+ Escolta el programa aquí i en aquest altre link, recupera les cançons a Spotify i Tidal.
Encara sota l’influx del 8M (més important que el dia en si, ho són els 364 dies restants!) el ‘Cançons per explicar el món’ d’aquest març (en aquest enllaç pots recuperar tots els capítols) l’he dedicat a un seguit de dones que no demanen permís i que a través de la seva música es reivindiquen sense complexos i es comprometen amb una lluita en clau present.
Aquest espai mensual el podeu escoltar en directe al magazine Badalona Matí (94.4 FM), conduït per la Núria Rodríguez, i també a la plataforma de pòdcasts iVoox. La llista hauria pogut ser infinita (Joni Mitchell, Nina Simone, Patti Smith, Rosalía o Taylor Swift en podrien haver format part), però al final la cosa ha quedat així:
La selecció musical
- Kirsty MacColl – England 2 Colombia 0 (Tropical Brainstorm, 2000): Ironia i punch literari marca de la casa, la mordaç cantautora britànica que, amb tot, és una de les artistes més injustament menystingudes (malgrat els elogis hiperbòlics que li dediquen Billy Bragg, Bono o el mateix Guille Milkyway de la Casa Azul). Una oda a l’empoderament davant d’un serial liar (un mentider en sèrie) amb qui la Kirsty ha quedat per veure un partit de futbol. Amb ritmes tropicals, la MacColl ridiculitza qui intenta enganyar-la, demostrant que ella, amb dos ovaris, és massa intel·ligent per caure en les seves mentides.
- The Chicks – March March (Gaslighter, 2020): Les antigues Dixie Chicks, que van ser “cancel·lades” el 2003 per criticar la guerra de l’Iraq, tornen amb un himne de protesta que barreja country i hip hop. Parlen de drets civils i feminisme, recordant que l’acció col·lectiva és la clau. Estan “curades d’espants” després d’haver vist fins i tot cremes públiques dels seus discos. Un exemple de com reinventar-se i fer-se més grans encara davant de la pressió que les volia ‘atrapades’ dins del paper de rosses guapes (sempre van ser molt més que això, no cal dir-ho).
- Amy Rigby – 20 Questions (Diary of a Housewife, 1996): Una icona de l’indie més autèntic que retrata la vida de la dona de classe treballadora. En aquest tema fa 20 preguntes demolidores a la seva parella, un retrat molt original, sobre les dinàmiques de poder en qualsevol parella. La Rigby és molt crack, té un llibre molt xulo, que es titula Girl to city i que descriu aquest moment i quan amb Diary of a Housewife excel·leix en una carrera poc coneguda però consistent i molt interessant. Continua en actiu!
- Beyoncé – Freedom (Lemonade, 2016): Una marca global i una artista majúscula. Amb Kendrick Lamar, Beyoncé llança un terratrèmol sobre l’opressió (de Black Lives Matter a la lluita pels drets reproductius, dos elements de context d’aquest tema). Em quedo amb la seva frase: “I was served lemons (una mica, allò de que ‘em van donar carabasses’) but I made lemonade”. Sobreposar-se i desbordar els límits impostos.
- Ani di Franco – Little Plastic Castle (Little Plastic Castle, 1998): La mare de l’indie-folk feminista. Va crear el seu propi segell per tenir el control total de la seva carrera. I així l’ha mantingut, tan flamenca. Aquí reivindica el dret a viure fora de la “peixera” del judici social.
- Tracey Thorn – Sister (Record, 2018): La veu d’Everything But The Girl ens regala un manifest: “Fight like a girl” (Lluita com una noia) en aquest Sister. En el seu llibre, recentment editat per l’editorial vasca Libruak, My rock’n’roll friend, Thorn també reivindica figures silenciades pel masclisme en el pop, com la bateria Lindy Morrison.
- Indigo Girls – Closer to Fine (Indigo Girls, 1989): Un clàssic sobre la recerca de la pròpia veritat i l’acceptació d’un mateix. No és estrany que Greta Gerwig la recuperés per a la pel·lícula Barbie en el viatge cap al món real. De fet, la cançó esdevé coprotagonista en algunes de les escenes més decisives. Parlàvem de dones empoderades, qui millor que aquesta Barbie que decideix trencar el sostre de vidre!
- Aretha Franklin – To Be Young, Gifted and Black (Young, Gifted and Black, 1972): La Reina versionant Nina Simone l’any 1972. Ser jove, amb talent i negra. Una declaració d’orgull atemporal i un recordatori de com les diferents opressions se sumen en diferents capes.
- Maria Arnal – Cant de la Sibil·la (Clamor, 2021): Tanca la badalonina Maria Arnal, que porta aquest cant medieval a l’avantguarda electrònica. L’empoderament de les dones no és cosa de quatre dies; hi ha un fil lila que connecta la història.
Una recomanació final
Per a qui vulgui seguir estirant aquest fil de la música feta per dones, us recomano molt el llibre “Cantar sin permiso”, del periodista Toni Castarnado (editat per Sílex). Un repàs imprescindible a les noves veus de l’escena catalana actual on, per cert, també hi apareix la Maria Arnal.