Quins són els Candels d’avui?

Mutare, de la Fundació Carulla, és un espai de cocreació que proposa eines per fer que els projectes culturals incrementin la seva capacitat de millorar la vida de les persones. Fa uns dies, i en col·laboració amb la Fundació Candel, amb qui col·laboro, vam fer una sessió de treball molt interessant orientada a respondre la pregunta ‘Quins són els Candels d’avui?’. La idea era recollir idees, propostes, reflexions i testimonis al voltant de la identitat en un país divers i canviant com el nostre. Ens hi van acompanyar persones de l’acadèmia, l’activisme i el periodisme. Gràcies Nekane Navarro i Marta Esteve Zaragoza per acompanyar-nos-hi i fer-ho tan fàcil.

A la foto de l’esquerra, Gal·la Cortadellas presidenta en funcions de la Candel.

V: escola de ciutadania

#veigV


#veigV

Les meves 5 raons per anar a la “V” de dijous a Barcelona:

1. La V evoca la victòria, però també la confluència: dues línies que es troben en un punt. S’hi aventura la idea d’un camí que es va obrint, del vaixell que avança en el gel, de l’arada que llaura la terra. La imatge, a més, té moviment i està ben pensada per a les múltiples pantalles que avui asseguren el seguiment global d’un esdeveniment. En la V hi veiem l’objectiu, però també una manera de fer reforçada i enriquida per la poderosa idea del mosaic. Avui és evident la connexió amb el Sí compartit amb Escòcia (malgrat les diferències entre un i altre procés, no cal dir-ho), un lligam ben enfocat pel NY Times en el seu trascendent editorial de fa uns dies.

2. La manifestació requereix inscripció, identificació prèvies i finançament propi, i això vol dir que els impulsors de l’esdeveniment han tingut el valor d’assumir un repte logístic de pes. Diu molt (i molt bé, per cert) de les nostres capacitats cíviques i civils presents i futures. Implica compromís, rigor i tenacitat. Tres adjectius molt valuosos pel moment actual. A poques hores de l’esdeveniment, s’ha superat el mig milió de persones inscrites, una fita inèdita al món, que prefigura l’abast de les conseqüències polítiques de Continue reading

10 anys dels blogs de Vilaweb

En Roger Cassany i companyia em van preguntar fa uns dies sobre els blogs a Vilaweb, que aquest juny han celebrat un remarcable desè aniversari. Aquest és el vídeo que recull part de les meves reflexions sobre el servei en concret i el món dels blogs més en general. El vídeo val molt la pena per desvirtualitzar bloggers i compartir pensaments al voltant de l’anomenada ‘catosfera’, passat, present… i futur. Per molts anys!


10 anys Blocs VilaWeb per vilawebtv

+ Per cert, aquest és el meu blog a Vilaweb, encara actiu… després de tot aquest temps!

Catalan Voices: múltiples veus per explicar Catalunya

@catalanvoices

La setmana passada vaig ser el ‘curador’ de Twitter a Catalan Voices. Durant set dies vaig piular des de @catalanvoices, sense deixar del tot el meu perfil personal (a on vaig derivar els temes més locals o especialitzats); en tot cas, una experiència estranya a estones, però sempre estimulant i espero que útil, finalment. L’experiència de Catalan Voices amb el Twitter és certament interessant. Cada setmana una persona Continue reading

El patriota accidental

Victus - Albert Sanchez Piñol“-¿La oyes? Mi padre inventó esta caja, él puso música dentro de una caja y escogió esta canción. ¿A que es bonita?
Nunca me ha gustado mentir a los enfermos, de modo que dije:
-La arreglaremos, ya verás.
-¡Martí! -se exaltó en su fiebre-. ¡Dime que la oyes!
No, no la oía. Solo era una caja escacharrada, un minúsculo resto entre millones de objetos más damnificados per el bombardeo enemigo. En vez de contestar, suspiré. Ella se dio cuenta, la fiebre alta puede hacernos muy lúcidos. Me miró con aquellos ojos abismales y dijo:
-¿Quieres saber algo, Martí? Tú eres tú porque no oyes esa música. Esa es tu virtud y al mismo tiempo tu limitación. Si quisieras oír nuestra música, la oirías. Pero no puedes, no crees en ella. Ni siquiera lo intentas. -Y siguió-: Has oído mil veces esa música. ¿Por qué no ahora? La caja solo es una caja, algún día tenía que romperse.”

Victus, el fabulós llibre d’Albert Sánchez Piñol, és la història d’un patriota a la cerca de país, esquiu reflex que el nostre protagonista buscarà en una paraula misteriosa (‘la palabra’ que el persegueix des de les primeres pàgines del volum) o que escoltarà sense ‘sentir’ en la caixa de música que serva com un tresor la seva estimada Amelis.

Martí Zubíria, el nostre patriota accidental, entén finalment, i de quina manera, amb sang i foc, que la pàtria és sacrifici, pertinença, llaç i futur. Que la pàtria són coses petites i potser incomprensibles -“has oído mil veces esa música”-, però que en ocasions, el capritx de la història conjura en alguna cosa que ens supera. La pàtria no són les banderes dels que manen, sinó “les espigues que cauen sense queixar-se”, grandesa dels dèbils i vulnerables. Sacrifici, pertinença, llaç i futur.

El llibre és una novel·la majúscula, amb ecos del millor Dumas i també un mirall deformat però revelador del nostre present. I una història d’amor. És també un prec, i potser també un sermó a la muntanya. Una invitació a la lluita que s’apropa, com si l’escriptor volgués cridar a files.

Garcia Albiol… en tindrà prou amb el martirologi?

Un dels arguments contra el procés de canvi polític a Badalona que ara mateix s’està gestant a Badalona és que serà contraproduent i que pot afavorir el PP i el seu líder a Badalona, Xavier Garcia Albiol. “Ens veurem a les urnes”, diu falsament confiat el singular polític conservador, deixant entreveure que això el pot fer més fort, que ja li convé. Un pacte de perdedors, sostè; mentre interessadament passa de puntetes sobre el fet que el PSC, CiU i ICV-EUiA li treuen mitja dotzena de regidors i que des d’abans de la campanya les tres formacions havien deixat clar que en el cas que la ciutat ho necessités es podien posar d’acord per fer el que ara es plantegen fer. Més clar, l’aigua.

Així doncs, si la cosa va endavant, tindrem Garcia Albiol venent-se com a màrtir en 3, 2, 1… Aquest serà el relat, en efecte, atès que el domina a la perfecció (al capdavall ell ha excel·lit fent política de govern… a la defensiva, com si no hagués deixat la bancada de l’oposició), i també perquè en realitat no té cap altre sortida.

Se’n sortirà? Poca broma amb la intuïció política del llargarut –i sembla ser que per poc temps– alcalde. Avui en Toni Aira i l’Iu Forn apunten que no, que la moció de censura pot revitalitzar un Garcia Albiol, ara en hores baixes i que es troba bloquejat per la seva minoria al ple i assetjat per querelles i denúncies. Els dos analistes sostenen que és millor deixar que acabi de caure sol.

En cas contrari, argumenten, neix el Garcia Albiol màrtir, imbatible a les urnes. Certament, serà la seva resposta, però no està clar que li pugui sortir bé. O millor dit, no està clar que li sigui suficient. Discrepo, així, dels dos articulistes. Miro d’explicar-me.

Continue reading

10 coses a fer pel nou govern a Badalona (una proposta)

A continuació comparteixo un seguit de reflexions sobre allò que, crec, hauria d’inspirar els primers mesos del complicat procés polític que aborda Badalona davant la probable moció de censura a l’actual equip de govern; una possibilitat, que no es pot donar per segura (atenció!), però que genera il·lusió i esperança a la major part de la ciutat (16 regidors sobre 11) i que, en tot cas, ens requerirà tenacitat, paciència i responsabilitat.Fa dies que em volten pel cap, aquestes idees; crec que avui és un bon dia per compartir-les, acabi com acabi el tema. És important no oblidar que no es tracta d’un canvi de cadires, sinó d’un canvi per fer coses, per transformar la ciutat. No només no és precipitat parlar de polítiques concretes, en aquesta fase. Ben al contrari, em sembla molt oportú.

El primer punt és el més important; ens hi juguem l’èxit del procés. Continue reading

Miralles carter, més que una foto

Jordi Miralles, exlíder d’EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l’institut, a l’hospital, al despatx d’advocats, a la universitat, a la fàbrica.

Que els vergonyosos casos de corrupció d’avui (i l’encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.

La fotografia del Miralles és una alenada d’aire fresc, sí; i l’oportú recordatori que ‘no tots són iguals’ i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d’altres.

La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.

Source: Blog Actualitat

En ‘defensa’ de l’àrea metropolitana

En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. Des d’aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada… ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència).Però resulta que els barris que conformen aquesta àrea metropolitana, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l’augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents).

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys, que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem. Jo mateix escrivia això mateix l’any 2008 a la Revista d’Òmnium: ‘més carrer, menys conferències’.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)