‘Amada’ de Toni Morrison (Segona Perifèria, 2026): És un llibre de punt i a part. Arribo tard a una obra que ha canviat moltes vides (perquè ofereix, ras i curt, una manera diferent de mirar el món). Immersió d’alta intensitat emocional en l’horror vergonyós de l’esclavitud als EUA en un relat que combina el que sembla impossible (brilla en aquest cas la traducció d’Ester Tallada): una prosa crua, dura i també precisa, amb una poètica bella, que reforça una de les grans troballes de Toni Morrison; la de fer gran literatura, tot homenatjant les històries orals, els mites i llegendes que viuen en tota comunitat, el poder del somni i el malson i finalment el de la literatura com a capital col·lectiu. Gràcies, Segona Perifèria per portar-la al català.
El llibre, en el fons una història de ‘fantasmes’, requereix atenció i concentració, el fil narratiu aquí és complex i fa algunes ziga-zagues, però és aquesta complexitat desbordant i quasi lírica (en molts moments) la que regala les millors pàgines.
“Finalment demanava que les dones vinguessin a ella. «Ploreu», els deia. «Pels vius i pels morts. Ploreu i prou». I sense amagar-se els ulls, les dones es deixaven anar.
Començava així: nens que reien, homes que ballaven, dones que ploraven, i llavors tot es barrejava. Les dones paraven de plorar i ballaven; els homes seien i ploraven; els nens ballaven, les dones reien, els nens ploraven fins que, esgotats i escruixits, quedaven tots estesos per la Clariana, amarats de suor i esbufegant. En el silenci que seguia, la Baby Suggs, la santa, els oferia aquell seu cor grandíssim.
No els deia que fessin endreça de la seva vida ni que deixessin de pecar. No els deia que fossin beneïts entre tots els éssers de la terra, ni que fossin els humils que l’havien de posseir ni els purs que en mereixien la glòria.
Els deia que l’única mercè que obtindrien seria la que fossin capaços d’imaginar-se. Que, si no la sabien veure, no l’aconseguirien.
«Aquí mateix», deia, «aquí en aquest lloc som carn; carn que plora, que riu; carn que balla descalça a l’herba. Estimeu-la. Estimeu-la molt. Allà baix no l’estima ningú, la vostra carn. La menyspreen. No estimen els vostres ulls; els hi faltaria temps per buidà-us-els. Ni estimen la pell que us cobreix l’esquena. Allà baix us l’escorxen. I oh, poble meu, les vostres mans no se les estimen. Se’n serveixen i prou, les lliguen, les estrenyen, us les tallen i us les deixen buides. Estimeu-me-les les mans! Estimeu-les. Aixequeu les mans i beseu-les. Serviu-en per tocar els altres, fregueu-les, acaricieu-s-hi la cara perquè la vostra cara tampoc l’estimen. Sou vosaltres que us l’heu d’estimar, vosaltres!”
“Els blancs es pensaven que, per molta educació i molt bones maneres que tinguessin, a sota de la pell negra sempre hi havia una jungla: ràpids d’aigües innavegables, babuïns gronxant-se per les branques vinga xisclar, serps endormiscades, genives vermelles a punt per xuclar-los aquella sang blanca tan dolceta. En certa manera, va pensar, tenien raó. Com més s’escarrassaven la gentdecolor provant de convence’ls fins a quin punt eren manyacs, intel·ligents i afectuosos, fins a quin punt eren humans; com més s’hi mataven per fer entendre als blancs una cosa que per als negres era irrefutable, més frondosa i embrollada es tornava la jungla. Però aquella jungla no eren els negres que l’havien portat fins a aquell lloc des de l’altre lloc d’on venien (el de la vida suportable). Aquella era la jungla que els blancs els havien plantat a dintre. Una jungla que creixia. Que s’escampava. Que els penetrava la vida de cap a cap i més enllà, que s’escampava fins a envair els blancs que l’havien sembrat. I aquests els abastava a tots. Els feia canviar i els transfigurava. Els tornava sanguinaris, idiotes, els feia pitjors del que ells mateixos haurien volgut ser, de tanta por que els feia la jungla que ells mateixos havien creat.”
“Tant si és un infant com un adult que hi fica el peu, la petjada encaixarà. En retirar-ne el peu, la petjada fuig altra vegada com si per allà no hi hagués passat ningú.
De mica en mica tots els rastres desapareixen, i el que s’oblida no són només les petjades, sinó també l’aigua i el que hi ha a sota. La resta són tot fenòmens del temps. No l’alenada dels oblidats i desapareguts, sinó el vent pels ràfecs de les teulades o el gel de primavera que es fon massa de pressa.”