Preguntes incòmodes

A qui votarà aquest senyor el 28N? Pregunta (segurament) incòmoda a partir d’una foto de Xavier Miserachs. “Immigrant venint de l’Estació de França”. 1962. Vist al Museu Abelló de Mollet, dins l’exposició “Nova Avantguarda, fotografia catalana dels anys 50 i 60”.

* Fa uns dies, El Temps va publicar un esplèndid reportatge sobre l’ofensiva del PP a Catalunya, utilitzant Badalona. Conté una entrevista amb Enric Juliana. La podeu descarregar aquí.

Això s’acaba!

“Tothom sap que Martí era un soldat imperial romà, procedent d’Hongria, que a l’entrada de la ciutat d’Amiens va partir la seva capa en dues parts per abrigar un rodamón. Com que va fer malbé una propietat imperial, el van castigar a estar lligat nu a la intempèrie. Llavors Déu, el Cel, la Natura, qui sigui, va voler que aquells fossin uns dies càlids. Alerta, però, que l’estiuet de Sant Martí no és vertader si abans no ha fet fred intens (alguns posen de condició com a mínim una gelada). És un temps d’or, perquè és un parèntesi i un avís: això s’acaba!” Descobreixo fent una cerca sobre l’Estiuet de Sant Martí, el blog de Ramon Erra, a Vilaweb/Enderrock, del qual he capturat aquestes breus línies. La foto és meva, això sí, feta el dissabte a la tarda, camí de casa. Demà comença el fred de veritat (ho he llegit al twitter).

Natura morta?

La neu que es desfà, als peus de l’esquimal; un got de plàstic a les mans i la mirada, suspesa en una nostàlgia immòbil. Un soroll infernal, a pocs metres passen rabent milers de vehicles. L’inuït i el got de cocacola, lectura irònica de la ‘natura morta’, i també prec per a l’acció. Ens interpel·la, aquest graffit, sobre el repte del sobreescalfament al planeta. Asseguts còmodament al cotxe, entenem que, en realitat, som víctimes i culpables, al mateix temps.

* Aquest graffit sobre el canvi climàtic és obra de l’artista urbà Marcos Navarro i es pot veure des de fa uns mesos al lateral de l’autopista del Maresme, a Badalona, direcció Montgat. Per cert, que la confluència de la via ràpida amb el Passeig Sant Joan, a la intersecció de Coll i Pujol, Raval, Nova Lloreda i Sant Crist és, avui, una autèntica galeria a l’aire lliure.

Hi ha notícies que només trobes aquí

vilaweb.catVilaweb va néixer com un diari, fa 15 anys. I 15 anys després continua sent això mateix, un diari. Hi havia (i hi ha) un clar compromís amb un territori i una sòlida agenda pròpia, els dos ingredients principals d’una capçalera d’èxit. Aquí ens interpel·la cada matí una mirada perfectament reconeixible. La distingiríem entre una multitud, aquesta mirada. Hi ha notícies que només trobem en aquest espai, ras i curt.

Parlem així de Vilaweb perquè sempre va ser, principalment, un projecte periodístic. També ha estat (i és) un referent en l’aplicació de les noves tecnologies en el periodisme. Però sempre m’ha semblat que insistim massa en l’aspecte tecnològic, al voltant de Vilaweb. D’acord: Internet ha estat l’instrument que ha servit per fer un periodisme extés capil·larment arreu del país (les famoses edicions avancen uns quants anys el fenomen dels mitjans hiperlocals!), que ha permès avançar en la línia de l’aleshores incipient paradigma de la conversa (amb un ecosistema de blogs avui encara molt viu). Vilaweb, el diari digital nadiu, va entendre molt aviat… [continueu llegint l’article, al blog de Vilaweb]

Vistes a la capital

Vet aquí la llarga costa de Badalona, mirada des del turó de Montgat. Aquí es conforma un passeig dur i urbà (per bé que agradable i privilegiat) que explica moltes coses de la Catalunya que s’ha anat fent i desfent en els últims cent anys. La petja d’una indústria pesada s’endevina en algúnes bòbiles i en un ferrocarril arran de platja que ja no transporta carbó sinó persones. Deu ser que, efectivament, anem camí d’això que hem batejat com l’economia del coneixement. En la imatge, veiem també nous edificis: la ciutat s’ha anat apropant al mar, que avui és un enorme capital ciutadà, i no pas aquella habitació dels mals endreços. Allà lluny, Barcelona; la capital, preocupada per demostrar al món que és alguna cosa especial, més insegura que mai. Se serveix d’obres simbòliques de formes capritxoses i clarament apressades. És com si intentés reeditar a la desesperada aquella arrauxada –i tanmateix tan compromesa– arquitectura de Gaudí. Se’n surt?

No neguem les solucions

Manllevo una frase del blog de la Dolors Sabater, companya de tants activismes. Em sembla interessant perquè ens m’ajuda a trobar els arguments que no neixen en la resposta sinó en la proposta. Són els arguments que em valen. La Dolors parla de cohesió social, de Badalona i del tan comentat “Ens agrada Badalona”, acció mediàtica proposada oportunament per un grup de periodistes de la ciutat per respondre la campanya de desprestigi cívic orquestrada per alguns. “No es tracta d’amagar els problemes: –diu la Dolors– n’hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d’això també en tenim, i molt.” La Dolors no ha estat al grup promotor del manifest, tampoc ha sortit a cap foto, aquesta darrera setmana. Però em sembla que la iniciativa del Círcol difícilment s’hagués produït sense la seva feina i la de tantes persones com ella, a la ciutat.

+ Ja t’has afegit al manifest de Badalona som totes i tots? Ja en som més de 5.000! Fa més d’un any que treballem per la cohesió social a Badalona.

Agenda oberta damunt la taula

Avui és dilluns, però en realitat és diumenge. Diumenge era el dia de les fronteres ‘sagrades’, avui és la jornada de les línies difuses. Quants de nosaltres aprofitem aquestes darreres hores per plantejar coses de la setmana laboral, que comença en unes hores? L’agenda oberta damunt la taula, correus urgents respostos, quatre notes per una reunió d’a primera hora, un repàs al blog i la primera ‘to do list’ de la setmana. La foto que il·lustra aquest apunt –presa a Sant Martí d’Empúries, jugant a ser Sorolla amb una automàtica Canon– és la prova que; sí!, i encara que ara no ho sembli; en algun moment va existir el cap de setmana!

Un diari, aquí i ara

Presentació Diari ARA a Badalona (27/10/10)

La bona notícia és la primera notícia: surt un diari, aquí, ara. El Círcol es va omplir de gom a gom ahir al vespre per escoltar Toni Soler i Iu Forn, dos dels impulsors del nou diari ARA. La presentació anava a càrrec de l’Anna Pruneda, en representació de l’entitat amfitriona, i de mi mateix, com a periodista i president d’Òmnium Cultural Barcelonès Nord. Prop d’un centenar de persones es van quedar a fora. Crisi del periodisme? Crisi nacional? En vaig parlar breument en la meva intervenció, resumida en el full que il·lustra aquest apunt.

Per cert, que el periodista Joan Carreras, janquim, també en parla en el seu blog.

Petició d’amistat: acceptar/ignorar

The-Social-Network-posterUn dels meus moments preferits al cinema és també un dels més tòpics. És aquella seqüència de Lawrence d’Arabia en la qual David Lean centra l’objectiu de la càmera en la flama d’un llumí i, tot desenfocant el pla lleugerament, fa aparèixer una espectacular sortida de sol al desert. Un truc de prestidigitador de segona convertit en lliçó narrativa per un dels més grans, el tan oblidat director britànic. El salt de temps i espai proposat per David Lean és, més que un recurs retòric, la perfecta metàfora d’un cinema que sabia passar com pocs de l’esquiva intimitat d’un primeríssim primer pla a l’èpica inflamada d’un pla general, el recordatori que no hi ha Història en majúscules sense histories (els anglesos distingeixen entre history i story, oportunament). The Social Network, la nova de David Fincher (amb l’inestibable col·laboració d’Aaron Sorkin), connecta aquests dos plans amb una habilitat similar, especialment en la genial darrera seqüència. Amb la història del creador de Facebook, Mark Zuckenberg, el director nordamericà relata una revolució cultural i també una història personal. Finalment les prodigioses estadístiques de la xarxa social (500 milions d’usuaris!) contrasten dolorosament al costat d’una sola petició d’amistat sense resposta.

* La memòria sempre és capritxosa, la cinematogràfica… més! Gràcies a l’Ismael Peña-López que m’ha fet adonar que no era una posta, era una sortida. Hi adjunta la prova.