

“No em deixis sense plorar ni enterrar, i no m’abandonis,
que no em converteixi en una raó perquè els déus se t’airin;
crema’m en una pira amb les armes que encara són meves
i alça’m un túmul a prop de les aigües canoses, el túmul
d’un home infeliç, perquè els que vindran també sentin parlar-ne.
Fes tot això i clava a la tomba el rem que tenia
quan era viu i estava als meus companys de barcada.”

“Aquells tenen pressa per fer el casament; jo els filo enganyifes.
I la primera va ser que un déu em va dar la pensada
d’alçar un gran teler i posar-me a teixir aquí a casa una tela
fina i molt llarga i molt ampla, i els vaig dir de seguida:
«Nois que em sou pretendents, ara ja que Odiseu no és en vida,
per molt que friseu per casar-vos amb mi, espereu fins que acabi
aquest mantell, que no se’m malgastin els fils endebades,
per fer de mortalla a l’heroi Laertes, per quan se l’emporti
pres el destí funest de la mort de llargues dolences,
no sigui que entre la gent cap aquea em bescanti indignada
si ell que tenia tant jeu mort sense tela que el tapi.»
Així vaig parlar i els vaig convencer el cor homenívol.
Llavors de dia teixia aquella tela tan grossa
però de nits la desfeia, a la claror de les torxes.
Tres anys no es van adonar de l’engany i es deixaven convèncer,
però en arribar el quart any, quan la primavera venia
i els mesos passaven i d’allò ja en feia molts dies,
per les esclaves, aquestes gosses que res no respecten,
van enxampar-me i ja et pots imaginar la cridòria.
A contracor i a la força, dones, vaig haver d’acabar-la.
Ara no em puc escapar de casar-me ni trobo cap altra
astúcia que se m’acudeixi. Els pares no paren de dir-me
que em casi, el fill pateix perquè els pretendents se li mengen
els béns i ho sap, perquè ja és un home que pot fer-se càrrec
de tot el que hi ha al seu casal, i Zeus n’hi dona la glòria.”

“dels nobles companys que s’havia menjat perquè no els compadia;
i com va arribar al palau d’Èol, que tan benvolent va acollir-lo
i el va enviar a casa, però retornar a la terra dels pares
no era el seu destí i se’l va tornar a endur una tempesta
pel mar obert ple de peixos enmig de gemecs i de queixes;
i com després va arribar a Portallunya, al país dels lestrigons,
que van destrossar-li les naus i els companys de bones gamberres,
tots, i només va escapar-se’n ell amb la seva nau negra.
També li va explicar l’arteria i les trampes de Circe
i com va fer cap i va entrar a la casa llòbrega d’Hades,
per anar a fer una consulta a l’alé de Tirèsias de Tebes,
anant-hi amb la nau de molts bancs, i tots els companys hi va veure,
a més de la mare, que el va parir i de menut va criar-lo;
i com va sentir les sirenes cantar amb una veu que no es cansa,
i com va arribar a les Roques Errants i a l’horrible Caribdis
i a Escil·la, que els homes no n’han fugit mai sense perdre-hi cap vida;
i com després van matar les vaques del Sol, els seus homes;
i com va tirar-li a la nau rabent un llamp que fumava
Zeus que retrona allà dalt, i els nobles companys van morir-hi
tots, però ell va salvar-se d’aquella mort tan dolenta;
i com va fer cap a l’illa d’Ogígia i la nimfa Calipso,
que el va retenir molt de temps, anhelant perquè fos el seu home,
en una cova balmada i en va tenir cura, i li deia
que ella el faria per sempre lliure de mort i vellesa,
el cor dins del pit, però, no va poder-l’hi convèncer;
i com va arribar amb molts esforços fins al país dels feacis,
que li van fer de tot cor, com si fos un déu, moltes honres
i van enviar-lo amb una nau a la terra dels pares
després de donar-li bronze i també un munt d’or i de roba.
Això va ser el darrer que va dir, perquè el son va assaltar-lo
desfent-li el cos i desfent-li els neguits que tenia per dintre.
Llavors va pensar una altra cosa Atena d’ulls de xibeca:
quan cor endins es va imaginar que Odiseu ja devia
haver xalat prou de dormir i de fer l’amor amb la dona,
des dels corrents d’oceà va fer llevar-se l’Aurora.”