Hi ha pel·lícules disfressades d’altres pel·lícules. Amaguen la mirada, dissimulen la veu, s’aixequen el coll de la camisa, es canvien la clenxa de lloc. Però no hi ha res a fer. El ‘déja vu’ no deixa petja. El record d’aquestes pel·lícules acaba sent un paper rebregat trobat, setmanes després del seu visionat, en la butxaca interior d’una jaqueta. Un es mira la capçalera del full; on podem llegir Verdi, Renoir o Icaria (tan se val); i es veu confrontat al terror dels aficionats al cinema: la volatilitat de la memòria fílmica. Per això és tan important guardar aquests paperots que, per sorpresa, reivindicaran un temps després, –sigui una setmana, un parell de mesos, o la següent temporada–, els cinc minuts de fama dels films que es dilueixen en la nostra memòria. Això m’ha passat amb Public Enemies (Enemigos Públicos), l’avorrida i prescindible pel·lícula de Michael Mann, una pel·lícula que, en realitat, ja havia vist diverses vegades abans de veure-la per primera vegada. Dana Stevens, la periodista d’Slate, li dedica una frase demolidora: “It’s like spending an afternoon–a long one–at a beautifully lit wax-museum display inspired by earlier gangster movies” (és com passar una llarga tarda davant d’una recreació d’una pel·lícula de gàngsters feta per un museu de cera). Una figura de cera, el full oblidat en la jaqueta. Un mal final per una pel·lícula.