Aquests són alguns dels discos que més he escoltat aquest 2025. No és un rànquing, és una relació més o menys endreçada en el qual no he gosat posar números. L’exercici de jerarquitzar se’m fa difícil perquè tinc la sensació que cada dia podria posar una llista diferent. Sí que és veritat, però, que hi ha un cert ordre de més a menys. Espero que us desperti una mica de curiositat i que us aventureu tastant algun d’aquests fabulosos àlbums.

• Who Believes In Angels? | Elton John i Brandi Carlile (Interescope, 2025): És molt més que una operació comercial. Intens, sincer, amb moments de gran força; un àlbum que és una aposta remarcable en les seves carreres. Un tresor inesperat i un dels discos que més he gaudit aquest any!
• Sinister Grit | Panda Bear (Domino Records, 2025): Pop preciosista, psicodèlic amb el punt just d’abstracció i que a mi em recorda, feliçment, els Beach Boys més experimentals. 
• Glory | Perfume Genius (Matador, 2025): Produït per Blake Mills. A mi m’hi ressonen ecos de REM, Elliott Smith i Smiths (per si a algú li orienten les referències). 
• More | Pulp (Rough Trade, 2025): Un senyor àlbum, rotund, sincer, intel·ligent i a qui senten la mar de bé les arrugues. I com sempre passa amb en Jarvis Cocker és un disc que també es pot llegir. 
• Lux | Rosalía (Columbia, 2025): No cal entrar en la sobreinterpretació (desmadradíssima) per concloure: quin GRAN disc de pop! Intenció i caràcter, punteria melòdica i el punto just de provocació i sentit comercial. La versió física conté temes que no estan en digital. 
• Who is the sky? | David Byrne (Matador, 2025): O com escapar d’un món de m… dins d’un espiral de colors (i bona música), de la mà del sempre fiable David Byrne. Producció espectacular i moltes ganes de veure el xou de l’exTalking Heads en directe. 
• Remembering Now | Van Morrison (Exile, 2025): És gran disc, que recupera el millor Van Morrison, ara que, per fi, sembla haver superat la seva febrada conspiranoica. És un disc llarg, molt gaudible, però que requereix una mica de distància i paciència per captar-ne la profunditat. 
• Sad and beautiful world | Mavis Staples (Anti, 2025): Té 86 anys i ha fet un dels discos més punyents (i potser necessaris de l’any). Va ser referent dels drets civils i avui signa un àlbum de covers conduït poderosament i amb tota la intenció política. Necessari. 
• Don’t call me baby | Sabine McCalla (Gar Hole Records, 2025): “New Orleans is a character! She always inspires me to write her love letters!.” Doncs això és un dels grans discos de l’any. (T’agradarà en especial @jordimunozm, hi trobaràs una mica de l’Erykah B). 
• Vigília | Anna Andreu (Hiddentrackbcn, 2025): Un disc preciós i valent, per damunt de la mitjana. 

Altres novetats escoltades:

• Scratch It | U.S. Girls (4AD, 2025): Meg Ramy torna a canviar de banda d’acompanyament i d’envoltori sonor. Un àlbum més orgànic, més ‘americana’… però amb les mateixes bones cançons i la personalíssima mirada sobre el món d’avui de sempre.
• I quit | Haim (Polydor, 2025): La convincent i desafiant personalitat de les californianes es manté aquí, en una producció més orgànica, un plantejament literari ambivalent i, llàstima, una durada excessiva que desenfoca el (bon) disc. 
• Hangover Terrace | Ron Sexsmith (Cooking Vinyl, 2025): No és res nou, però vet aquí el millor elogi que es pot fer a un autor que no falla i que és sempre exemple de bon gust, criteri i emoció. 
• Flying with angels | Suzanne Vega (Cooking Vinyl, 2025): al capdavall, la Vega ha estat una gran explicadora d’històries i aquest disc és un recordatori de com manté aquest art en perfecte estat. Hi ha alguns tresors que roben cors, com Galway.
• Owls, Omens and Oracles | Valerie June (Concord, 2025): És un àlbum que pica l’ullet amb una alta dosi d’optimisme i vitalitat, quasi revolucionària contra els temps que corren. Hi ha poques veus com la d’aquesta dona. La producció d’M. Ward és TOP, a més. 
• Eril Eril Eril | Joan Pons aka @petitdecaleril (@bankrobberbcn, 2025): Un disc bressolat per les guitarres en una proposta ben destil·lada que combina amb intel·ligència (i no és fàcil) serenitat i frescor. El packaging de l’àlbum és preciós (per cert).
• Do It Afraid | Yaya Bey (Drink Sum Wtr, 2025): En mode ‘fusió’. Va del soul al jazz, passant pel hip hop, el club, el dancehall o el soca. Execució impecable i tota la seva personalitat en les lletres. La Bey no és una estratègia de màrqueting.
• The life of a showgirl | Taylor Swift (Republic Records, 2025): La veritat, s’hi agraeix la contenció (40 minuts!) i falta de pretensions (12 cançons directes de soft-pop, banyades per una elegant electrònica). Pont, reeixit només en part, amb ‘1989’ i ‘Lover’. 
• Is | My Morning Jacket (ATO, 2025): És un intent comprensible, però personalment penso que no reeixit, de posar al dia la seva fórmula de rock americà. Una producció un pèl plana per a un conjunt de (això sí) bones cançons. En directe guanyarà, segur. 
• End of the Middle | Richard Dawson (Domino, 2025): Tota una troballa per als amants del rock (aquí en una continguda i delicada versió folk) amb més ambició literària. Un disc per a l’#escoltats que també podria anar al #llegits. 

Discos als quals em falta una mica de perspectiva per a la valoració:

• Double infinity – Big Thief (4AD, 2025)
• Twilight Override – Jeff Tweedy (dBM, 2025)
• Baby – Dijon (WB, 2025)
• Getting Killed – Geese (Partisan, 2025)

Discos gaudits digitalment (a Tidal): 

• Returning to myself – Brandi Carlile (Interescope, 2025)
• Hard headed woman – Margo Price (Loma, 2025)
• Armaggedon in a summer dress – Sunny War (New West, 2025)
• The universe smiles upon you ii – Khruangbin (Demandee, 2025)