No hi ha gaire temps i anem tard, cert. Però com a país, podem subratllar alguns aspectes que ja tenim i que, crec, no sempre valorem prou.

Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit. El vídeo de la campanya d’Esquerra amb els veïns de Junqueras és un reeixit exemple, per cert, d’aquest relat a anar construïnt.

Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

> Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització. M’hi referia a Els patriotes invisibles, un apunt d’aquest mateix blog de setembre de 2008.

> Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts.

> Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la legalitat del moment van lluitar per a uns barris més dignes o, més recentment, per a un rebut de l’aigua més clar. Una part d’aquells ‘veïns’ els trobem avui en moviments socials que treballen incansablement per ciutats més justes, reactivats amb la PAH o els tancaments dels CAP. Segur que hi ha moltes coses a agrair, i a aprendre, d’aquelles lluites passades, i presents.

> Els artistes que amb un esprai, amb unes palmes o amb una càmera de vídeo han fet de la ‘barrecha’ cultural la carta de presentació i ens han regalat grans obres en català, castellà, àrab o urdú… i que tan bé expliquen el lloc d’on són, que tan bé expliquen el seu (i el nostre) país. En parlava a Això del flamenc… i també aquest agost, amb la polèmica dels Premis Nacionals de Cultura.

> Els casos de tants i tants joves que en aquests barris tan castigats per la crisi han acabat la carrera amb nota gràcies a l’esforç d’ells i les seves famílies quan tenien tan poc a favor. Joves que han desafiat la inèrcia d’abandonar els estudis, malauradament encara ben present en el seu entorn.

És aquest un recull interessadament en positiu, però no per això menys real. Convé fer, no se m’escapa, una lectura més àcida que contempli la creixent desvertebració col·lectiva, la manera com la crisi afecta aquests barris ja precaris, que assenyali el cuc de la intolerància i l’amenaça del populisme racista o lerrouxista. Aquest seria -serà- l’objecte d’un altre post.

De moment, que aquestes línies almenys serveixin, per a qui les vulgui llegir, com a recordatori que la condescendència i el paternalisme són pèssims companys de viatge.

Els catalans que viuen a l’àrea metropolitana o en algunes zones del camp de Tarragona, no són un problema, sinó part de la solució, i en tot cas, i sobretot, són País, en majúscules. No pas el país que volem deixar enrera, sinó el país que tenim i tindrem davant.

En els pròxims dies en seguirem parlant, aquí mateix.