Un dia vaig escoltar algú que deia que el millor dels museus eren les seves botigues, compendi frívol i alegre de petits objectes de gust indiscutible i utilitat incerta (a vegades és al revés), exhaustiu recull de llibres estranys i únics, crida a la conspiració secreta; vegeu, tipografies excèntriques i fotografia desenfocades confabulant-se per atrapar l’esperit de totes les grandiloqüències: la crisi de l’identitat en el graffitti, el no-lloc en els aeroports, la fractura del coneixement en els suburbis, etcètera. Una joieria? Més aviat un bulliciós mercat. Aquí els objectes, tan plens d’intenció, criden el seu missatge. Joc, ironia, autoreferència, denúncia: una postal kitsch, un obridor d’ampolles disfressat de clau, un ninot de vudú amb forma de PC. Quin cansament! Bé, res, pensava en això l’altre dia mentre fotografiava l’espectacular aparador de la botiga-llibreria del MACBA des de la plaça dels Àngels. Des de l’altra banda del vidre tot semblava sumit en un curiós silenci.
