[Article publicat al Línia el dilluns 3 d’octubre]

En el primer mandat del govern del PP a Badalona es va practicar una estratègia urbana de problematització de l’espai públic. Tota una paradoxa, perquè allò que es propagava arreu i amb una certa complicitat veïnal era precisament el contrari. A Badalona es van convertir en sospitosos tots els espais que tinguessin un component comunitari. Un càlcul ben cínic per afavorir una resposta política que, més enllà de l’epidermis de l’aparent ràpida solució, va servir (i serveix) de ben poc. Eliminar els bancs on seure d’una plaça era la manera d’acabar amb el soroll d’aquell grup de joves que havien convertit l’espai en lloc de trobada en els llargs vespres d’estiu. Tancar l’aixeta de les fonts era la manera d’allunyar les persones amb dificultats per accedir a l’aigua corrent. Solució o trasllat del problema?

Badalona, en això també, feia punts de nou com a pionera de l’urbanisme hostil que, poc temps després, es practicaria contra les persones sense llar –per cert, avui ben vigent en ciutats de tot pelatge polític.

Cap d’aquestes preteses solucions serveix per a gaire res més que per traslladar o agreujar el problema. Un mal diagnòstic mai és un bon presagi. El problema no és el banc ni la font en si mateixos, ni el portal on aquella persona sense llar planta el Continue reading →