Quan la TV local incomoda

Hi ha un fals dilema implícit en la polèmica que avui afecta els mitjans públics locals de Badalona (més en aquesta notícia del Línia). El govern del PP a la ciutat ha decidit retallar més de la meitat de la durada del magazine de tarda, el referent Badalona Tres60, i deixar-lo sense una de les seves característiques més rellevants, l’efervescent directe… i substituir-lo per una cara franquícia especialitzada en el debat crispat (ells en diuen divers) i sense un arrelament a la ciutat (ni pel que fa als professionals ni pel que fa a la temàtica). Estem parlant d’OpinaCat, amb Carlos Fuentes, precisament l’espai en què Xavier Garcia Albiol tan es va foguejar dialècticament abans de ser alcalde i que ell mateix va premiar en el seu primer període a l’alcaldia (quines casualitats!); l’espai que, sembla, ara també el tindrà d’alcalde-tertulià. L’argument esgrimit pel govern conservador actual és que és una qüestió d’audiència i que, és clar, qui es pot dir no a tenir més audiència?

Però és un fals dilema, deia al principi de l’article. 

Per començar, Badalona Tres60 tenia en la seva franja i en la repetició una audiència estimable, molt per sobre altres produccions de televisions locals equivalents a Catalunya, i un impacte molt destacat en les desconnexions i material produït per a la Xarxa de Televisions Locals i que assegurava la projecció de la ciutat més enllà del terme municipal. I ho feia (continua)

Continue reading

Entrenar la mirada

L’anomenada perifèria no descriu un territori de segona per si mateix sinó la relació de subordinació que un determinat indret té en una mirada determinada. Perifèria en relació a quin centre? A partir de quins criteris, o millor dit a partir de quines quotes de poder i influència, definim allò que va primer o va segon? No és ni neutral ni objectiu. A qui descriu la perifèria, per tant? Potser ens diu més coses del desconeixement o les prejudicis de la persona que l’empra, que d’aquella realitat que vol explicar.

Santa Coloma o Badalona són perifèria? Sí i no. Ho són en la mesura que se situen massa sovint al marge del relat principal i que la manera com són explicats és esquemàtica o estigmatitzadora, però no ho són en relació al seu pes o interès en la realitat d’un país. 

Per sort, cada vegada és més difícil adduir desconeixement de la realitat diversa i potent del projecte col·lectiu en moviment que som; i, sembla evident, perquè així ens hi convida la realitat quan parem uns segons per observar-la, que el que hi ha són altres centralitats possibles; que tot és una qüestió de punts de vista, i quan més calidoscòpica sigui la nostra mirada més ric allò que hi veiem.

Tres bones notícies recents, en aquest exercici (perquè és un exercici) de treure’ns mandra i llocs comuns per mirar d’una altra manera la realitat que ens envolta. (continua)

Continue reading

Cançons sobre el quart poder

De la minuciosa lectura del diari dominical (“Well, it’s tuesday and I’m still not done”) de Loudon Wainwright III, entranyable reivindicació del temps en què el periodisme escrit ‘escrivia’ la manera de veure i interpretar el món; a la lliçó de Billy Bragg i el seu ‘It says here’, recordatori del pes dels interessos en els mitjans (i els seus propietaris); passant per Gil Scott Heron i el seu ‘The revolution will not be televised’, tan interessant encara per molts debats vigents. En el segon capítol de Cançons per explicar el món al magazine de Ràdio Ciutat, Badalona Matí, dedicat al periodisme… temps també per als Rolling Stones i ‘Yesterday’s Papers’ –el periodisme aquí com a metàfora de l’amor passat– i per Ruben Blades que en el seu cas fa servir el titular d’un hipotètic diari com a element retòric per fer avançar una història –sempre excel·lent narrador–. I finalment, el camí a la inversa: la cançó que comença en un pentagrama i acaba convertida en article d’opinió. És el cas de ‘A few words in defense of our country’, de Randy Newman, i que el New York Times va publicar en la seva versió impresa pocs dies després de ser presentada en un concert al Carnegie Hall.

Un Garcia Albiol amb moltes vides

La gent de ‘Política i Prosa’ em van encarregar un perfil sobre l’alcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol. No va ser una feina fàcil (aconseguir la distància necessària, un repte); si en voleu llegir el resultat, aquí el teniu. Brillant com sempre la caricatura de Luis Grañena.

Per raons d’espai no va poder ‘entrar’ la seguent postdata:

Conec Xavier Garcia Albiol personalment: l’he tractat com a periodista (si fa o no fa
ell va començar en política en el mateix moment que jo entrava al periodisme local) i
políticament hem estat adversaris alguns anys. Durant molt de temps, vam ser veïns
del barri de la Morera. No he escrit aquest article com a expolític o des d’una òptica
partidista, sinó amb l’ànim d’entendre i situar el personatge per a la gent de dins i
fora la ciutat on visc, Badalona. Espero haver-me’n ensortit.

Continue reading

Adaptacions literàries a la badalonina

Avui tanquem la sèrie de tres capítols de Cançons per explicar el món dedicades al món literari. Vam començar escoltat nou cançons sobre el fet literari –que anaven des d’un elogi a les llibreries, a una carta d’amor a una bibliotecària, a l’ús controvertit d’una coma o a la relació entre autor i lector–… i així vam passar de Ron Sexshmith a Paul Simon, passant per Patti Griffith, els Brighton 64 o els Vampire Weekend. La setmana passada vam recórrer les ‘biografies’ de diferents autors, a través de les cançons que diferents autors els havien dedicat: Green Red, Amy Rigby, Bruce Springsteen, Astrud, Els Amics de les Arts o els Smiths, que ara escoltavem.

I avui continuem aquest fil de lletres i ens centrarem en intèrprets badalonins que han adaptat poemes d’altres autors, o intèrprets d’altres llocs del país que s’han fet seves paraules i versons d’artistes d’aquí. Un recorregut per Maria Arnal, Miguel Poveda, Pau Riba, Teresa Rebull, Raimon… i amb una estrena una mica especial, cortesia de Martí Serra.

Cartografies des de baix

Parlo de cartografies alternatives, a partir de les experiències ‘des de baix’ del #camíLila del Grup de Dones de Llefià, de la iniciativa que vol recuperar el bàsquet al carrer a Badalona, dels mapes de l’Ateneu Cooperatiu del Barcelonès Nord i de la Taula sense Llar. És el meu article al Línia d’aquest mes:

Hi ha una falsa cultura de l’abundància. Ni tota la música és a Spotify, ni tots els llibres es troben a Amazon ni el Google Maps ens porta a tot arreu. Per omnipresents i poderosos que siguin els tentacles d’aquests grans nodes d’informació privats, hi ha un coneixement que requereix –sempre requerirà, de fet– la participació activa i en primera persona. Hi ha cartografies que descriuen les nostres ciutats i que s’han creat des d’aquesta perspectiva singular, lluny del corrent principal i de les seves brillants trampes (i no tan evidents omissions). Hi ha mapes, doncs, que no són fruit d’un algoritme sinó d’un compromís col·lectiu, continuat i tenaç per fer aflorar totes les realitats i problemàtiques.

Continue reading

48h Open House, aparador d’arquitectura

Aquest cap de setmana ha tingut lloc de nou el 48h Open House Barcelona #OHB22, el festival d’arquitectura a Barcelona, de nou amb seu a #Badalona (hi som des del 2016!). Són 10 propostes (dos itineraris i 8 edificis a visitar). Menys propostes que en altres edicions i cap novetat; però la cosa igualment ha tingut el seu interès. Aquí podeu accedir a diferents podcasts disponibles d’altres edicions i en aquest enllaç, conèixer el més destacat dels altres anys.

🧵 D’aquesta edició, algunes recomanacions, en clau Badalona.

1️⃣ El dipòsit de l’Estrella, amb capacitat per a 30 milions de litres d’aigua. Una infraestructura espectacular, també trist recordatori d’un pla de clavegaram local que cal actualitzar ja. 

2️⃣ Un clàssic com Sant Jeroni de la Murtra. Especialment interpel.ladora la proximitat amb l’enorme i recinte Torribera de Santa Coloma de Gramenet (tb visitable), exemple eloqüent de patrimoni reinventat, viu i al dia. Tot un contrast.

Continue reading

Segones parts que sí que són bones

Captura de Pantalla 2021-09-27 a les 16.47.24

Primera capítol de la col·laboració que he encetat amb el magazín matinal de Ràdio Ciutat, Badalona Matí, conduït per Carles Tornero. Amb una periodicitat variable, però que estarà entre les tres i quatre setmanes, aniré desgranant per espai de vint minuts diferents llistes de cançons amb temàtiques i enfocaments diferents. He començat aquest dilluns amb aquest primer capítol dedicat a les cançons amb seqüèl·la.

Què va passar amb Pedro Navaja realment? És possible que el seu ‘diente de oro’ tornés a ‘iluminar toda la avenida’? Quines serien les paraules de Luka ja gran, al girar la vista a la seva vida passada? Quina és la darrera parada del Malson per entregues de Serrat, i perquè és un dels seus millors i més personals temes? Com va acabar la Judy, la noia que va robar el novio a la cantant de It’s my party? Tot això, més la la participació del Major Tom de Bowie i la Peggy Sue de Buddy Holly, en un capítol que té també propina en forma de llista d’spotify (se’ns va fer curt!). Que el disfruteu!

Aquí podeu ampliar informació:

#RockANDllibres: viatge entre lletres i músiques

Disseny de Sonia Pulido per a l'FNAC.

Disseny de Sonia Pulido per a l’FNAC.

L’estiu passat vaig fer aquest fil de tuits durant el mes d’agost. Cada vespre una cançó que enllaça rock i llibres. Aquí les teniu aplegades:

  1. Carson’s Blues. “Cause nothing that is human | Is alien to me | I talk to strangers, strangers, strangers | One at a time.” An evening with Carson McCullers, un disc de 2016, basat en una obra de 2011 escrita per Suzanne Vega.
  2. Shakespeare’s Sister. Morrissey i les seves trampes. El Shakespeare de la cançó en realitat, amb el permís de la Woolf, fa referència a un personatge de Figuretes de vidre de Tennesse Williams. Single de 1985 que va donar nom al grup de pop Shakespears Sister.
  3. Writer’s Minor Holiday. “Where the plot lines are like dead ends”… un verset del Continue reading

Els primers quatre mesos de 2019, llibre a llibre

89BAD864-F947-4198-BB6B-0DF2C10C0950De gener a abril:

1️⃣ Los Asquerosos – Santiago Lorenzo a Blackie Books. Desembre-gener. Les primeres pàgines són un tobogan fantàstic on et sembla que llegeixes una llengua nova. No pots deixar de llegir ni de riure, malgrat que el llibre es va desinflant un pelet, per reiteratiu i, al final, per pecar de previsible; és una novel·la molt i molt recomanable, una mena de robinson al cor de la España Vacía.

2️⃣ Canteu, esperits, canteu – Jeremyn Ward a Edicions del Periscopi. Gener. Una road movie polsosa, duríssima… a la perifèria del sistema, on els fantasmes de tantes marginacions es solapen en aquest mirall deformat (i així més real) del somni americà.

3️⃣ La dansa del rellotge – Anne Tyler a Edicions 62. Gener-febrer. Història humana en un fresc temporal en que es reivindica la sororitat comprensible Continue reading