L'accent perdut

Poques hores després de la inauguració oficial del nou complex lúdic
i comercial Magic Badalona rebo per correu electrònic una invitació a
afegir-me a un grup de Facebook que du per lema: ‘Exigim l’accent a
Magic Badalona (Màgic)’.
[PUBLICAT A EL TOT BADALONA]
No sé si queden gaires persones que no hagin
sentit a parlar del Facebook a aquestes altures, però per prudència
diré que el facebook és una aplicació que permet que amics i contactes
s’intercanviïn informació, fotografies i es posin al dia a través
d’internet.

És un dels fenòmens més importants del moment a la xarxa, que no es
dir poca cosa, i a Badalona viu un moment de dolç dinamisme. Molts
polítics hi comencen a treure el nas i entitats diverses el fan servir
d’eina per difondre les activitats. També hi ha molts ciutadans (al
nostre país ja són centenars de milers) que el fan servir
quotidianament. Doncs bé, la campanya virtual en qüestió denuncia que
el complex es presenta com a Magic Badalona… així, sense accent. I ho
fa de la forma àgil i dispersa que és pròpia de la societat 2.0.

Aquest Magic Badalona desnaturalitzat ven la seva feliç ignorància
des dels anunics publicitaris, des de la pròpia web i des d’un notable
rètol de benvinguda, amb vistes privilegiades des de l’autopista. Però
l’accent ‘oblidat’ no és una qüestió anecdòtica. Els experts en
màrqueting argumentaran, segur, que es busca la fusió amb la paraula
anglesa, potser recordant el ‘màgic’ jugador de l’NBA. No és cap oblit,
no. És tota una declaració d’intencions, l’accent omès. Indica de forma
flagrant que l’estratègia guanya la pertinença, que l’eufemisme es
situa per damunt la claredat, que l’oportunisme s’imposa al compromís…
L’ambigüetat lingüística fa patir l’ortografia. Però més que això,
l’accent perdut denota un provincialisme caduc i passat de moda, la
falta d’ambició d’una nova realitat urbana.

El centre es presenta com a lúdic-comercial, però l’oferta lúdica és
clarament comercial. Vet aquí un altre convenient joc de llengua! També
alguns dels petits comerciants que s’han queixat del nou parc comercial
ho han fet amb alguns oblits interessats: han aixecat la bandera del
petit comerç venent els productes i reproduint les estratègies de grans
marques… Les ciutats s’expliquen a través de les seves botigues. És per
això que aquest accent perdut és important, és per això que el debat
que ha obert parcialment aquest Magic Badalona hauria de tenir
continutïtat. Potser el debat no és entre petits i grans, sinó entre si
som singulars o si som un més.

De tapes amb en Solbes

Aquest mes d’agost he tingut la sensació que només m’ha faltat anar de tapes amb en Solbes i en Castells. Ministre i conseller han estat, dia si, dia també, portada de tots els diaris. Hi ha hagut moments en que semblava més emocionant seguir els estira-i-arronses de la negociació que no pas contemplar els atletes suant la cansalada a la contaminada i llunyana Beijing. Tot plegat ha estat divertit, almenys fins que ha deixat de fer gràcia. És possible que una cosa continui sent divertida quan ha deixat de fer gràcia? Pse… Diguem que continua sent força entretinguda, a vegades també un pèl grotesca, tota aquesta feramalla de declaracions i contradeclaracions a veure qui aconsegueix dissimular millor les ganes d’endur-se el peix al cove. Però ha deixat de fer gràcia, almenys a mi. (…)
Amb el finançament ens hi juguem els calers, que és una mica com dir el país… I bé, és com si de sobte fossis conscient que t’has jugat totes les fitxes a una carta, i que el crupier se li comença a escapar el riure des de l’altra punta de la taula.

 

Estem d’acord: ha estat un agost ben actiu políticament. Ho pensava fa uns dies, fent la cua patriòtica de cada any a la Plana. L’ofrena institucional, de nou. Desenes d’entitats algunes amb les quatre barres sota el braç -com aquell qui du una baguette-, d’altres amb el ram de flors. Nosaltres, la gent d’Òmnium, amb una corona de Llaurers, que el dia 11 és dia de dol. Calor, soroll i poques ganes… o més aviat les ganes de ser en un altre lloc. Ja deu ser això, una celebració d’aquesta mena. El sentiment i la convicció potser l’haurem de buscar unes hores abans. La nit del 10, de fet, van coincidir convocatòries diverses: Convergència omplia la plaça del Sol; Esquerra degustava vins de la terra a la Plana; la CUP feia un sopar pels patriotes morts en combat, expressió desafortunada que ha portat força polèmica a la xarxa; i Iniciativa feia un dels seus ‘sí, però no’ amb un sopar fora de la Badalona amb prioritat per als vianants. Òmnium, per la seva banda, convocava més d’un centenar de persones a un passeig per la història a Dalt de la Vila. L’historiador Joan Rosàs va tornar a demostrar el seu poder de convocatòria. Un encert, perquè aquesta vegada, a més, Rosàs va ensenyar les dents. “Si tots fem una petita cosa”, va dir l’historiador, convidant els catalans a revoltar-se pacíficament. Les paraules de Rosàs coincidien amb les de Vicent Sanchis, director de continguts de Cultura 03, autor de la conferència de la Diada, organitzada per l’Ajuntament i Òmnium. Sanchis va fer una crida a l’acció. L’acció, avui, és anar més enllà de la corona de flors, pensar que cada dia és la Diada. I l’any vinent, a la Plana… parlem-ne. Entre tots hem de trobar la manera de creure’ns-ho. No us sembla?

[PUBLICAT A EL TOT BADALONA]

 

El primer article comença així…

… com una salutació. Una salutació prudent, però també il·lusionada. No et conec, lector, o potser si. Potser quan llegeixis aquestes línies jo passaré pel teu costat i tu em saludaràs: “què, no sabia que escrivies al Tot?” Mira, doncs si. El Tot Badalona té aquestes coses. No hi ha molts mitjans, com aquest. Hi ha gent que espera el Tot, cada setmana, que va a la fleca a agafar-lo, i que si no el tenen, torna. Jo al quiosc, si un dia no ha arribat el meu diari n’agafo un altre. El Tot és la connexió amb el dissabte al matí, és l’exemplar rebregat en el cistell d’anar a plaça, és el retolador amb el qual encerclem les ofertes del pis, és l’àvia que sap moure’s amb agilitat prodigiosa quan a la botiga no hi cap ni una agulla i que ens diu “oi que em deixaràs passar, noi?”. (…)

Alguns dels meus amics esperen El Tot amb una veneració que no m’ha deixat mai de sorprendre. Els meus amics… i mitja Badalona. Un dia em van fer una entrevista, al Tot… i diria que la setmana de la seva publicació va ser, literalment, el més a prop que he estat mai de la ‘fama’. Bé, ja ens entenem, la fama… parlem de Badalona i de les seves coses. Sempre va bé posar les coses en quarentena, per si de cas. No us sembla? El Tot parla de la ciutat i ho fa al marge de les anàlisis polítiques, passant de puntetetes per les grans qüestions sociològiques. I no ens hi posem gaire de mal humor. No és poc, això. La fórmula? Una mescla singularíssima entre els fets més concrets (quan medeix un pis, quant val la moto que es ven, quin telèfon té un restaurant, quin dia és el pregó de Festes de Maig) amb la boja elecció dels temes de farciment: horòscops, curiositats, consells. Suposo que aquesta barreja –com un zàping a peu dret– és letalment eficaç mentre hom fa temps en una cua, o espera que arribi l’ascensor. Tanmateix, lector habitual de la revista, ja hauràs observat alguns canvis. És interessant –i audaç– el to que està agafant la publicació en els darrers temps. Hi ha un equip de gent compromesa amb la ciutat, que en parlen amb coneixement de causa. El Tot continua sent el Tot, però ara, a més, hi ha informació escrita i plantejada amb criteris periodístics. A mi m’han convidat a participar-hi com a articulista convidat. Cada quinze dies. Ens anirem veient. Començava i acabo de la mateixa manera: una salutació de dissabte al matí. Que tots sabem que són sempre les millors salutacions.
[ARTICLE PUBLICAT AL GRATUÏT ‘EL TOT BADALONA’]