Aquest ha estat el meu 2025 en lectures. 16.564 pàgines i 61 llibres. Busques inspiració? Explora una llista de 61 llibres imprescindibles per a aquest 2025. De la narrativa més potent de l’Altra Editorial, Periscopi o Anagrama a la millor novel·la gràfica i assaig musical. Per cert, que m’ho he passat molt bé! En aquest enllaç de Goodreads podeu repescar les ressenyes publicades, i en aquest altre a ‘X’ una versió més sintètica. Espero que us desperti el cuc de la curiositat lletraferida.

Assaig

Les batalles de Barcelona, Jordi Amat i Fusté, L’Avenç, 2024. Un senyor assaig, original i molt interpel·lador, amb un encertat ús de la primera persona (allò del pensament situat); una elecció arriscada, però finalment honrada perquè –com diu l’autor– posa les cartes damunt la taula i aporta el punt just d’ironia, empatia i fins i tot ‘poesia’ (preciós el capítol dedicat a la seva dona). S’hi troben a faltar coses (reflexió sobre la llengua, la immigració i les desigualtats en clau metropolitana) però excepte potser la lingüística, les (diguem-ne) omissions tenen un cert sentit, atès el punt de vista de Jordi Amat (fill petitburgès de l’Eixample i de Pasqual Maragall, en expressions seves). El llibre enfila un relat molt potent, explorant els desajustos entre relat i realitat. A través de l’anàlisi de diferents llibres, cançons i exposicions (és un prodigi com aconsegueix situar en el seu fil argumental obres de tercers), ofereix una diagnosi agredolça, precisa i gens òbvia, de les darreres dècades de la ciutat. M’han semblat especialment interessants les reflexions sobre com es construeix (i es deconstrueix) la Cultura de la Transició i de l’impacte de l’anomenat procés (estaria bé una revisió crítica del seu la Confabulació dels Irresponsables) i la nova política. Ara m’he proposat llegir (o rellegir, en algun cas) les obres que ressenya i dissecciona. En això el llibre també és exemplar, compendi calidoscòpic d’altres mirades sobre allò que explica: Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Llúcia Ramis, Gonzalo Torné, Guillem Gisbert… En el llibre, que es llegeix ràpid i bé (es nota l’ofici de l’autor!), Amat socialitza el seu propi procés per replantejar-se la manera d’entendre Barcelona i per tant “la manera de ser al món en relació amb els altres”. Però com ‘molletes de pa’ també deixa algunes claus que ens poden conduir a un futur millor. I aquesta mirada endavant és, malgrat un cert desànim que amara les reflexions sobre el creixent malestar a la ciutat, militantment optimista. La ciutat és la gent, un descriptor, i a la vegada, una fita Maragalliana, a la qual Les batalles de Barcelona vol (i penso que pot) aporta una llum útil i valuosa. El vaig llegir el desembre de 2025.

I els homes, què?, Caitlin Moran, traducció de Maria Saperas i Llorenç, Anagrama, 2024. És un llibre per tenir, recomanar i regalar (donat el cas). És una reflexió molt divertida (al metro tothom em mirava mentre se m’escapava el riure) i també punyent, i molt humana, sobre el fet de ser home. La mirada és la d’una feminista de pro, la conegudíssima Caitlin Moran, molt famosa al món anglosaxó, però troba un punt d’equilibri exigent, empàtic i molt interpel·lador. Fa pensar i acompanya. Recomanable també si teniu fills adolescents a casa! El vaig llegir l’octubre de 2025.

Humana, massa humana, Catherine Meurisse, Finestres, 2024. El trobo francament excepcional. Un diàleg impossible d’una dona jove, l’alterego de la brillantíssima Catherine Meurisse, amb els grans noms de la filosofia i el pensament. És una mirada crítica i molt intel·ligent al voltant de les grans idees que ens han fet (i malfet) com a societat. Prepareu-vos per riure perquè és molt, molt divertit i ocurrent. El vaig llegir l’octubre de 2025.

Quedar-se al tros, Júlia Viejobueno Cavallé, Vibop Edicions, 2024. Un llibre molt singular, que fa bona parella amb Lo mig del món de Roser Vernet. Com aquell, dietari lliure, reflexiu, poètic… i d’alguna manera també profundament polític. Està molt ben escrit, també. Molt, molt recomanable! Un exemple: “Plantar és un començament i replantar una continuació, i no és fàcil discernir què és què. Un cep que es planta sempre serà un punt de partida, un inici d’una vida. Si es replanta, si es posa en els espais buits d’altres que van morir en vinyes ja plantades, és un punt de partida i un punt i seguit. Que plantar sigui un començament no deixa de ser també una ficció. És imaginar els anys que vindran, els raïms, les formes que agafaran els rabassons i la visió de la uniformitat de la vinya, però també una mitja mentida. Quin és el començament, doncs?”. El vaig llegir el juny de 2025.

Dins la sala dels miralls, Liv Strömquist, (Trad. Carolina Moreno Tena), Editorial Finestres, 2021. Potser més que una novel·la gràfica és un assaig sobre la bellesa, la dictadura de la imatge i el sentit (efímer) de la vida… amb un estil fresc, a estones transgressor, i amb moltes cites (de fet, el llibre conté una bibliografia al final). M’ha semblat molt interessant… i oportú a les portes del #8M. El vaig llegir el març de 2025.

Cremo!, Maria Nicolau i Rocabayera, Columna Edicions, 2024. Crec que m’ha agradat més que Cuina o Barbàrie, que ja és dir. És un autèntic plaer llegir aquest llibre, per la forma i el fons, i per com de necessària és avui aquesta mirada aterrada i intel·ligent. No us deixeu atrapar per les etiquetes… la millor cultura és la inclassificable. El vaig llegir el febrer de 2025.

De Catalunya al món

La gran família, Antonia Carré, Club Editor, 2024. Una història familiar dura (però també bonica), amb una estructura molt eficient de tríptic i un estil precís i eficient, de tu a tu. De com l’amor s’obre pas enmig d’una malaltia que projecta ombres aquí i allà i una relació entre dues germanes amb una evolució gens previsible. El llibre pot funcionar també una mica com a manual d’ajuda –ho dic sense gota de sarcasme, amb tot el respecte. El vaig llegir el desembre de 2025.

A cent trenta per la nacional, Guillem Sala, L’Altra Editorial, 2024. Aquesta és una història que es fa una mica curta i potser a la qual es troba a faltar una mica de profunditat més enllà de la mecànica bodevilesca tan ben greixada. Però tot això sembla poca cosa perquè, senyores, senyors, que bé que escriu en Guillem Sala! Quina llengua tan viva, divertida i àgil i amb quina intel·ligència barreja català i castellà. El vaig llegir el desembre de 2025.

Massa a prop del cel, Jordi Pujol Nadal, Onada, 2024. És un llibre aparentment ‘petit’ però que creix a través d’unes històries soltes amb uns personatges ‘llençats’ al tauler de la vida, que veiem una mica com quan seguim amb la mirada núvols que transporten i es transformen, protagonistes en un cel infinit, tan gegants, tan indiferents, tan invisibles. I hi ha un art molt ben portat, per part de l’escriptor, per mostrar-nos els diferents retalls i els reflexos de les vides de tantes persones sense voler alliçonar-nos ni ‘tancar’ finals. Més aviat trobareu aquí la mística del final obert! El vaig llegir el desembre de 2025.

Una cançó de pluja, Joan-Lluís Lluís, Club Editor, 2024. És llegeix en un sospir (i també una mica amb el cor mig encongit)… entre la novel·la, la prosa poètica i l’experiment literari. Un viatge quasi homèric des del punt de vista d’una orangutan de Borneo que és d’aquells llibres que deixen petja. El vaig llegir el novembre de 2025.

Escenaris, Toni Sala, L’Altra Editorial, 2024. A mi se m’ha fet una mica desigual, tot i que en algun capítol (especialment en el monòleg final de l’Olga, la cosa s’eleva i és tot un gust). En Toni Sala escriu molt bé (no cal dir-ho!) i el llibre és interessant i coherent amb la (dita) triologia de la mort… però les reflexions sobre la política (el procés) i sobre la llengua crec que li van una mica a la contra (perquè són molt conjunturals de l’actual moment i no se si encaixaran bé en un futur). El vaig llegir el novembre de 2025.

Ella era Hemingway / No soy Auster, Enrique Vila-Matas, Seix Barral, 2024. Es fa tan, tan, però tan cuuuuuurt! El text d’Auster és per emmarcar. D’Auster fan a Auster fan. El vaig llegir l’octubre de 2025.

L’enquesta del Canal 4, Avel·lí Artís-Gener, Males Herbes, 2024 (reedició). Exercici d’estil curiós que per a mi personalment no ha acabat d’arrencar. Altra cosa és la llengua i la seva qualitat, una joia; i la lúcida capacitat d’anticipació amb algunes temàtiques: la cultura corporativa, la IA, els nous autoritarismes, etc. El vaig llegir el setembre de 2025.

Si una família, Alba Dalmau, Angle, 2024. Està molt ben escrit, perquè l’Alba Dalmau té una prosa àgil, precisa i intel·ligent, però l’argument, per bé que desperta ganes de seguir, no m’ha acabat d’interpel·lar. Són dues històries que s’entrecreuen, una en l’actualitat (pel meu gust un pèl plana) i l’altra a principis del segle passat (amb més profunditat). És interessant per la descripció (en part homenatge) al món de les residències d’avis i a la memòria (i la seva construcció). El vaig llegir el setembre de 2025.

Només terra, només pluja, només fang, Montse Albets Reig, Periscopi, 2024. Sobre la pèrdua i el dol, escrit amb una gran sensibilitat i tendresa que no maquilla la duresa aspra del que explica. El llibre funciona com un engranatge perfecte –hi ajuda la prosa fluïda i precisa de l’autora– i costa deixar-lo. El vaig llegir el juliol de 2025.

La intrusa, Irene Pujadas, L’Altra Editorial, 2024. L’Irene Pujadas escriu com poques i pocs. És un autèntic luxe d’inventiva, ritme i gràcia en una novel·la boja i fantàstica que, amb tot, a vegades, per a mi, li costa despendre’s de l’ombra de ‘conte allargat’. Amb moltes ganes de seguir la seva carrera. El vaig llegir el maig de 2025.

Aquí baix, Laia Viñas, L’Altra Editorial, 2024. Llegir és com disposar d’una finestra a un altre món. No cal que, de principi, aquest altre món t’interessi en especial. Llegir també és l’exercici d’interessar-te més enllà de les teves predileccions inicials. Laia Viñas fa un retrat molt interessant d’una determinada joventut, en un determinat moment i lloc. L’eix articulador és la ruta del ‘bakalao’. Però enmig d’aquelles nits lisèrgiques sense dormir sospesades per un beat imparable l’autora hi fa sortir una novel·la de creixement fantàstica, gens òbvia i zero moralista. El vaig llegir l’abril de 2025.

Mammalia, Elisenda Solsona, Males Herbes, 2024. Molt original i amb quina habilitat combina el misteri i la ciència ficció amb la introspecció i la lucidesa en el retrat humà, d’una inusitada força poètica. També és una reflexió gens òbvia (de fet, molt lliure) sobre la maternitat. El vaig llegir el març de 2025.

Terminus, Joan Benesiu, Edicions del Periscopi, 2024. Ha estat el meu primer Benesiu, però segur que no serà el darrer! Quin llibràs tan original i amb quina intel·ligència enllaça reflexions sobre memòria, arquitectura, docència i… Europa i amb quina delicadesa i inspiració ho presenta. Excepcional. El vaig llegir el gener de 2025.

La Gran Substitució, Albert Pijuan, Angle Editorial, 2024. És una batedora molt pop d’històries, i una mena de boig assaig sobre les identitats en un temps que tot és susceptible de modificació, ajust i… substitució. Un trencaclosques divertit i sarcàstic, també un exercici d’estil. L’he trobat interessant, però m’ha costat perquè no he pogut trobar cap fil d’empatia amb els personatges (i venia de Tan poca vida i potser el contrast era impossible). El vaig llegir el gener de 2025.

Assaig musical i biografies

A Few Words in Defense of Our Country: The Biography of Randy Newman, Robert Hilburn, Norton, 2024. És una de les millors biografies musicals que he llegit i no ho és, només, pel gaudi i satisfacció personal que m’ha proporcionat (al capdavall, Newman és un dels meus artistes preferits) sinó pel rigor i intel·ligència que l’autor hi aporta. No era fàcil. Newman és un compositor, arranjador i intèrpret ben sovint malinterpretat (les seves lletres confronten els estatunidencs a les contradiccions del seu estimat somni), sempre amagat sota persistent vel de discreció personal. Amb la complicitat de la família i el seu entorn de confiança professional i emocional, Robert Hilburn lliga amb exhaustivitat i molta intel·ligència l’anàlisi d’àlbums i cançons des d’un punt de vista musical i literari amb el context vital i polític del personatge. Randy Newman és un personatge singular i únic, segurament un dels artistes més influents de la música popular del darrer segle. El vaig llegir el desembre de 2025.

S’invoca joglaria, Xavier Baró Simó, Fonoll, 2024. Un llibre excepcional, amb el qual m’ho he passat molt bé, perquè està molt ben escrit i perquè connecta amb una mirada singular i (en part) reparadora sobre el fet artístic i sobre la (dita) indústria cultural. Només un deix de tristesa en comprovar que un artista tan majúscul com en Xavier Baró el tinguem fora del nostre radar. (Lamentable) signe dels temps. El vaig llegir l’octubre de 2025.

Bedsit Disco Queen: How I Grew Up and Tried to Be a Pop Star, Tracey Thorn, Virago, 2013. Un llibre sobre les anades i vingudes de la fama, amb gust pel detall (un regal per als aficionats a l’escena post-punk, new wave, trip-hop i electrònica), amb valentia i intel·ligència en la crònica cultural i industrial d’un moment, i la sensibilitat ben ajustada en el (auto)retrat psicològic i emocional de la quotidianitat d’una estrella del pop britànic. El vaig llegir el setembre de 2025.

Last Chance Texaco: Chronicles of an American Troubadour, Rickie Lee Jones, Harper Collins, 2021. Quina vida, la Ricki Lee Jones. Un llibre molt interessant que es fa una mica curt, i que serveix per reivindicar una artistassa a l’altura de les més grans. L’explicació de la seva història amb Tom Waits dona per una novel·la, i la seva anècdota amb Van Morrison per un poema! El vaig llegir el maig de 2025.

Bruce Springsteen: Uno de los nuestros, Toni Castarnado (Coord.), Sílex, 2024. “Han pasado años, han pasado décadas. Y esta frase, ‘aprendemos más de una canción de tres minutos, que en toda nuestra vida escolar’, toma una nueva dimensión ante una paternidad que obliga a revisar creencias y referentes. ¿Mis hijos podrían decir esta frase, hoy? Y si lo hicieran, ¿entenderían el implícito que contiene (que no es el anti-intelectualismo, sino todo lo contrario, el pensar por uno mismo, el de la búsqueda del sentido en el mundo de los adultos, a lo ‘growing up’)?” He contribuït amb un capítol a aquest llibre editat per Sílex i coordinat per Toni Castarnado, amb pròleg de Neo Sala i les contribucions de diferents periodistes com Fernando Navarro, Guillem Vidal, Nacho Garcia Barnés o Jordi Pujol Nadal. La meva ha estat una mirada a l’artista des de la paternitat. Espero que us agradi! El vaig llegir el març de 2025.

Another Planet: A Teenager in Suburbia, Tracey Thorn, Canongate Books, 2019. Comença sent una mena d’assaig sobre com l’urbanisme (en aquest cas el fenomen de l’sprawl, tan ben explicat en l’expo Suburbia del CCCB) conforma una comunitat… i acaba sent una reflexió emotiva (i també lúcida) sobre la nostra relació amb pares i fills en els diferents moments de la nostra vida. I entremig, els anys formatius d’una de les veus més intel·ligents i consistents del pop britànic dels darrers anys, Tracey Thorn, el 50% dels Everything but the Girl. El vaig llegir el febrer de 2025.

She Come By It Natural: Dolly Parton and the Women Who Lived Her Songs, Sarah Smarsh, Scribner, 2020. El llibre combina anàlisi cultural i reflexió sociològica de forma amena i a vegades tb de manera una mica provocadora. És especialment interpel•ladora la mirada de Smarsh sobre la intersecció entre gènere i pobresa, una lectura que obre portes a entendre millor les realitats invisibilitzades de moltes dones com Dolly Parton, tan paternalistament estereotipada —i com tantes altres a qui ella dóna veu a través de les seves cançons. El vaig llegir l’abril de 2025.

CABALLOS SALVAJES. GRAM PARSONS (1968 -1973), Jordi Pujol Nadal, 66 rpm Edicions, 2024. És un luxe, aquest llibre. Periodisme musical en majúscules, un assaig biogràfic a partir de diferents fonts orals (de primer nivell) que si s’hagués publicat en anglès estaria ressenyat a les grans publicacions de referència. És molt interessant, fins i tot per als que no són aficionats a Gram Parsons i la seva relectura tan personal de la música d’arrels estatunidenca. El vaig llegir el febrer de 2025.

Clàssics

Clarissa, Stefan Zweig, traducció d’Antoni Pascual, Quaderns Crema, 2024. Un perfecte llibre imperfecte. És el darrer que va escriure Stefan Zweig i el va deixar a mitges. I tanmateix, és impossible no deixar-se endur per la seva prosa i no sentir-se interpel·lat per aquests personatges que lluiten per ser i fer sobreviure la seva dignitat i humanitat enmig de la violència i la guerra. El vaig llegir l’octubre de 2025.

Castellio contra Calví: Consciència contra violència, Stefan Zweig, (Trad. Marc Jiménez Buzzi), La Segona Perifèria, 2024. Imprescindible per entendre el temps que ens toca viure. És un Zweig potser no tan fluid i seductor com la resta, però aquest retrat del primer protestantisme i la intolerància religiosa és un cant més necessari que mai a la llibertat de pensament i al sentit crític. Com sempre en el seu cas, Zweig projecta la seva mirada al seu present (l’Europa del naixement d’un nou fanatisme als trenta) i el nostre present (amb els nous autoritarismes). El vaig llegir el juny de 2025.

Mario i el màgic, Thomas Mann, (Trad. Clara Formosa), Navona, 2023. És un llibre d’a penes 100 pàgines, però ple de lectures, algunes de ben actuals perquè, avui, com als anys trenta estem en aquells moments de trànsit en què els monstres del vell món campen corrompent ànimes i països. Molt interessant, també l’assaig final que ajuda a contextualitzar l’obra. El vaig llegir l’abril de 2025.

Focus: Israel i Palestina

La insubmisa de Gaza, Asmaa al-Ghoul i Selim Nassib, traducció de Mercè Ubach Dorca, Éter, 2016. És un llibre imprescindible que explica la guerra (finalment convertida en planificat genocidi) més enllà dels titulars. L’autora està perseguida tant per Hamas com per Israel i ofereix una mirada complexa (i reveladora!) que permet entendre a fons el conflicte. Es va publicar el 2016 i ha estat el premi Llibreter d’aquest any. El vaig llegir el juliol de 2025.

Palestina, Joe Sacco, traducció d’Albert Vitó, Planeta, 2022. Una autèntica obra mestra. Un gran reportatge dibuixat, vist, viscut i interpretat per Joe Sacco. Per a amants del periodisme, la literatura, l’actualitat i els drets humans. Et corprens, t’indignes i bàsicament deixes de ser el mateix. Era una gran assignatura pendent que feia massa temps que arrossegava, i això que des d’almenys el 2010 en tenia notícia a través de l’inefable Guillem Vida. El vaig llegir el juliol de 2025.

Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra, Omar El Akkad, traducció de Yannick Garcia, L’altra, 2024. És un llibre incòmode, però necessari i que remou el nostre punt de vista en el primer genocidi retransmès davant dels nostres ulls. Però no se centra en els fets concrets sinó en la nostra capacitat de neutralitzar la informació i refugiar-nos en excuses impossibles (i indignes). El vaig llegir el juny de 2025.

Una judía americana perdida en Israel, Sarah Glidden, (Trad. Héctor Lorda), Norma Editorial, 2011. No és una novetat, però manté (i de quina trista manera) la vigència. Molt útil per aproximar-se a Israel i la seva complexitat des del punt de vista americano-israelià. També és molt pedagògic i no busca resoldre totes les preguntes, només plantejar, amb intel·ligència i compromís, la dificultat de simplificar el conflicte. El vaig llegir el gener de 2025.

Literatura internacional i espanyola

Oposición, Sara Mesa, Anagrama, 2024. Tothom qui ha tingut contacte amb l’administració hauria de llegir aquesta mena de viatge kafkià, deliciós i poètic. Està molt ben escrit, a més, i té un final que demostra la intel·ligència d’una narradora que seguiré d’a prop. El vaig llegir el desembre de 2025.

Ferrocarrils de Mèxic, Gian Marco Griffi, traducció de Pau Vidal, La segona Perifèria, 2024. És una autèntica festa… tot i que és un llibre que pel seu volum (prop de 700 pàgines) i ambició i complexitat literària és exigent i demana una mínima predisposició al viatge. La traducció és prodigiosa, i és part important de l’èxit d’aquesta novel·lassa en qui a mi m’hi han ressonat Calders, Mendoza i fins i tot Calvino i també els grans narradors del realisme màgic. És, també, una gran novel·la sobre l’absurditat de les guerres i els autoritarismes. El vaig llegir el novembre de 2025.

El càntic del profeta, Paul Lynch, traducció d’Albert Nolla, Periscopi, 2024. Una lectura d’un futur distòpic a Irlanda, Europa, que és el present real en molts llocs del món (Gaza, per exemple). Corprenedor, a voltes directament insuportable pel dolor que provoca; és, tanmateix, un llibre clau per entendre l’emergència dels nous feixismes. El vaig llegir el novembre de 2025.

La guineu, Dubravka Ugrešić, traducció de Pau Sanchis Ferrer, Angle, 2024. Un llibre que no saps si és novel·la o recull de narracions, i que encara que en algun moment requereix un nivell d’erudició literària (que jo no tenia, per exemple) conté algunes de les pàgines més interpel·ladores de les que he llegit en els darrers temps. Trobo que, i això és molt personal, el text de la contra no s’adiu gaire amb el que m’ha donat el llibre: no és que sigui incorrecte, eh?, però a més de la reflexió sobre el fet d’escriure i ‘com es conta un conte’ a partir de la metàfora de la ‘guineu’ (“encarnació de l’astúcia i de la traïció; el tòtem dels escriptors”) jo hi he trobat una punyent reflexió sobre la guerra i els nacionalismes excloents (al voltant del cas de la dissolució de Iugoslàvia, l’autora es va quedar sense país, sense identitat i sense llengua). Molt xulo, però requereix paciència i l’habilitat o la voluntat de destriar el gra. El vaig llegir el novembre de 2025.

Carrer Londres 38, Philippe Sands, traducció de Yannick Garcia, Anagrama, 2024. Una investigació impressionant, retrat d’immunitats i impunitats, que lliga el cas de Pinochet i un criminal nazi ‘amagat’ a Xile. A mig camí del reportatge periodístic, l’assaig jurídic (l’autor és advocat i va viure com a tal la detenció i procés d’extradició del dictador) i memòria personal. El vaig llegir l’octubre de 2025.

Caledonian Road, Andrew O’Hagan, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Asteroide, 2024. Una novel·la d’aquelles que es despleguen en múltiples arguments creuats (650 pàgines!); diuen que el gran llibre del Londres post-brèxit, i en part sí, i també un mirall de moltes estupefaccions i confusions en aquest món en què tot valor esdevé peça d’intercanvi i especulació. No és tan ‘humorístic’ que el màrqueting del llibre ha volgut vendre, però s’agraeix la cura que té l’autor de transitar el cinisme sense deixar-s’hi caure del tot. El vaig llegir el setembre de 2025.

El conte de la serventa, Margaret Atwood, traducció de Xavier Pàmies, Quaderns Crema, 2018. És molt més que ‘el llibre de la sèrie’, perquè la Margaret Atwood és una senyora escriptora i perquè, de fet, el llibre existia MOLT ABANS que HBO s’hi interessés. És una distopia clàssica, però que defuig el morbo fàcil, tot prestant especial atenció al retrat psicològic dels personatges mostrant els seus conflictes, contradiccions… i en definitiva tota la seva càrrega de profunditat. Però com a distopia, és també un llibre polític i que es pot llegir en clau de present (inquietant). Com neix un règim autoritari? On es troba la llavor de la intolerància i el fanatisme? El vaig llegir l’agost de 2025.

Això que estàs passant, Sigrid Nunez, traducció de Dolors Udina, L’Altra Editorial, 2024. És un llibre que explica una història a través de moltes històries, amb un gust per la narració que pot recordar el millor Auster. I al final, és un llibre sobre fer-se gran, sobre saber morir i d’alguna manera, també sobre l’amistat i la família, la pròpia i la construïda. Tendre i dur (és possible!), amb un ajustadíssim sentit de l’humor i molt, molt estimulant. El vaig llegir el juliol de 2025.

Edèn, Auður Ava Ólafsdóttir, traducció de Macià Riutort, Club Editor, 2024. Sobre el canvi climàtic i les petites grans decisions –plantar un arbre, acollir un nen refugiat– en un món que sembla arribar al col·lapse, però que guarda edèns al costat de casa (si hom els sap veure i viure). El vaig llegir el juliol de 2025.

Una noia a Tòquio: No-no-yuri, Aki Shimazaki, traducció de Mercè Ubach, Amsterdam, 2024. Llegida d’una revolada, més subtil que superficial (una línia fina, en aquest cas) però interessant per veure a través d’una escletxa discreta la quotidianitat d’un determinat Japó i d’un personatge femení ben dibuixat, malgrat tot, i gens esquemàtic. El vaig llegir el juliol de 2025.

Plovien ocells, Jocelyne Saucier, traducció de Mia Tarradas, Minúscula, 2014. Novel·la curta singular: una història d’amor i amistat en uns protagonistes, aïllats i volgudament perduts en un grup de cabanes dels grans boscos canadencs i que superen els 80 anys. Interessant exercici de memòria i introspecció. El vaig llegir el juny de 2025.

La vida del llibreter A.J. Fikry, Gabrielle Zevin, (Trad. Octavi Gil Pujol), Edicions del Periscopi, 2014. Es llegeix en res perquè és quasi un llibre curador. Trist i bonic a la vegada, com algunes cançons… un oasi enmig del cinisme i un bonic cant a les famílies atípiques, els llibres, els llibreters i… les llibreries! El vaig llegir el juny de 2025.

Balada de Holt, Kent Haruf, (Trad. Marta Perea Cucurell), Edicions del Periscopi, 2025. Amb quina aparent senzillesa i desarmant tendresa Kent Haruf explica les històries més dures en aquesta novel·la, escrita abans de la triologia de Holt en el temps, i publicada ara en català. El vaig llegir el maig de 2025.

Papallones negres, Priscilla Morris, (Trad. Marc Rubió), Edicions del Periscopi, 2024. Sobre el setge de Sarajevo, una memòria ficcionada des de dins que impressiona per la sensibilitat i la humanitat, fins i tot enmig d’aquell erm desolat i desolador. El vaig llegir l’abril de 2025.

La colònia, Audrey Magee, (Trad. Josefina Caball), Edicions del Periscopi, 2024. Es llegeix fàcil (perquè està molt ben escrit i traduït) i fa pensar molt. S’aproxima a grans temes com la identitat, el dol, l’apropiació cultural, la colonització, la pèrdua de la diversitat lingüística, la violència política a partir d’una història petita i molt original en una illa remota a Irlanda on encara es parla gaèlic. El vaig llegir l’abril de 2025.

Explica-m’ho tot, Elizabeth Strout, (Trad. Núria Busquet Molist), Edicions de 1984, 2024. Jo és que tinc com un enamorament d’aquesta dona, i les seves històries i la capacitat que té, que em recorda el Kent Haruf i les seves novel·les de Holt, de parar la mirada en un grup de persones, personatges i vides que es van creuant en les seves novel·les, i explicar-les a partir d’una mirada de singular benevolència (que no vol dir cursi, ni faltada de lucidesa). El vaig llegir el març de 2025.

La llamada: Un retrato, Leila Guerriero, Anagrama, 2024. Literatura i periodisme es barregen de manera molt personal en aquest retrat calidoscòpic d’un gran personatge femení: retrat íntim (i polític) d’una víctima de la repressió militar argentina dels setanta. Zero complaent, 100% interessant i original. Un enfocament molt diferent al del Patrick Radden Keefe. El vaig llegir el març de 2025.

Las propiedades de la sed, Marianne Wiggins, (Trad. Catalina Martínez Muñoz), Libros del Asteroide, 2024. Una novel·la, novel·la amb uns personatges que donarien per fer una saga i una història que recupera la memòria dels camps de concentració d’americans-japonesos a Califòrnia després de Pearl-Harbour però que també és, i potser principalment, un cant als valors en temps de violència i guerra (una mica com els nostres d’avui) en què la fraternitat s’esquerda. L’estructura –l’autora barreja receptes i una narració fragmentada, que busca emular una conversa i amb constant flashbacks, que no desorienten i en canvi donen a tot el conjunt una consistència remarcable. Molt recomanable. Per cert, està buscadíssim a les biblios! Jo vaig haver d’esperar més de mig any i me l’he hagut de llegir en una mica més d’una setmana perquè hi havia llista d’espera. El vaig llegir el febrer de 2025.

Tan poca vida, Hanya Yanagihara, (Trad. Aurora Echevarría), Lumen, 2015. Un llibre intens que em deixa una sensació una mica ambivalent. Difícil, dura… però la lectura atrapa i està ben teixit. Tanmateix, crec que es rebolca excessivament en la morbositat, a costa de no desenvolupar la descripció dels pesonatges al voltant del Jude. Trobo a faltar una mirada sobre els personatges femenins (la Julia, per exemple!) i més deteniment sobre alguns ‘secundaris’ com el Richard o l’Andy. El vaig llegir el gener de 2025.

Novel·la gràfica

Las Amapolas de Irak, Brigitte Findakly i Lewis Trondheim, Astiberri, 2016. Un pèl desordenat i sense un focus molt clar. Tot i amb això, té un punt d’interès en el retrat de les darreres dècades a Iraq, explicant allò que no surt als telenotícies. El vaig llegir l’octubre de 2025.

Arrugas, Paco Roca, Astiberri, 2007. Un llibre curt, que es llegeix en res, però que impressiona per la seva humana (i tallant) senzillesa i sensibilitat per abordar un tema de fons, l’envelliment i la pèrdua. El vaig llegir l’agost de 2025.

WEIMAR. TEMPS INCERTS, Txuss Martin / Pau Pedragosa / Rafael Morata, Norma Editorial, 2024. Un llibre que és un autèntic tour de força on amb una gràfica exemplar els autors exhibeixen un aparador interessantíssim al voltant de la ciència, la literatura, la política i fins i tot la pedagogia en el marc d’una República de Weimar, oasi precari entre guerres. Impossible no veure-hi també els ressons del temps d’avui. El vaig llegir el maig de 2025.

El cuerpo de Cristo, Bea Lema, Astiberri, 2023. És una novel·la gràfica boníssima, que combina brodat i dibuix amb una expressivitat i elegància brutals, així com brutal (i honest) és aquest relat confessional i autobiogràfic: infància, salut mental, maternitat, alcoholisme, religió. Grans temes en un plantejament literari d’altura. El vaig llegir el març de 2025.

Aiguagim, Marina Sáez, Editorial Finestres, 2023. Un llibre que rera l’humor i la tendresa amaga una reivindicació necessària de la sororitat i l’envelliment. Gràficament també és molt original. Una de les millors novel·les gràfiques que he llegit darrerament. El vaig llegir el març de 2025.

Poesia

Déu toca el saxo al bar dels homes tristos vestit de lluna plena, Jordi Pujol Nadal, Viena Edicions, 2024. “Uns versos al cel busquen un lloc on caure”. I el troben, i de quina manera, en aquest recull de haikus i tankes publicat per Viena Edicions i reconegut amb el XXX Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d’Igualada. És un llibre molt bonic, d’una subtilesa exquisida i que queda en la memòria i el cor, que no és poca cosa, en aquests temps en què tot s’esvaeix tan ràpid. El vaig llegir el febrer de 2025.