La casa on viu Boris Yellnikoff és una mena de ‘cova’, un habitacle informal, segurament un antic magatzem reconvertit, al qual sembla que s’hagi d’entrar per l’esquena, mitjançant una llòbgrega escala. Diu molt, això. L’esquerp Yellnikoff, protagonista de Whaterver works, l’última pel·lícula de Woody Allen, està enfadat amb el món. Només somriu, l’home, davant dels vells musicals de Hollywood, quan el cliché funcionava (es defensa, ell): ‘ningú fa cançons com es feien abans’, diu Boris a Melody (Evan Rachel Wood), la seva Myfair lady, versió redneck. Allen fa reflectir en el seu protagonista, esplèndidament interpretat per Larry Page, la perplexitat convertida en mal humor de l’urbanita del segle XXI. Dir que ‘ningú fa cançons com es feien abans’ és una forma de dir que ‘ningú entén res’, que ‘tot és un desastre’, que ‘res val la pena’. Però és així? És això el que Allen ens vol explicar? ‘Whatever works’ no és una hipòtesi per aconseguir la felicitat, és una fórmula màgica. Si la cosa funciona, no ho toquis, creua els dits, disfruta… Perquè, sí, a vegades la ‘cosa’ funciona! Cal acceptar, però, que la felicitat no ha de ser versemblant. ‘Whatever Works’ acaba girant com un mitjó les teories del vell Yellnikoff. El film és un esclat d’optimisme irracionalment vital, una declaració generosa i sorprenent perquè sorgeix de la ploma d’un artista encarant el tram final de la seva obra. A través de Boris Yellnikoff, Allen practica una mena d’optimisme nihilista, d’horitzó curt, però netament universal. Viu al dia.
La felicitat ha de ser versemblant?
2