Relíquia de Pol Guasch (Anagrama, 2025). No és fàcil llegir una novel·la com aquesta, centrada en el suïcidi del pare de l’autor, i escrita a cor obert, a l’estil directe, poètic, quasi hipnòtic (adjectiu que robo a Colm Tóibín) d’un dels escriptors més singulars de les nostres lletres. És una crònica familiar escrita amb una delicadesa desarmadora i també, en part, una novel·la de creixement, a partir del suïcidi sense ‘carta de comiat’ d’un pare present i absent. D’alguna manera, i això m’ha agradat especialment, és també un aparador de ‘personatges’, en Pol Guasch aconsegueix equilibrar la novel·la aprofundint, administrant misteri, distància i intimitat, pare, mare, germans i altres parents, al capdavall molt més que mers comparses de la primera persona. Molt interessant, a més, l’exercici literari de recollir cartes de comiat d’altres escriptors i artistes que es van suïcidar.
“He condemnat la nostra història a la mirada dels altres. A un jurat popular que desconec. Però no vull que em redimeixin. No busco el seu consol. No m’importa el seu judici. La veritat no es troba en aquest llibre, perquè la veritat no és enlloc. La ficció ja no em cobreix les espatlles i tu no ets aquí, avui, per protegir-me. Amb la mà abrasada, escric.”
“Jo murmurava el DNI pel carrer, complint la promesa de no oblidar-lo. Ho voldria afegir a l’autòpsia, tot això. Escriure que rere del nom s’hi amaga una història, i que cada història és la memòria que algú altre recorda. I que ara el teu nom és sols un crit en una vall perduda.”
“Aleshores provava de recuperar algú que existia, però que no hi era: et contemplava. Ara et fixo, quan escric: no existeixes, però hi ets. L’escriptura substitueix la memòria i ocupa l’espai físic que omplies abans.”
“Matar-se, en canvi, deu ser la millor forma d’assegurar-se que els vius no t’oblidaran fàcilment. M’ha costat enfadar-me, perquè enfadar-me era també una manera de no deixar-te anar i l’únic que desitjava era oblidar-te. Hauria agraït una nota. Una nota entre les mans, damunt la cadira, on fos, una nota i sols una frase escrita: «Fill, prova d’oblidar-me». Que tu beneïssis la desmemòria. És cert, però, que de vegades no hi ha frases finals per tancar res, per acabar, que de vegades no hi ha paraules encertades per fugir.”
“Aleshores, els vius el recordem amb nostàlgia. Decidim oblidar les caigudes, les mirades furioses, els dies en què no el reconeixíem i esculpim un mausoleu de marbre d’una bellesa impecable on gravem el seu nom i una frase, a sota, que sentencia: «No el jutgeu amb la duresa amb què ho vam fer nosaltres». Erigim un heroi, una declaració d’amor. El perdonem per perdonar-nos a nosaltres: no volem recordar que també ens vam equivocar. Que érem els únics que el podíem salvar, i no ho vam fer.”