París, l’últim film de Cédric Kaplisch, és una història coral sobre les segones o terceres madureses i com a tal funciona. Sense sortir-se gaire del guió, amb un pols ferm i amb l’ajut 100% garantia de Juliete Binoche, que sempre està bé, la dona. Segones o terceres madureses? Sí. La cerca de la parella ja no és el ritus de pas de l’adolescència a l’edat adulta; ara és l’habilitat que tenim per reexplicar-nos i mostrar-nos més o menys satisfets amb el relat destil·lat. I després tornar a començar, quan ja no podem confiar en cap elixir de la joventut. Això és París, un manual pràctic de gent que a mig camí ha de confrontar-se a les preguntes més difícils: i ara, què faré de la meva vida? És ben encertat, el títol. Potser és el millor de la pel·lícula. Kaplisch no escull el nom de la capital de França per presentar-nos cap publireportatge del tipus ‘descobreix París aquesta tardor’. De fet, l’argument podia desenvolupar-se en qualsevol ciutat del món, però és una troballa que, precisament, es desenvolupi a París. Perquè París du el títol de ‘ciutat de l’amor’, i aquest és un mite que –com tots els mites– convé remirar-nos de tant en tant. I és bonic veure’l com si fos la primera vegada a través de les mirades cansades, de la roba arrugada, dels vinils ratllats.