El Japó que no sorprèn

cartelAlgunes crítiques de cinema van acompanyades d’una disculpa. I sinó d’una disculpa, sí almenys d’una justificació. L’altre dia, al sortir de veure El mapa de los sonidos de Tokyo, d’Isabel Coixet, vaig publicar un breu apunt al meu twitter i al meu Facebook. ‘Sempre recordo massa tard com em costen les pel·lícules de la Coixet’. L’apunt era una forma elegant de dir que no m’havia agradat la pel·lícula, era una mena de disculpa. Però no només això, era també una forma d’explicar –també a la meva acompanyant, especialment a la meva acompanyant– una determinada predisposició, o una determinada ‘mala’ predisposició. Les pel·lícules de la Coixet em costen, sí, per tots els arguments habituals entre els seus escèptics (sóc un cas típic, en això): que si la petja de la publicitat en les imatges, que si l’afectació en els títols, que si l’ambició dispersa dels seus arguments. I arribats a aquest punt, hom potser esperaria un educat: ‘El mapa de los sonidos de Tokyo’ és una pel·lícula d’Isabel Coixet, per bé i per mal.

Però no. Perquè les pel·lícules de la brillant directora catalana sempre m’han interessat, malgrat tot.

Totes menys aquest ‘viatge’ al cor del Japó, encarcarada història d'”amor foux”, que m’ha recordat més als textos de ‘Lonely Planet’ que a la serena bellesa de Yasujiro Ozu, que a la torbadora mirada de Takeshi Kitano. He vist, en el film, un Japó previsible, el Japó que imaginen els meus ulls, els ulls d’un occidental. La pel·lícula no m’ha incomodat (com aconsegueix Mishima en la seva obra) ni m’ha encuriosit (com em passa en les de Murakami). És clar que la Coixet no en té la culpa, de no ser japonesa. Però per això em va semblar més apropiat el que va fer Sofia Coppola a Lost in Translation: convertir el Japó en el paisatge incomprensible, la frívola anècdota, el fred decorat en el cor del viatger. Reconeixia així, la Coppola, que tampoc és japonesa, que s’havia perdut en l’intent, que s’havia perdut en la traducció.

El setembre és com el dilluns

El setembre sempre m’ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies si arribaves tard a casa. La tardor arriba antipàtica amb una lleu sensació de culpabilitat, el setembre és una mica com un dilluns.

Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:

“Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan
hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.

Entonces yo me afeito con cuidado
pongo una de mis caras más miserables
guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social.”

I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s’encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix ‘un par de Alka-Seltzer en el bolsillo’.

Preneu nota: això és el Blog Day 2009

Blog Day 2009

Avui 31 d’agost és el Blog Day: aquests són els meus cinc blogs recomanats segons les normes de participació d’aquest esdeveniment mundial. Hi ha tants blogs interessants… però he hagut d’acotar la meva selecció a cinc. He decidit enllaçar a blogs amics que es mouen a la xarxa amb discreció (bé que amb eloqüent qualitat) i que, per tant, potser no coneixeu. Si el Dia del Blog és la gran festa de la blogosfera jo, avui, em permeto venir acompanyat d’alguns amics. Crec que us agradaran.

La parella i l’artifici

4440_101349112808_101348762808_1875773_1709880_nTotes les pel·lícules tenen aquell moment definitori. Pots aïllar una línia de diàleg, pots capturar una sola seqüència. Només cal que, després, la presentis en format solista. Si has sabut ‘caçar’ el moment, només amb quatre paraules, o amb uns pocs segons, pots sintetitzar tot un llargmetratge. V.O.S, la pel·lícula de Cesc Gay que encara es pot veure a les cartelleres de la ciutat –un símptoma saludable que no ens hauria de passar per alt– té aquest moment quan els dos protagonistes d’aquesta pel·lícula dins d’una pel·lícula es pregunten sobre com ha d’acabar el film. La discussió es mou hàbilment en l’artifici propiciat per un guió que juga a barrejar constantment la ficció i la no ficció. Com ha d’acabar, doncs, la pel·lícula? Com ha d’acabar, per tant, la seva història? Els dos personatges van discutint: és pertinent un final feliç, bé que trampós i no molt fidedigne? O cal restar fidel a la veritat, l’aspra veritat?

Cesc Gay, que es basa en l’excel·lent text de Carol López, aborda amb lucidesa les relacions de parella perquè ens n’il·lumina les tramoies. La ficció, –la pel·lícula, en el cas que ens ocupa–, és un artifici. Però la societat també és un artifici, perquè el joc d’expectatives i interessos se sustenta en una complexa estructura de convencions i pactes –n’hi diguem feina, amistat, parella…–. Per tant, quan els dos personatges es pregunten per la manera com acabarà la pel·lícula, estan definint com és la seva relació, com és per a ells i com és per als altres. I això és una cosa que, de forma més subtil, o en tot cas menys conscient, tots fem en moltes ocasions. El director torna a demostrar l’habilitat per parlar-nos de coses importants, aquest cop servint-se de la carícia efervescent (però no naïf) de la bona comèdia romàntica.

Les dones que miren rera una finestra

Dones que miren

Hi ha dones que miren rera una finestra perquè mirar la ciutat, protegides rera el vel d’una cortina, és millor que mirar un riu, o fins i tot que mirar el mar. En tot cas, és millor que mirar els ocells saltant de branca en branca, millor que mirar el gat que s’apropa amb silent tensió a la seva presa, amb la panxa tocant a terra. És millor que la tele (segur!) i és millor que mirar les taques inextrincables d’una vall quan la nit comença a arribar. És millor que mirar la barca quan arriba el port, és millor que mirar l’avió quan aixeca el vol i la gran màquina alada sembla la millor promesa. És millor que tot això perquè és tot això a la vegada. Hi ha dones que miren rera una finestra, perquè ja són grans, i els costa sortir de casa. La noia que les cuida les apropa al finestral amb la cadira de rodes i aparta una miqueta la tela de les cortines. Els deixa un got amb aigua fresca damunt la tauleta, al costat de les pastilles. I elles miren i miren. Miren sense mirar, que a vegades és la millor manera de mirar. I descobreixen, aquestes àvies immòbils rera el vidre de la finestra, que la ciutat és un riu imparable, i que és com el mar, que mai s’acaba. Descobreixen, sense dir res, guardant el secret per a elles i la gent com elles, l’ocell que no es decideix, i les urpes del gat depredador, tot persuassió, tot perill. Descobreixen, igualment, que, de lluny estant, la ciutat és com la vall, plena d’ombres i intrigues, i que les persones hi arriben com la barqueta que busca refugi rera l’espigó del port, i que les persones en marxen en grans avions, les enormes masses de ferro que, contra tot pronòstic, i amb molt d’esforç, els homes i les dones d’aquest món hem aconseguit fer volar.