Les tres dimensions de la llibertat: (re)connectar l’autonomia personal, igualtat i responsabilitat de retre comptes. Interessant assaig de Billy Bragg publicat per Més Llibres, traduït per Ricard Vela i amb pròleg d’Antoni Baños.
La tercera dimensió de la llibertat: “si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: la obligació de retre comptes. Mentre que l’autonomia personal empodera a l’individu i la igualtat exigeix reciprocitat, l’obligació de retre comptes combina aquestes dues característiques per generar un entorn en que la llibertat ja no estigui divorciada de la responsabilitat.” (…) “La responsabilitat de retre comptes ens ofereix un punt de suport amb el qual tornar a calibrar l’equilibri del poder.” Pàgina 19
Sobre la idea de llibertat i individualisme: “la clau per a una societat cohesiva és l’equilibri entre la capacitat de decisió i la coacció, i un consens sobre on es troba aquest equilibri. ” “en la seva accepció més benigne, la llibertat aboca a l’emancipació; en la més perillosa, la impunitat.” Pàgina 26
La gestió de la impotència, El terreny fèrtil de tot populisme: “la capacitat de la democràcia per revertir les polítiques que ens han portat a aquesta situació està sobrepassada a tot arreu pel poder dels mercats. Des de la fallida financera del 2008, la gent ha necessitat desesperadament un canvi, però el sistema continua oferint simplement més del mateix. Aquesta manca de capacitat d’acció ha conduït a una onada de ràbia. En un intent per recuperar una mica de control sobre les seves vides, els votants han buscat consol en els polítics populistes que prometen contenir la marea de la globalització reforçant la identitat nacional.” Pàgina 27
La falsa agenda del populisme: “… més enllà de la retòrica dels líders populistes hi descobrireu que no tenen cap intenció de desafiar l’ordre del dia neoliberal. En comptes d’això, quan reafirmant la sobirania de l’Estat nació, el que aspiren és que la globalització funcioni segons les seves condicions. Tot i que persegueixin enderrocar l’èlit distant, continuen decidit a mantenir intacta el sistema que la va generar.” Pàgina 28
Sobre la guerra cultural: “… aquells que no poden controlar els canvis econòmics que estan provocant que les seves vides siguin més insegures, una guerra cultural els ofereix una sortida per a la seva ràbia. I, pels polítics que se n’aprofiten, la campanya contra la correcció política garanteix que aquesta ràbia es descarregui contra les minories en comptes de contra el sistema que la suprimeix.” (…) “com el monstre que s’amaga sota el llit quan la mama apaga el llum, la correcció política és la suma de les seves inseguretats.” Pàgina 30
La externalitzacions sempre soluciona les coses?: “allò va ser una crítica severa del que passa quan substitueixes la supervisió democràtica pel mòbil dels beneficis. Després d’haver-los promès que la privatització els estalviaria diners, els contribuents es van trobar que van haver de pagar els plats trencats.” Pàgina 40
El que fa funcionar a l’economia són els consumidors, no el bon govern dels empresaris, o l’última pensada de l’enèssim emprenedor: “si els neoliberals volguessin fomentar el creixement de debò, hauríem d’exigir les coses que estimulessin la confiança dels consumidors: la seguretat laboral, habitatges assequibles i un sistema de salut gratuït per citar-ne només unes quantes.” Pàgina 42
Els espais segurs a la xarxes: “… l’objectiu d’aquestes directrius és establir un consentiment mutu sobre el to de qualsevol debat concret entre els que intervenen en comptes de pretendre controlar el que es pot discutir el que no, la política de l’espai segur es proposa moderar l’ambient del debat per tal de garantir que es considerin totes les opinions en una atmosfera d’inclusió. Està concebut per harmonitzar les dimensions de la igualtat i la responsabilitat amb la naturalitat que permet la llibertat d’expressió.” Pàgina 60
Crisis que fan avançar: “Al llarg de la història, les crisis derivades de l’obligació de retre comptes han estat els catalitzadors dels avenços a la capacitat de decidir.” Pàgina 69
I sobre el patriotisme: “Quan Samuel Johnson va afirmar que el patriotisme és l’últim refugi de rufians, s’estava referint els rufians, no el patriotisme. Cap de nosaltres pot triar la família en què naixem, i tampoc la comunitat, la cultura i el país en què arribem al món. Encara que pot ser que ho rebutgem tot quan comencem a recórrer el nostre camí en el món, el sentit de la pertinença és una emoció potent. Tant pot ser una benedicció com una maledicció, una font d’orgull o de desengany en la mateixa mesura. En mans del rufians, aquest sentit de la pertinença es pot aprofitar per a finalitats divisibles.” Pàgina 78
De com el neoliberalisme és enemic de la socialdemocràcia: “Aquesta és la naturalesa alienant de la democràcia neoliberal: mentre que, en el passat, la socialdemocràcia generava beneficis locals mitjançant les feines locals, el capitalisme extractiu fomentant per la globalització pren però no proveeix. Com a conseqüència, la gent està enfadada.” Pàgina 86
En resum… “… mentre nosaltres discutim qui té dret a parlar, els autoritaris i els algoritmes amenacen la democràcia. Per protegir-nos de la tirania que ens envaeix cal que anem més enllà de la idea unidimensional del què vol dir ser lliures i que, mitjançant la reconnexió de l’autonomia personal a la igualtat i a la responsabilitat de retre comptes, restituïm la capacitat d’acció individual que generen les tres dimensions de la llibertat.” Pàgina 88
Altres apunts que he anat publicant sobre Billy Bragg en aquest blog: